El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


sábado, 16 de julio de 2016

NATALIA COLORS, PRODUCTORA DE CURTMETRATGES SENSE ÀNIM DE LUCRE (2015)


Natalia Colors. D'esquerra a dreta: Víctor Monzó, Mario Monzó i Xavi Miranda

Natalia Colors, 
productora de curtmetratges sense ànim de lucre

Mario Monzó i el seu cosí, Víctor Monzó, ambdós estudiants de cinema a l’ESCAC, junt amb Xavi Miranda, estudiant de Disseny —a qui van conèixer cap al 2009, quan cursaven el primer curs de Batxillerat junts, ara fa quatre anys—, són els promotors de Natalia Colors, una productora amateur de curtmetratges creada ara fa un any i que deu el seu nom al personatge Natàlia Colometa de La Plaça del Diamant.

Malarrassa: Quin és el punt de partida de Natalia Colors?
Mario Monzó: Tot va començar a la classe de Cultura Visual a Batxillerat, on vam aprendre a treballar la llum i els plans i, a poc a poc, vam agafar gust a fer curts. Vam seguir fent curtmetratges fins que ens vam formalitzar amb un nom i un compte al Youtube per penjar les nostres produccions.

MLRS: Quin volum de curts heu produït fins avui?
Xavi Miranda: En total hem fet uns vint curtmetratges, però que n’estiguem realment orgullosos només cinc o sis. Al principi teníem idees molt més espontànies i arriscades que no pas les d’ara, marcades pels treballs de l’ESCAC.

MLRS: Quins són els vostres rols dins de Natalia Colors?
MM: L’autoria es divideix en curts que fem per a l’ESCAC o per l’amor a l’art. D'aquests últims, que són 100% Natalia Colors, normalment jo n'escric els guions i dirigeixo, i el Víctor assumeix el muntatge, tot i que, de vegades, també escriu i dirigeix. I el Xavi és el productor.
XM: El productor fa possible que el curt es pugui crear i que sigui una realitat.

MLRS: Quin és el vostre futur immediat lligat a Natalia Colors?
MM: En primer lloc, acabar d’estudiar cinema a l’ESCAC, i, després, anar fent coses més ambicioses, que impliquin més sacrifici i dedicació. Tenim al cap un llargmetratge d’una hora i mitja, tot i que encara està molt verd. També ens agradaria molt fer una web-sèrie de capítols d'entre 10 i 15 minuts.

MLRS: Quin és el gènere cinematogràfic que defineix Natalia Colors?
XM: Anem tocant gèneres una mica per casualitat i per apetència pròpia. Hem fet westerns, terror, comèdia i romàntiques.
MM: Sigui quin sigui el gènere, el que vull és arribar a emocionar. En el cas del terror, si aconsegueixes espantar, ja transmets una emoció que no és fàcil. En el gènere de terror, com que es tracta d'una emoció tan sensorial i tan subjectiva, vam experimentar amb el rodatge d’un curt de footage amb l’iPhone, i amb música electrònica.

MLRS: Està Natalia Colors en contacte amb la realitat?
XM: Ens agrada més ser escapistes, poder oferir una alternativa a la realitat.
MM: Mai em plantejo parlar de l’atur, de l’amor o la injustícia, sinó que són temes que al final van sorgint sense que me n'adoni. Les idees no m'arriben en forma de tesi, sinó imaginant uns personatges o quan capto una imatge.

MLRS: Té Natàlia Colors un futur professional?
MM: No ho sé, però el que sí sé és que vam començar fent un curt a l’Escola Pia i vam guanyar un premi. Això ens va motivar a fer-ne un altre rere un altre i, al cap d’un any, ja estem projectant els nostres curts a Terrassa, al Cinema Catalunya i als Amics de les Arts, i a Sabadell i a Ullastrell. M’agradaria seguir amb el projecte de Natalia Colors fins al final, fent pel·lícules i curts, o el que sigui, tot i que, personalment, m’agradaria més viure de fer curts i com a guionista i director.

MLRS: Com veieu el panorama cinematogràfic actual?
XM: Avui en dia, les pel·lícules que tenen més èxit són les més innovadores. Un exemple és Her que, tot i que tracta d'un tema romàntic, ho fa com mai s’havia enfocat fins ara, amb una visió futurista, i crec que per això li dóna un plus especial.
MM: El futur és l’híbrid entre el comercial i l’experimental. Ara mateix s’està produint molt audiovisual (anuncis, videoclips, pelis, sèries) amb aportacions que després van a parar totes al mateix riu. De tot això en fas un còctel i en sorgeixen les pel·lícules d’ara, les més modernes, on la càmera es mou molt o el desenfoc és molt evident. Tot i això, crec que el futur són les sèries de televisió i per internet.

MLRS: Quins són els vostres referents cinematogràfics?
MM: Personalment, m’interessen les històries narratives, però no em caso amb ningú. Peli que veo, peli que quiero hacer. Tinc només 20 anys i vull intentar experimentar amb tot. Crec que és meritós que una pel·lícula s’entengui, encara que sigui complexa, i això t’ho permet aconseguir l’experiència.
Víctor Monzó: El meu referent màxim és Charles Chaplin. Les seves pel·lícules perduren en el temps i el seu missatge serveix a les generacions posteriors. Com ell, m’agradaria ser capaç de transmetre com veig el món i els meus sentiments i, a partir d’aquí, des d’un cinema de caràcter industrial, aconseguir que agradi a tot tipus de públic, que faci riure i que, al mateix temps, emocioni.

MLRS: Com va ser l’experiència de rodar el curt guanyador del concurs EgaREC?
MM: Mai havíem fet un curt en què ens imposessin la idea; o sigui, unes bases a partir de les quals havíem de treballar per fer el curt, en aquest cas, la Terrassa Modernista. Aleshores vam agafar aquestes idees i les vam portar al nostre terreny. Vam acabar fent un curt sobre Joan Duch ambientat a l’època modernista del 1920 perquè va coincidir amb la finalització del meu treball de recerca, que es basava en aquest artista.

MLRS: Què oferiu amb la vostra proposta «To the wonder cinema club»?
MM: És una iniciativa molt interessant perquè no es tracta només de projectar, sinó també d’explicar. En la primera sessió, tres dels quatre curts eren de companys i amics de l’ESCAC i nostres, amb històries força interessants, però poder presentar-los i comentar-los va fer l'experiència encara més engrescadora.

MLRS: Com us veieu d’aquí a deu anys?
VM: Crec que sé com no vull veure’m d’aquí a deu anys. De fet, vull veure’m igual que ara i no canviar.
XM: [Riu] Jo em veig amb barba i feliç.
MM: Sense haver perdut el sentit de l’humor.

Eli RodGüell & Jordi F. Fernández

Publicat a Malarrassa, n. 1, gener de 2015

jueves, 14 de julio de 2016

MARIENKA BELLOSTAS, GUANYADORA DEL PREMI DE NOVEL·LA FITER I ROSSELL D’ANDORRA 2015 (2016)

 
Toni Marí, president del govern d'Andorra 
entrega a Marienka Bellostas 
el guardó de guanyadora del Premi Fiter i Rossell 



Marienka Bellostas, guanyadora 
del Premi de Novel·la Fiter i Rossell d’Andorra 2015

Marienka Bellostas va néixer a Terrassa el juliol de 1951. A partir de l’any 2012 realitza diversos cursos d’escriptura creativa i tallers de narrativa amb Sílvia Alcàntara a l’Ateneu Terrassenc, amb Fina Ginesta a la Biblioteca Central de Terrassa i amb Mercedes Abad a Trívium. Finalista l’any 2013 al IV Concurs de narracions curtes del premi Josep Soler i Palet amb el conte «L’avi», i en l’edició de 2014, amb el conte «Dècimes de segon». El 2015 guanya el Premi Fiter i Rossell en la XXXVIII Nit Literària Andorrana, amb la novel·la La nena de la casa de la bauma.


—La teva novel·la La nena de la casa de la bauma ha estat premiada amb el Premi Fiter i Rossell de la 38a Nit Literària d’Andorra. Què suposa aquest premi per al teu futur com a escriptora?
—Va ser molt inesperat i em va fer una gran il·lusió. Aquest premi em permet publicar la novel·la en una editorial de prestigi, Pagès editors. Sens dubte és per a mi una oportunitat inesperada que m’obre noves portes i m’ha renovat la il·lusió de seguir escrivint.

—Com recordes l’acte d’entrega del premi a Andorra?
—En tinc un record increïble. La rebuda va ser fantàstica, tant per part del Cercle de les Lletres i les Arts d’Andorra com pels membres del jurat i del president del Govern andorrà, el senyor Toni Martí, que em va fer entrega del premi, com dels mitjans de comunicació andorrans. Va ser un acte entranyable a l'Hotel Fènix d’Andorra, en un sopar esplèndid. Una vetllada per a mi inoblidable.

—Quan vas començar a escriure i per què?
—Sempre m’ha agradat escriure i sobretot llegir. De jove deia als amics que algun dia escriuria un llibre, però no sabia que n'era de difícil, això d’escriure ni el molt que cal treballar per poder escriure una novel·la. Fa anys vaig escriure la meva primera novel·la, però no em vaig atrevir a ensenyar-la a ningú, i la vaig guardar en un calaix. Va ser molt més tard, l’any 2012, que em vaig inscriure al primer curs d’escriptura creativa amb la Sílvia Alcàntara i que vaig començar a escriure La nena de la casa de la bauma.

—Quins autors creus que han influït especialment en la teva forma d'escriure?
La veritat és que molts, perquè de tothom s’aprèn alguna cosa, si bé n’hi ha que per a mi han resultat imprescindibles, com Anton Txèkhov, Sándor Márai, Raymond Carver, Stefan Zweig, Virginia Woolf... N’hi ha tants!

—Pots parlar-nos una mica de la teva activitat creativa literària des del punt de vista de la quotidianitat? Quan escrius? Durant el dia, al vespre, amb regularitat, a rampells?
—De nit em sento més creativa, però durant el dia ho repasso, estic atenta i prenc apunts de tot el que se m’acudeix, o del que sento o llegeixo; paraules que m’agraden, frases que em fan reflexionar o bé idees que em vénen al cap fins i tot fent les feines més rutinàries.

—A més de llegir i escriure, quina vida cultural fas? Ets sòcia o col·labores amb alguna entitat? Assisteixes habitualment a actes literaris?
—Sóc sòcia de l’Ateneu Terrassenc, i, sí, amb el meu company, el Pep Cortès, poeta, sempre que puc assisteixo a actes literaris, de poesia, exposicions, presentacions de llibres, etc., a l’Ateneu Terrassenc, a Amics de les Arts de Terrassa, a l’Ateneu Candela o a les biblioteques de la nostra ciutat.



—Quin és l’argument principal de la novel·la i què t’ha mogut a escriure sobre aquest tema?
—La meva novel·la parla d’una nena òrfena de mare que viu en una bauma amb el seu pare i els seus dos germans i, a partir d’aquest context, ens va explicant moltes altres coses, parlo de la diferència de classes, de la soledat, de la força de l’amor i de la importància de la família, dels éssers que sen van... Però també em pregunto com és que algunes persones es deixen maltractar, i quins motius poden tenir unes altres per convertir-se en maltractadores.

—La nena de la casa de la bauma fa referència a La Riereta, un petit nucli de cases proper al poble de Rellinars. Ens pots parlar d’aquest entorn i dels motius que t’han portat a triar-lo com a escenari principal de la teva novel·la?
—La història està ambientada entre Terrassa, la meva ciutat, i La Riereta on, de petita, vaig passar part dels estius i don tinc uns records inesborrables i idíl·lics. Dels turons, de les roques amb petxines fossilitzades, de la riera d’aigua cristal·lina, del gorg de cal Castellet on vaig aprendre a nedar, del gorg del Grau, dels amics... En fi, no acabaria mai!


Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 15, abril de 2016


miércoles, 13 de julio de 2016

MARK PULIDO, ARTISTA I TERAPEUTA (2016)




MARK PULIDO, ARTISTA I TERAPEUTA


Mark Pulido és un artista polifacètic i un creador de noves teràpies nascut a Terrassa l'any 1982. El 29 de març de 2002 va patir un greu accident de trànsit després del qual ja res va tornar a ser igual a la seva vida...

—Podria dir-se que has nascut dues vegades? Ja t'ho han preguntat algun cop, oi? Ens podries explicar la teva experiència?
—Sí, es pot dir que he nascut dues vegades. Dos dies abans del meu vintè aniversari, després de l'accident, em vaig despertar a l'hospital i vaig saber que tenia una hemorràgia a l'estómac, que no es podia intervenir, que podia dessagnar-me fins a morir. També que era possible que perdés la mobilitat d’un braç... En fi, que no quedava clar si viuria o no, ni si patiria seqüeles greus o si me'n sortiria més o menys ben parat.
Jo era conscient de tot això a mitges i em debatia entre dues sensacions contradictòries. D'una banda, patia, recordava què havia passat i em preguntava si la meva companya estava viva; i no em podia moure, el meu cos no m'obeïa, no sabia si m'havia quedat paraplègic. De l'altra, gairebé alhora, recordava la sensació d'una pau enorme, una sensació d'amor que em fusionava amb una font d'energia universal... les mateixes sensacions que explica tota la gent que ha tingut una experiència post mortem. Si has vist el túnel, si has gaudit d'aquesta sensació, quan tornes entens que estar viu implica més sofriment que estar mort.  Llavors es pensa: «Si el que he sentit abans de tornar és la mort, la veritat és que no s'hi està gens malament».
A mesura que m'anava recuperant, em venien al cap unes preguntes: «Quin sentit té la vida? Què he fet amb la meva vida fins ara?  Cap on he d'orientar la meva nova vida?». Quan ets conscient que la fortuna t'ha atorgat una segona oportunitat, hi ha veritablement un abans i un després. Els interessos canvien i la profunditat amb què vius la teva vida és diferent.

—Aquesta descoberta de l'espiritualitat et va portar en primer lloc a la pintura i la fotografia... Però això ja ho feies abans perquè estaves estudiant Belles Arts, oi?
—Tot just estava començant Belles Arts. Els cinc anys de carrera em van servir per concretar un diàleg amb mi mateix. Vaig pintar paisatges del cosmos, i paisatges interns, però que alhora eren aproximacions a la força que ho regeix tot. Vaig començar a treballar sobre la mort, em vaig fer enterrar viu, vaig fer treballs de recerca sobre el naixement, el temps, la mort.

—A Amics de les Arts, en una exposició de Terrassa Acció Creativa, vas presentar un quadre blau que va impressionar molta gent, era un paisatge còsmic, i, més endavant, per a una exposició del Laboratori Creatiu vas realitzar una instal·lació funerària, amb una tomba i un vídeo d'un teu enterrament...
—Aquest va ser el meu últim treball sobre la mort, quatre anys després de l'accident, a la mateixa hora i al mateix dia i mes, em vaig fer enterrar durant quatre hores, les mateixes que va durar el coma. Va ser alhora un ritual xamànic i un body art experimental. La instal·lació n'era un testimoni.

—I com vas arribar a l'art sonor i a les teràpies a través del so?
—Com a regal del meu vintè aniversari, la meva germana m'havia comprat un didjeridú, un instrument que els aborígens australians utilitzen per comunicar-se amb els esperits... Vaig començar a tocar-lo com a forma de rehabilitació després d'haver-me trencat les costelles i tenir un pulmó foradat... i en un mes la regeneració va ser espectacular. Em vaig adonar que no era un fet casual, l'instrument tenia a veure-hi.
Llavors em vaig començar a interessar pels instruments de noves sonoritats, amb  vibracions i harmònics. Amb aquesta dèria, al cap d'un temps, vaig anar a Suïssa per conèixer els creadors del hang, un instrument de percussió melòdica. Quan vaig començar a tocar-lo, els professors de Belles Arts em van dir que la meva música sonava com els meus paisatges còsmics.
Més endavant, durant un viatge a l'Índia i després de set dies de meditació en absolut silenci, vaig escoltar per primera vegada unes biles i vaig descobrir-hi el so del cosmos. Crec que els instruments musicals no són només instruments, sinó que també són objectes màgics, sempre.

—Què són les biles? I com és que vas trobar-les a l'Índia si són d'origen rus?
—L'inventor, Alexander Zhikarev, havia començat estudiant com es construeixen les campanes tradicionals, després en va complicar la forma per millorar-ne les seves qualitats sonores i, finalment, i al contrari, va simplificar-la fins arribar a unes proporcions àuriques, que permeten que algunes biles tinguin un so que pot durar cinc minuts mentre que el d'una campana tradicional dura uns segons. Cada una, en si mateixa, és un instrument independent que emet cinc notes alhora i produeix cinc tipus diferents de vibracions que s'entrellacen entre si. Imagineu-vos les possibilitats sonores del conjunt!
Quan vaig descobrir l'instrument —perquè Zhikarev havia regalat un joc a una comunitat espiritual de l'Índia—, vaig contactar amb el creador i el vaig convèncer de venir a Terrassa perquè m'ajudés a construir un joc sencer.
Ara mateix hi han tres grans jocs al món: un, en aquella comunitat espiritual, a l'Índia; un l'altre, el que té ell, Zhikarev; i el tercer, el meu, que s'ha convertit en el més gran de tots, tinc unes 70 biles fetes amb una aleació de diversos metalls, les proporcions de la qual són una fórmula secreta del fabricant, juntament amb el mètode d'afinació.


—Com afecten el cervell les ones del so emeses per les biles?
—Les biles són campanes planes, però són més que campanes, tenen altres propietats. El fet que el so de les biles sigui tan perllongat i produeixi un ventall d'harmònics entrellaçats crea un efecte de freqüències de batecs binaurals que equilibra els hemisferis i activa les parts del cervell on es poden produir desbloquejos d’emocions i alliberacions del subconscient i de l'inconscient. Per això, a més de per interpretar música,  es poden usar amb fins terapèutics.

—Com fas arribar aquest efecte terapèutic a la gent?
—Aquest projecte va començar amb un somni repetitiu: havia de construir un artefacte que fos alhora un instrument sonor i una eina terapèutica. Una vegada aconseguit un primer pas, el joc de biles, em vaig adonar que això podria arribar a molta més gent si l'utilitzava en concerts. De seguida, vaig acompanyar-lo de video-projeccions i video-mapping, per a les persones a qui costa tancar els ulls i concentrar-se...  Vaig començar a fer-los en esglésies per les acústiques i els sostres alts, però també en altres llocs com la sala d'actes d'Amics de les Arts —el meu primer concert, el 2011— i en les coves de Collbató.
Paral·lelament a aquests concerts també faig teràpies individuals per a persones que desitgin una experiència més intensa. Tot problema espiritual, psíquic o psicosomàtic comença en algun punt energètic: a l'úter matern, al moment de néixer, en l'àmbit del subconscient col·lectiu... Treballo amb les vibracions  fins arribar en aquest punt, i així es pot  reprogramar la memòria emocional, però hi ha altres elements interactuant: una llum especial que estimula la creació de fosfens al còrtex cerebral, una piràmide de tres metres d'aresta perquè la persona a qui s'aplica la teràpia reposi en la seva àrea central, una llitera situada dins la piràmide que és en realitat un monocordi de 64 cordes afinades en un mateix to...

El teu projecte l'anomenes Khyma i dius que tot just es troba en una fase primerenca; pel que sembla, encara caldrà aportar-li molts més elements lluminosos, sonors, espacials...
—Vaig posar-li aquest nom perquè vol dir ona de vibració en grec. Khyma està perseguint la culminació d'aquells somnis que vaig tenir i que potser podré complir del tot abans que arribi al final de la meva vida. Haig de trobar una altra manera de col·locar les biles al voltant del cos per millorar-ne el funcionament. També estic desenvolupant nous sons amb unes freqüències que són com uns vòrtex a través d’un nou instrument descobert aquest any pel mateix inventor de les biles,  i fent recerques, relacionades amb el so del cant de les balenes i els dofins,  amb el waterphone, un instrument que es fa servir per a bandes sonores de pelis de ciència-ficció, i també combino altres efectes sonors de la naturalesa. Em queda molta feina per fer.

—Ets el pioner i l'únic conreador d'aquest art màgic? Com has anat aprenent les seves propietats? Per intuïció, per tempteig?
Al principi vaig començar molt intuïtiu, després, gràcies a una terapeuta nord-americana, vaig descobrir una tècnica relacionada amb l'ona cerebral theta que permet connectar amb zones bloquejades de la memòria.  Amb aquesta tècnica, començo les teràpies individuals sense so, fins a trobar on està l'arrel del desequilibri i després passo a treballar amb les biles i els elements lluminosos i espacials de manera molt més efectiva.
Som pocs els que treballem per aquestes vies. A Sant Petersburg, per exemple, hi ha un home que treballa amb biles, però en aquest cas per conduir la gent a la mort, els ajuda a morir alliberats d'angoixes, en pau.
Jo estic desenvolupant quelcom que ningú ha desenvolupat encara, sí que bec una mica de la teràpia de so, de la teràpia vibracional, però crec que estic obrint un camí nou tant a nivell terapèutic com artístic.

Eli RodGüell

Jordi F. Fernández

Publicat a Malarrassa, n. 18, juliol de 2016