El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 16 de octubre de 2016

EL SURI, NO CAL CAP MÉS PRESENTACIÓ... (2016)



El Suri, no cal cap més presentació...
Floreal Soriguera, el Suri, és un terrassenc que va néixer l'any 1927 a Labastide-Rouairoux, un llogaret del sud-est de França on el seu pare, que era llibertari i antimilitarista, es va instal·lar quan es va negar a incorporar-se a l'exèrcit... El Suri és una persona molt coneguda a Terrassa per la seva activitat artística, cultural i social durant llargues dècades i potser no cal allargar més aquesta presentació. 
El fet és que un matí del juliol passat, les tres persones que signem, el vam anar a trobar al seu taller i vam mantenir amb ell una llarga conversa.
Com et trobes en aquest moment de la teva vida?
—Des que tinc aquest nou taller, al carrer Nicolau Talló, estic molt content perquè em queda més a prop de casa, vinc caminant i em sento molt bé. Aquest dies, vaig endreçant coses que trec d'unes caixes on són des de la mudança i que em va embalar la família. És una alegria retrobar coses que tenia una mica oblidades. I vaig treballant. Estic pintant uns gira-sols i retallo imatges per fer un collage. També llegeixo cada dia, ara mateix uns escrits del Feliu Formosa i una novel·la del Baltasar Porcel.
—Escrius alguna cosa, memòries, reflexions?
Tinc escrits alguns pensaments. Sí, escric, però sense pretensió de publicar enlloc...
D'infant vas anar a l’escola racionalista, amb el Joan Campà, quin records guardes d'aquella època llunyana?
Encara tinc una fotografia d’aquella escola. Era al carrer sant Genís i estava  promoguda per l'Ateneu Llibertari. Em va ajudar molt de petit —jo tenia cinc anys— la forma que tenia el Campà d’ensenyar i com tenia l'escola organitzada: els nois més grans també ensenyaven als més petits, sense necessitat del mestre... I allà va néixer la meva vocació per les arts plàstiques. Durant la guerra el Campà va ser director d'una escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) a Barcelona i quan es va haver d'exiliar se’n va anar a Veneçuela, on va ser considerat un gran pedagog. Tinc molt bon record d’ell.
—Parlem dels teus inicis com a artista plàstic, com recordes l’Escola d'Arts i Oficis de Terrassa i els seus professors?
—Després de provar d'aprenent en altres oficis, em vaig dedicar a un que em permetés treballar amb els colors: pintor de parets. I, a més, amb catorze anys, anava a l’Escola d’Arts i Oficis, de les set a les deu del vespre, per estudiar pintura i escultura. Dels professors recordo el Tomàs Viver i el Josep Rigol. Hi vaig fer molts bons amics allà, gent del meu ofici, pintors de parets o pintor decoradors, hi havia molt bon ambient. També aprofitàvem el cap de setmana per anar a pintar al natural o a visitar museus a Barcelona. D’aquesta manera em vaig anar formant i adquirint coneixements artístics.
—En quin moment se't va despertar l'interès per l’art que s'aparta de les orientacions clàssiques i acadèmiques?
—Vaig trigar bastant, al principi era molt figuratiu, però quan vaig fer el servei militar a Tarragona, l'any 1946, vaig conèixer un professor jove que es deia Lluís Maria Saumells, un escultor que havia viscut a París, i que em va descobrir moltes coses que no m'havien ensenyat aquí.
Un cop passat el servei militar, vaig entrar de professor auxiliar a l’Escola d’Art i Oficis. Era l'auxiliar del Rigol, però no ens aveníem quant a criteri artístic, ell era molt classicista. Quan es va jubilar, vaig passar a ser professor, però em calia tenir un títol i per això els matins anava a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, i allà encara se'm van obrir més les perspectives pel que fa a la creativitat. Per cert, vaig acabar sent el director a l’Escola d'Arts i Oficis durant l'últim curs de la meva vida laboral, el 1991-92. Vaig continuar, però, fent classes pel meu compte fins fa poc.
—Dins dels molts estils pictòrics que has conreat, en quin t’has sentit millor?
—Sí, he conreat estils molt diferents. Amb tots m’he sentit força identificat, però potser sobretot amb el que és més matèric i no figuratiu, l'abstracte. Com més senzill... amb un mínim de plasticitat... més m'agrada. M'agrada  arribar a una síntesi amb uns materials mínims.
—Menys és més, diuen, però com arribar-hi...?
—Sí, sí, del Jackson Pollock vaig aprendre molt quan vaig viatjar a Nova York i vaig veure l’evolució que havien experimentat els expressionistes americans. El Pollock feia servir la tècnica del dripping, l'esquitxat. La vaig aprendre i la vaig ensenyar a molta gent, amb diferents colors o bé amb el mateix color, amb el pinzell o amb els dits. Quan tens gairebé acabada una obra, el dripping l'acaba d'afinar d'una forma molt interessant.
—Pots fer-nos una pinzellada sobre els happenings que organitzaves o les activitats amb el GRID?
—Sí, cap al 1980 vam organitzar uns happenings que es van fer famosos: les Festes Blanques, les Festes del Solstici d'Estiu...
L'any 1992, amb antics companys de l’escola de  l’Escola d’Art i Oficis, vam crear el Grup de Recerques, Investigació i Divulgació, que va promoure moltes activitats culturals i artístiques. Va arribar un moment que el nostre lloc de trobada, al carrer Puig Novell, a casa d’un pintor, se’ns va fer petit, i vam anar al Centre Social, al carrer de la Font Vella. Deu anys abans ja havia fundat el Grup Tal Taca, que va promocionar artistes joves des de la sala d'exposicions de l'Arxiu Tobella.
—També tenies molta relació amb artistes i escriptors d'arreu?
—Fèiem unes tertúlies cada primer divendres de mes a casa, al carrer Salvà. La Maria Dolors tenia moltes coneixences a Barcelona i havien vingut gent com el Paco Candel, el Josep Maria Subirachs... i  també molts estudiants sud-americans que feien estudis superiors a l’Escola Industrial. S'omplia el pis gairebé fins a la porta del carrer. Un dia es van presentar una parella de policies de paisà i ens van preguntar què feia tanta gent allà reunida? I la Maria Dolors, la meva companya, els va dir que passessin, que prendrien el cafè con tothom, i no, no van entrar, van marxar amb el cap una mica cot.
—Diuen que sempre has sigut molt amant dels viatges...
—El meu pare era molt amant de la naturalesa i de petits sempre ens portava d'excursió. Després em vaig fer soci del CET i vaig participar en moltes excursions; una de les meves fites va ser fer el Montblanc amb la colla d'amics l'any 1956. Quan em vaig casar amb la Maria Dolors, vam fer molts viatges en família, primer per Catalunya, després per tota Espanya, al final per l'estranger: a Suècia, a Noruega... i, en l'època de la guerra freda, a Hongria, des d'on vam anar a Rússia, a Leningrad,  amb un passaport diplomàtic que em va facilitar l'ambaixada russa a Budapest. I a l'Índia, al Brasil, a Austràlia...
Un dels meus últims grans viatges va ser a Cuba, en un intercanvi amb un pintor d'allà. A Camagüey em vaig assabentar que els artistes cubans podien viatjar fàcilment a la Xina, que els facilitaven la residència i el material per pintar a canvi de les obres que fessis durant l'estada… i aleshores em vaig espavilar, vaig fer una gestió i… cap a la Xina ràpidament.
—Què ens pots explicar pel que fa al teu activisme social i polític?
—De ben petit el meu pare em va introduir en el naturisme, així que de gran em vaig integrar en un grup naturista de Sabadell que es reunia en un lloc en plena naturalesa que li deien el Jardí de l’Amistat, on vivia una mena d’anacoreta que es feia dir Llum de la Selva. L'any 1971 vaig fundar la Societat Vegetariana Naturista de Terrassa. Els de Terrassa i Sabadell teníem relació amb uns altres grups de Valldoreix i Mollerussa, i una vegada al mes ens trobàvem tots i fèiem paelles vegetarianes i altres activitats pròpies d'aquesta manera de veure la vida.
Al marge d'això, vaig ser fundador de l'Associació de Veïns de Ca n'Aurell, també l'any 1971, i quan es va formar la FAVT, l'any 1980, em van elegir president. El moviment veïnal va organitzar moltes activitats, fins i tot en l’època franquista, i va despertar moltes consciències als barris.
També vaig tenir a veure amb el naixement del Casal d’Amistat Catalano-Cubana. El vam fundar l'any 1980 entre uns quants que havien visitat Cuba. Inicialment havia de tenir la seu a Barcelona, però no vam aconseguir el permís i en canvi aquí, a Terrassa, sí. Al principi les activitats es feien al meu estudi, al carrer Arquímedes — jo hi era des del primer dia, i vaig ser el primer president—, i després ens van donar un local al carrer Cisterna, on encara és.
Després que ens fes de manera improvisada un dibuix i que ens ensenyés tot d'obres, fotografies i records que guarda al seu taller, van marxar conscients que per manca de temps hi ha encara moltes coses que ens hauria agradat preguntar i rememorar i que haurem de deixar per a una altra ocasió: com va col·laborar l'any 1967, durant la dictadura, amb la candidatura democràtica de Barenys, Padró i Fresnadillo als terços familiars del govern municipal?, quina va ser la seva vinculació amb l'entitat Amics de la Unesco?, quina implicació va tenir amb l’Assemblea de Catalunya per a la recuperació de la democràcia?, perquè amb més 50 anys i amb una llarga trajectòria com a professor es va matricular a la Facultat de Belles Arts?…
Pep Valenzuela
Oriol Gómez Estripaboires

Jordi F. Fernández

Entrevista publicada a Malarrassa, octubre de 2016

martes, 11 de octubre de 2016

EL SUCRE APRIMA! (2016)



EL SUCRE APRIMA!
Fa 2500 anys, Hipòcrates de Cos, a qui alguns anomenen «el pare de la medicina», va exposar que l'alimentació té una influència decisiva en la salut: «Que el teu aliment sigui el teu remei i que el teu remei sigui el teu aliment».
Això ho sap qualsevol persona del nostre temps, i a més disposa de prou informació per conèixer quines són les pautes dietètiques més apropiades per assolir un estat de salut adequat ... i quines són les que condueixen a un estat de malestar físic i mental.
Hi ha aliments poc saludables (si no és que es prenen en molt petites quantitats) i hi ha un cert consens sobre quins són: el sucre refinat, la sal de taula, els greixos animals... El sucre es considera el més nociu i el seu consum es relaciona amb l'augment de risc de càries, malalties cardiovasculars, descalcificació, diabetis, obesitat, càncer de pàncrees, hiperactivitat i alzheimer, i no es pot dir que el nutrient que aporta suposi un contrapès positiu suficient davant l'enorme quantitat dels seus efectes negatius.
En les últimes dècades, la freqüència amb què apareixen en els mitjans de comunicació informacions sobre els perills del sucre, a més de la generalització de les normatives sobre l'etiquetatge dels aliments i la informació que ha de contenir, no poden haver deixat indiferents els fabricants de llaminadures. Havien de contraatacar abans que en els envasos de menjar escombraries apareguin missatges com «Les autoritats sanitàries adverteixen que menjar sucre refinat perjudica seriosament la salut», acompanyats d'imatges d'homes obesos, malaltissos i desdentats.
Una de les seves armes, gens nova, és la publicitat enganyosa, sens dubte sempre molt eficaç a l'hora de condicionar el consumidor, especialment l'infantil, però hi ha altres recursos més insidiosos. Un exemple? Aquí en teniu un. El 2011 un equip d’investigació format per professors de la Louisiana State University i del Baylor College of Medicine va arribar a la conclusió que els nens que mengen regularment caramels tendeixen a pesar menys que els nens que no ho fan... en un estudi assessorat per un ex-alt directiu de Kellog's i cofinançat per l'Associació Nacional de Confiters dels EUA.
Em direu: «El sucre aprima? A qui volen confondre? Com s’ho pot creure ningú això? És absurd». Sí, és tan absurd com absurda era la defensa pública de la innocuïtat del tabac que, fins deu fer uns vint anys, realitzaven alguns metges —sense que els caigués la cara de vergonya— i que alguns fumadors esgrimien com a excusa per no lluitar contra la seva addicció.
Després d'advertir la reiteració d'aquest tipus de complicitats entre empreses i investigadors, un no perd la confiança en el mètode científic, però en els científics... sí, en els científics, sí que un l'ha mig perdut. Com discernir quan afirmen alguna cosa amb fonament i quan ho fan per diners?
Així que quan fa poc un centenar de premis Nobel van signar una carta en defensa dels aliments transgènics i contra Greenpeace, titllant-la implícitament d'organització que comet crims contra la humanitat, el primer que em va passar pel cap va ser: «Quants d'aquests deuen estar en deute amb Monsanto o amb alguna altra empresa productora de llavors transgèniques?».
Malpensat? Potser, però... dues vegades la justícia dels EUA ha condemnat científics corruptes que van falsificar els resultats de les proves realitzades en laboratoris d'investigació per estudiar els efectes del glifosat, un perillós herbicida fabricat per Monsanto que no actua sobre els vegetals transgènics que ells mateixos comercialitzen, precisament perquè els han modificat perquè no els afecti.
En el tema dels transgènics i dels herbicides que els complementen —com en tot el que es refereixi a aliments o fàrmacs—, s’hauria d'actuar amb moltíssima precaució. No es poden admetre decisions irresponsables o precipitades que puguin posar en perill la salut de centenars de milions de persones.
Una irresponsabilitat com la que durant els anys 50 i 60 es va produir en comercialitzar un fàrmac anomenat talidomida sense estar suficientment testat. Coneixeu o recordeu la tragèdia que va provocar la talidomida? Era un sedant especialment concebut per al benestar de les dones embarassades que va provocar que a tot el món naixessin milers de nadons amb malformacions gravíssimes i irreversibles, i que els milers de mares que van confiar en la multinacional farmacèutica Grünenthal GmbH hagin conviscut des de llavors amb un sentiment de culpa del qual només les podrà alliberar la mort.
Claus Knapp, un dels dos pediatres que van investigar i van denunciar a Alemanya l'efecte nociu del fàrmac, recordava no fa gaire com va reaccionar Grünenthal GmbH: «Van fer congressos, reunions, van trucar a la premsa perquè ens desqualifiquessin». Als Estats Units va ser la farmacòloga Frances Oldham Kelsey qui des del seu càrrec a la Food and Drug Administration va lluitar contra la distribució del medicament i va exigir més estudis malgrat l’argument de Grünenthal GmbH que el seu ús havia estat aprovat pels governs de més de quaranta països europeus i africans. Afortunadament, sempre hi ha persones que es mantenen fidels al seu compromís ètic.
Per cert, parlant d'ètica, ¿a què esperen aquest centenar de premis Nobel per signar una carta qualificant de criminal l'actitud de Monsanto quan va assegurar que el glisofat que comercialitzen com a herbicida és biodegradable i innocu per als animals domèstics i els nens quan en realitat no és biodegradable i segons l'OMS és probablement cancerigen?

Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Malarrassa, octubre de 2016


martes, 4 de octubre de 2016

ANTONI VERDAGUER, CINÈFIL I CINEASTA TERRASSENC (2016)



ANTONI VERDAGUER, 
CINÈFIL I CINEASTA TERRASSENC

Antoni Verdaguer va néixer el 1954 a Terrassa, a una casa de la Plaça Vella. Director de cinema, entre els seus llargmetratges destaquen dues obres de ficció històrica, La teranyina (1990) i Havanera 1820 (1993), i els documentals Raval, Raval... (2006) i Jordi Dauder, la revolució pendent (2012).

—Hi ha alguna circumstància que expliqui per què la teva afició al cinema et va convertir de simple espectador en cinèfil i, encara més enllà, en creador cinematogràfic?
—A mi m'agradava molt el cinema, de ben petit era un espectador assidu. Recordo un dia que la meva àvia em va portar al Cinema Rambla. Era l'època de les sessions dobles, pel preu d'una entrada podies veure dues pel·lícules, una era la bona i l'altra era... per «fer bulto». Aquella vegada la bona era un western i la dolenta era Peppermint Frappé, de Carlos Saura, protagonitzada per José Luis López Vázquez i Geraldine Chaplin, que em va desconcertar i atreure alhora. Em vaig adonar que rere una pel·lícula hi havia una persona responsable que era el director i que no era el mateix una pel·lícula dirigida per Carlos Saura que una altra feta pel Mariano Ozores, i que un bon director fa que un actor com el López Vázquez, habitual d'un tipus de films negligibles, interpreti un personatge memorable.
D'altra banda, quan tenia setze o disset anys, a principi del anys 70, freqüentava la secció de fotografia de la Societat Coral Joventut Terrassenca, el Coro Vell. Hi vaig coincidir amb gent a la qual dec molt, el Gabriel Querol, una persona essencial per al cinema a Terrassa, i els germans Casamada. Un dia van decidir organitzar un curset de cinematografia i m'hi vaig apuntar. Va ser un fet decisiu...
—Quin paper vas tenir en la transformació del Cine-Fòrum de Joventuts Musicals en el Cine-Club d'Amics de les Arts?
Aleshores també estava vinculat al Cine-Fòrum que impulsaven el Gabriel Querol, l'Antoni Llonch, el Marcel Lloveras i el Josep Carreras. Era una activitat que anava canviant d'espai, i a més de fer-se a la sala d'actes d'Amics de les Arts, a vegades es projectava a altres entitats... i fins i tot en algunes sales comercials. Un dia el Querol es va posar malalt i em va demanar que presentés Busca tu refugio, de Nicholas Ray. Va ser el primer pas per fer-me d'alguna manera hereu de tota aquella gent.
En cert moment, amb el Lluís Labòria, vam impulsar la creació del Cine-Club, amb una estructura més adequada als nous temps: portàvem crítics o directors per fer les presentacions, programàvem cicles —o ho intentàvem, que no era fàcil— i a cada sessió donàvem un dossier amb crítiques o entrevistes amb el director. Entre 1973 i 1976, tots els dijous es projectava un film al cinema Regina, al Centre Social Catòlic, el Social, amb una mitjana d'assistència d'unes 650 persones. També, entre 1976 i 1978, el Cine-Club es va responsabilitzar de la programació del Cinema Catalunya, convertit en una Sala d'Art i Assaig. I cal destacar les 17 Hores de Cinema, un festival que va celebrar 14 edicions, de 1975 a 1988 i que va arribar a gaudir d'una assistència propera a les dues mil persones .
—Crec que alguna vegada s'ha dit que les 17 Hores van morir d'èxit... I, per cert, com va ser que vas patir una agressió a l'última edició? He sentit diverses versions.
—Va morir perquè als empresaris els semblava que els fèiem la competència amb un gran èxit i als seus propis locals i ens van anar apujant el lloguer dels cinemes i, a més, posaven molts entrebancs a l'hora de trobar una data.
Pel que fa a l'agressió, vaig sortir a les 6 de la matinada al carrer a veure com estava el tema de l'esmorzar —havíem agafat el costum de donar entrepans, coca, cerveses, moscatell... — i vaig veure un noi que estava pixant a la furgoneta dels queviures. Li vaig cridar l'atenció i de sobte aquell paio em va donar una puntada de peu a l'ull esquerre amb una bota de puntera metàl·lica. Podria haver-lo perdut, a la Mútua ho van veure malament i em van derivar cap a l'Hospital de Vall d'Hebron; al final vaig estar de sort i tot va quedar en un ensurt
—Es diu que estàveu molt controlats per les autoritats. Us feien la vida difícil?
En general, arreu, les activitats dels Cine-Fòrum i els Cine-Club eren malvistes per les autoritats de l'època. A totes les nostres sessions, per exemple, teníem una parella de la policia secreta, delegats governatius en deien, asseguda a l'última fila. Sovint s'adormien, perquè el tipus de cinema que es projectava els avorria, però sí, ens feien la vida difícil. Els debats que sorgien després de les projeccions no es limitaven a l'anàlisi dels films, sinó que anaven molt més lluny en la crítica política i social...
Ja a l'època del Cine-Club, entre el 73 i el 78, el Lluís Labòria i jo vam haver d'anar més de deu vegades a comissària a declarar sobre diversos afers. Recordo especialment quan, durant les segones 17 Hores de Cinema, em va cridar el comissari Aníbal Martínez per demanar-me explicacions de per què en els transcurs de la projecció de Fort Apache, de John Ford el públic, esperonat per la presència de la Marxa de la Llibertat a Terrassa, es va posar a cridar «Poble català, posa't a caminar».
De tota manera, a vegades els podies torejar. Per exemple, en una ocasió vam anunciar un títol fora de tota sospita, però a l'hora de la veritat vam passar Viridiana, de Luis Buñuel, que estava prohibidíssima. Doncs els secretes ni es van adonar del canvi.
—Però les dificultats no provenien només de les autoritats, tampoc eren gaire fluides les relacions amb els empresaris i amb altres entitats que us deixaven els seus locals...
—La relació amb els empresaris de cinema a Terrassa tenia daltabaixos. Per aquest motiu, l'any 1977, vam haver de deixar el cinema Regina i el 1978 vam fer les projeccions a la sala del Coro Vell, però no va acabar de funcionar la relació amb l'entitat, així que el 1979 es va reprendre l'activitat al Socialet, al Social, i va durar fins el 1985, quan ens van vetar la projecció de Je vous salue, Marie, de Jean-Luc Godard, i es va produir un trencament definitiu.
—El Cine-Club també va produir curtmetratges, oi?
—Vam coproduir amb el Josep Maria Forn tres curtmetratges, dos meus i un de l'Ildefons Duran. Els meus, «Un matí qualsevol» (1980) i «Parleu després de sentir el senyal» (1982), van guanyar tots dos el Festival Internacional de Cine Documental y Cortometraje de Bilbao i van rebre també tots dos el Premi Sant Jordi de Cinematografia i el Premio Especial Calidad del Ministerio de Cultura.
—Parlem de la teva trajectòria. Entre 1974 i 1976 vas estudiar direcció cinematogràfica a París. Com va anar això?
—L'any 1973, la Dotació d'Art Castellblanch em va concedir una beca. Aquesta empresa productora de cava va decidir, segurament per estalviar-se impostos, donar nou beques per a la creació. Doncs bé, un dia que estava en una galeria d'art de Barcelona projectant els meus curts de súper-vuit dedicats a l'obra del Lluís Jové, un senyor se'm va identificar com a membre de la Dotació i em va suggerir que em presentés a la convocatòria. En vaig aconseguir una i això em va permetre cursar estudis de direcció a París, al Conservatoire Libre du Cinéma Français. Com que el Cine-Club funcionava amb un equip molt complert i eficient no va ser gens difícil compaginar-ho.
—Com s'ha desenvolupat la teva trajectòria com a director de cinema?
—Després dels estudis, vaig treballar d'ajudant de direcció en una cinquantena de films abans de dirigir les meves pròpies pel·lícules. He dirigit 14 llargmetratges, però he de reconèixer que no he aconseguit fer una obra coherent, no sempre he pogut fer el tipus de pel·lícules que m'hauria agradat fer. La teranyina i Havanera 1820 van costar centenars de milions de pessetes. La indústria cinematogràfica és molt cara i el context cinematogràfic espanyol i català mai no ha ajudat gaire el cinema d'autor i ara, amb la crisi, tot i la digitalització, la situació encara és més greu.
—A la teva trajectòria m'hi ha semblat veure tres etapes: una primera dedicada al cinema de ficció, una segona on vas fer moltes sèries televisives i aquesta darrera on t'has centrat en el documental.
—Les dues primeres que esmentes van anar molt barrejades, però sí és cert que a partir de 2005 m'he dedicat molt al documental. Estic orgullós d'obres com Jordi Dauder, la revolució pendent, que ha estat molt elogiada, però és que fer documentals surt bé de preu i quan he intentat tornar a fer obra de ficció ho he hagut de desestimar...
—És el cas de Trencant cadenes, oi?
—Sí, el 2013 vaig intentar portar endavant aquest projecte de ficció sobre el procés independentista, però no vaig aconseguir els dos milions d'euros que hauria costat. No hi ha productors que aportin diners i alguns que se'n feien dir eren simples administradors d'ajuts públics.
—Per acabar, pot explicar quin projecte esteu desenvolupant amb el Miquel Mallafré al voltant de la figura de l'artista terrassenc Lluís Jové?
—Fa poc em vaig trobar a Carme Jové a la Nova Jazz Cava i em va explicar que la seva filla, l'Anna Alàs, estava movent una recuperació de materials del seu oncle. Si m'he pogut dedicar al cinema professional durant 40 anys, potser és gràcies a les pel·lícules que vaig fer dels «esdeveniments» del Lluís Jové. Això em va motivar a fer alguna cosa per recuperar la seva figura. Vaig parlar amb el Miquel i al cap de poc vam presentar un projecte d'exposició a Terrassa Arts Visuals. S'inaugurarà el 8 de setembre, a la Sala Muncunill, amb els seus quadres, les meves pel·lícules digitalitzades, uns clips monogràfics, algunes fotografies, un concert i una acció que evocarà els seus esdeveniments; tots aquests materials es recolliran en un llibre i dos DVD. Tot plegat serà un reconeixement imprescindible de l’obra d'un artista que va experimentar amb nous materials i formats en la Terrassa de principi dels 70.

Jordi F. Fernández Figueras
Publicada a Malarrassa, setembre de 2016