El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 10 de septiembre de 2017

DOBLE MORAL I MITES NACIONALISTES (2017)



«Assalt a l'harem» (1887), de Ricardo Anckermann (Palma, 1842-1907). Representa, com és evident, l'assalt dels cavallers cristians del rei 
Yaqmu al-Barsaluni a l'harem del valí de Mayūrqa


DOBLE MORAL I MITES NACIONALISTES

Des de fa uns anys, quan arriben aquestes dates, he pogut advertir una mostra de doble moral en algunes persones properes a l'esquerra independentista, concretament aquelles que feliciten a les xarxes socials els seus amics valencians per la celebració del nou de octubre, la Diada Nacional del País Valencià, per injuriar poc després els espanyols que s'obstinen a celebrar l'onze d'octubre, el Día de la Hispanidad, data en què es va donar inici a la tràgica colonització de les terres americanes per part dels conqueridors enviats per la monarquia castellana.

¿Ignoren aquestes persones que la conquesta de les terres valencianes impulsada per Jaume I el Conqueridor va implicar la seva colonització per catalans i aragonesos després de l'expulsió o desplaçament a terres pitjors de bona part de la població autòctona? ¿Pot reivindicar-se amb orgull l'acció d'un rei que per augmentar el seu poder i patrimoni personal envaeix i colonitza unes terres alienes i gairebé simultàniament denunciar l'acció d'altres reis que van actuar de forma similar? Es veu que sí.

És clar, aquesta incoherència sembla inevitable en els qui de manera inconscient consideren lliure de tota sospita el rei català perquè és el dels «nostres» i reus de tots els crims d'espoli i violència als monarques castellans perquè són els dels «altres», ignorant a més la premissa que en realitat Jaume I no era dels nostres, sinó que, més aviat, de manera directa o mediada, els nostres avantpassats formaven part del seu patrimoni.

L'existència d'aquest criteri patrioter entre persones que es consideren d'esquerres té una certa tradició, no en va el 1931, des de les institucions republicanes, es destacava el caràcter «democràtic» de Jaume I. La tendència a lloar-lo s'expandeix en l'actualitat a altres àmbits, fins al punt que sembla que alguns hagiògrafs han arribat a qualificar-lo de «feminista» (potser feminista a l'estil de Juan Carlos I el Bonachón?).

Taula central superior del retaule «Centenar de la Ploma» (circa 1400), de Marçal de Sax. Representa la Batalla del Puig (1237), decisiva per a la sort final de la ciutat de València, en la qual es diu que van morir milers de musulmans. Al centre de la imatge es poden veure Jaume I el Conqueridor i Sant Jordi en acció

Cal reconèixer en descàrrec del despropòsit de celebrar des de l'esquerra la conquesta de València que, almenys, no va comportar una massacre com la que es va produir durant la invasió de Mallorca, on es va exterminar al 40% de la població autòctona. Sens dubte, l'edat va apaivagar el furor sanguinari del monarca... l'edat o el record de l'epidèmia de pesta que va afligir les tropes invasores davant la impossibilitat de gestionar la inhumació de la gran quantitat de cadàvers dels autòctons víctimes de la conquesta, i la certesa que resultava més rendible vendre com esclaus els vençuts o, encara millor, explotar-los com serfs.

És clar que hi ha qui justifica la conquesta de Mallorca argumentant que era un focus de pirateria... Com si en aquella època la pirateria no fos una de les principals activitats econòmiques de tots els pobles de la Mediterrània, inclòs el català.

Tampoc em sembla vàlid l'argument que, al cap i a la fi, el rei Jaume I va arrabassar València als invasors àrabs. Si ens posem etnicistes, hauríem de considerar que —tret de la noblesa de tots dos bàndols, d'orígens forans més o menys distants—, tant els valencians com els catalans i aragonesos, tot i que de religió diferent, sembla que eren majoritàriament d’allò que anomenem ètnia hispanoromana... A més, el Conqueridor no seria el personatge més adequat perquè se'l pugui considerar un natiu pur davant d'uns monarques valencians invasors, ja que en les seves venes es barrejaven sangs normanda, franca, eslava i magiar... amb la visigoda.

En fi, potser calgui aplicar la damnatio memoriae a tots aquells conqueridors esborrant els seus noms dels carrers o enderrocant els monuments que se’ls ha dedicat; ara bé, si es comença aquesta tasca, que sigui amb tots, sense discriminar-los per raó de la seva nacionalitat. No trobeu?


Jordi F. Fernández Figueras


miércoles, 6 de septiembre de 2017

«DIÀLEGS I MÀXIMES DEL SUPER-CRIST» DE DIEGO RUIZ. TRANSCRIPCIÓ ADAPTADA DE JORDI F. FERNÁNDEZ FIGUERAS (2010)




Diàlegs del Super-Crist

A LA PURA MEMÒRIA
del SUPER-CRIST

per honest desig de perpetuar
una vida santa, una obra perduda,
a tots els qui
conegueren i estimaren
l'alt cinisme del filòsof
la modèstia de l'home
aquest treball de deu anys
un deixeble
fervorosament i devotament
ofereix, dedica


Qui no ha tingut, Déu meu, un moment o altre d’enyorament de la mort? Qui no s'ha suïcidat amb el desig, una vegada almenys, en la seva vida? Però això, per a nosaltres, és un instant, i passa... Potser és una vergonya que passi, aquest desig; car, en el fons, sols demostra la nostra insensibilitat.
Aleshores, l’Eladi fou el més sensible de tots els homes que jo he conegut i que espero conèixer mai. El més interessat per les malures d'altri. El més ofès directament per la Natura, a la qual, no obstant això, en els últims moments de la seva vida, declarava innocent.
Ell patia per tot allò que l'ofenia directament. I el que l'ofenia directament, a l'Eladi, no eren pas les desgràcies que podien venir-li, contra les quals se sentia fort, d'una incontrastable i gentil indiferència; ni els atacs al seu amor propi, car per patir per aitals atacs era massa resolt: menyspreava, se­gons la seva frase, el menyspreu i odiava l'odi. El que l'ofenia directament eren aquelles coses que ofenien el seu Cor...
La seva màxima fonamental era aquesta: «L'home té tres obligacions, a la vida. La primera obligació és menysprear-se ell mateix. La segona obligació, menysprear els altres. La tercera obligació, menysprear que el menyspreïn...».
Aquesta màxima era la base de la seva vida. Repeteixo que ell no podia rebre cap més ofensa que les ofenses directament dirigides al seu Cor.
Emperò la seva situació incompatible amb la vida, el seu negre concepte de les coses i dels homes, la seva percepció directa de la Vanitat del Món —tots aquests dogmes del seu Cor sensibilíssim— no eren més que un eco de la seva gran malura mental.
L'Eladi, sobretot, era una víctima de la Intel·ligència. I, per la Intel·ligència, del Cor. I, pel Cor, de la Naturalesa... la qual acabà per reconèixer innocent, segons ja he dit.
Aquests tres enemics són els responsables de la tràgica fi d'aquell home. Cada un d'aquests ene­mics ja té prou força per anorrear l'home més digne de gaudir de la Vida...
El nostre Eladi sempre ha adoptat per cognom el de Καζαρός, Katharòs, és dir, el pur. Car el do que més estimà fou la puresa de l'ànima. Visqué com un sant, i aquí sols puc dibuixar, par cœur, la seva gegantina figura d’intel·lectual romàntic.

martes, 5 de septiembre de 2017

UNA CULTURA INFANTIL PERDUDA (2017)




UNA CULTURA INFANTIL DE CARRER

«Por mi parte, asistí a muchas horas de clase en mi tiempo. [...] aunque no me privaría con gusto de tales migajas de ciencia, no las tengo en tanta estima como otros retazos de conocimiento que adquirí en mis ratos de ocio en plena calle. No es este el momento de extenderme en hablar de este poderoso lugar de educación —la calle— que fue la escuela favorita de Dickens y Balzac y que hace cada año muchos oscuros maestros de la vida».

Virginibus puerisque, Robert Louis Stevenson (1881)

Arribat a Terrassa tot just després de les riuades, vaig viure a la carretera de Martorell, cantonada amb el carrer d’Arquímedes, a casa de la meva àvia. A la vorera, llavors eren molt amples, jugàvem a saltar i parar i ens esbargíem amb altres entreteniments similars fins que un dia van eixamplar la calçada per afavorir el trànsit dels vehicles i les van deixar tal com són ara, tan esquifides que ja ni els adults podien seure-hi en cadires els capvespres d’estiu per petar la xerrada amb els veïns i transeünts.

Tot i això, els automòbils encara no eren un problema. Al carrer de Watt, amb un amic, utilitzant la gran paret de la part posterior del cinema Doré com a frontó, fèiem partides de saco amb pilotes casolanes i no recordo haver hagut d’interrompre mai una partida pel trànsit, ni tan sols que un cotxe aparcat ens destorbés. Per jugar no calia gran cosa, una piloteta de goma de les que regalaven al comprar una sabates era ideal, però també t’ho passaves pipa amb unes xapes d’ampolles de refresc, un bassal al carrer i quatre pedres, uns botons d’abric, una goma elàstica, uns avions fets amb paper, una caixa de formatgets, unes peces de xavalla, unes llavors de bedoll… i una mica d’imaginació.

I Sant Joan? La meravella de les fogueres —aquelles fogueres immenses— i la seva especial lluminositat, reflectida a les cares del qui les envoltaven. I la il·lusió del nanos que uns dies abans anàvem arreplegant trastos vells per cremar. Entre els artefactes pirotècnics, jo sentia una especial predilecció per les pedres fogueres i sobretot pels mistos garibaldi, que enceníem i deixàvem petar entre les mans formant una mena de caçoleta. 

Un altre amic vivia al final del carrer de Volta, en una casa solitària, i just entre la seva casa i la riera enclotada —ara l’Avinguda d'Àngel Sallent— hi havia un descampat de terra argilosa ocupat per un gran bassal on jugàvem a veure qui feia rebotar més vegades pedres planes sobre la superfície de l’aigua… però quan els seus pares no estaven al cas les tiràvem cap els nanos que vivien a l’altre costat de la riera —cap a un indret de cases disperses que llavors es deia el Barrio de las Latas i que ara forma part de La Maurina—, però ho fèiem sense malvolença, com qui diu, per esport.

Altres jocs també els haurien desaprovat els nostres pares si haguessin sabut que els practicàvem. Un, per exemple, era dibuixar amb un guix pispat a l’escola una diana a una porta vella de fusta i fer punteria utilitzant els compassos. Aquest entreteniment no agradava gens als propietaris de les portes, clar, com un dia ens va fer saber entremig d’una allau de recriminacions una àvia enfurismada del barri que ara anomenem del segle XX i que llavors o no tenia nom o l’amic que vivia a l’última casa del carrer de Roger de Llúria ni el sabia.

Quan un parell anys més tard vaig anar a viure al carrer de Joaquín de Paz, cada dia dels mesos de bonança, a la sortida de l’escola, després de berenar i fins a l’hora de sopar, una bona colla de nois celebràvem competicions d’atletisme de pa sucat amb oli o jugàvem partits de futbol amb balons  de marca no t'hi fixis, i els dissabtes a la tarda anàvem sota el pont del Passeig  per jugar amb pilotes de cuiro barrejats amb gent d’altres barris.

La urbanització de la ciutat en funció de la mobilitat dels automòbils i el triomf de la televisió com a mitjà d'oci van acabar amb aquell nostre món de jocs al carrer. El 1969 vaig anar a viure al barri de Vallparadís i els vespres d’estiu, assegut a la porta del meu bloc, sol, podia sentir el gran cor de les veus de totes les televisions sortint a l'uníson de les finestres dels habitatges del barri.

Si el trànsit i la televisió van fer molt per allunyar els infants i adolescents dels carrers, una dècada després es va afegir la por dels adults a la heroïna, als heroïnòmans i a la petita delinqüència juvenil; i una altra dècada després la irrupció i generalització dels videojocs  van acabar de convertir els carrers en un simple espai de trànsit. En una vintena d'anys es va dir adéu a aquella llibertat, ni que fos petita, al joc lliure i espontani, a la socialització en contacte amb nois i noies de tota mena i condició social... i es va donar la benvinguda als espais urbans infantils de cartró pedra, a les activitats extraescolars, a la soledat...

I internet? Almenys la televisió es veia en família i alguns programes eren objecte de conversa, ara molts nois i noies s'enfronten a la pantalla en solitari. Els jocs al carrer segurament tenien els seus perills —un perills diferents dels que corren els infants d'ara amb els seus jocs virtuals—, però a més de fer-nos feliços, a la majoria ens educaven socialment i emocionalment, ens ensenyaven a gestionar i solucionar conflictes.

Enyoro aquella ciutat feta a la mida de les persones, aquella cultura de carrer...

Jordi F. Fernández Figueras