El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


viernes, 20 de enero de 2017

SURCOS Y ESTRELLAS (2017)





SURCOS Y ESTRELLAS

Trazan sus surcos perfectos
 los bueyes imperturbables,
pues no habría sin ellos
sino hambre en las ciudades.

Mas también suya es la estela
que nutre a los niños salvajes
que en su candor sueñan
aventuras estelares.

Oh, esos bueyes mansuetos
que tanto nos alimentan
como propician ensueños
de aventura y belleza.

Con paso lento y pesado,
trazan la profunda huella
que marca el camino arcano
que aúna el cielo y la tierra.


domingo, 15 de enero de 2017

RAT SORIANO, ARTISTA I MESTRA ENTUSIASTA (2016)




Rat Soriano, artista i mestra entusiasta
Rat Soriano (1971) és una artista plàstica terrassenca que també desenvolupa una activitat pedagògica adreçada a fomentar l'aprenentatge creatiu de les arts plàstiques entre els infants.
—Per què no comencem parlant de la teva família, del teu barri, de la teva relació amb la nostra ciutat... Sempre has viscut a la Maurina?
—El meu pare prové d'Albacete i la meva mare, de Bell-lloc d'Urgell, però van arribar a Terrassa d'infants. Jo, de petita, vivia a l'altra punta de Terrassa, al carrer Girona, a Sant Pere Nord. No he tingut mai relació amb cap associació de veïns, la veritat, però quan el meu fill era petit vaig estar molt embolicada amb les activitats de l'Ampa de la seva escola i també amb la gent que es dedicava a l'alfabetització de les dones marroquines.
—A quina escola vas anar i quins estudis vas fer?
—Dels quatre als disset anys vaig anar a Mare de Déu del Carme, però no vaig arribar a fer el Cou. Del batxillerat vaig passar a l'Escola Municipal d'Art, el meu somni era ser dissenyadora d'interiors, però tampoc vaig acabar, per desavinences amb un professor, precisament d'interiorisme.
—I, abans de dedicar-te a l'ensenyament de les arts plàstiques, en què vas treballar?
—De joveneta vaig començar a treballar a la pastisseria d'on el meu pare era l'encarregat. Despatxava, però al meu pare no li agradava que treballés a l'obrador com jo volia. Coses del masclisme... al forn hi feia molta calor i la gent que hi treballava anava lleugera de roba. Després de deixar l'Escola d'Art, vaig estudiar Administració i vaig treballar uns quants anys en una gestoria i en una petita empresa, fins que va tancar. Després d'això vaig parlar amb el meu marit i vam decidir que em dediqués a fer allò que em venia de gust, l'art plàstic...
—D'on et ve l'interès per l'art?
—El meu pare era un home molt creatiu, la pastisseria afavoria el conreu d'aquest aspecte. Feia unes mones de Pasqua molt treballades, era un perfeccionista. Veure'l treballar era un plaer. A més, a primària, vaig tenir una professora de plàstica magnífica, la Lourdes, intel·ligent, culta, motivadora... I a batxillerat el meu tutor va ser el Miquel Barneda, que tenia vocació artística i que em va donar molt suport.
—Quan comences a fer obra plàstica seriosament, o sia, amb l'objectiu de treballar amb mètode i de manera sistemàtica, i d'exposar?
—Cap al 1995 vaig començar a freqüentar al taller del Suri, que ja el coneixia dels tallers que ens va fer als carmelitans. Ens donava una gran llibertat, però també era molt exigent amb els resultats i et feia repetir i repetir la feina fins que assolies l'objectiu amb èxit. Després vaig entrar al GRID, el Grup de Recerques, Investigació i Divulgació de l'Art, que era un veritable grup, cada un teníem el nostre estil i potser objectius diferents, però no hi havia egoisme ni individualisme, realment érem un col·lectiu.
—Com a pintora, quin era el teu referent?
—En aquell moment cap, anava explorant. Més endavant em va agradar moltíssim el mexicà Diego Rivera. Però és que, com que mai m'ha atret gaire la pintura figurativa, més que per un artista model sempre m'he sentit influenciada pels procediments de l'informalisme matèric, però sense dependència d'un mestre concret.
—I ara cap on vas?
—Ara mateix, la pintura se'm queda curta per comunicar allò que vull dir. A la meva última exposició alternava la pintura amb la instal·lació, que és un gènere que m'està interessant cada vegada més, sobretot quan és del tipus en què la gent pot intervenir, per això i des de fa un parell d'anys m'estic plantejant anar cap a la performance...
—Una pregunta impertinent, què feu els pintors amb les vostres obres? Ja teniu prou espai per guarda-les?
—Mira, l'estiu passat jo no cabia a casa i vaig anunciar a Facebook que posava a la venda tota la meva obra a un preu molt raonable, tret de cinc o sis obres que m'estimo molt, i que les que no es venguessin em veuria obligada a destruir-les. Per cert, que va haver-hi qui em va preguntar que a quin contenidor les llençaria, per anar-les a buscar. Caram, no podien pensar que, a banda del temps que hi he esmerçat, m'he gastat uns diners en material i lloguers de sales d'exposicions; no es tractava de fer-me rica, només volia recuperar aquestes despeses. No tenim una cultura que valori el consum de la cultura...
—Potser les arts plàstiques no són rebudes ara a casa nostra de la mateixa manera que ho eren fa cinquanta anys, es troba a faltar entusiasme, ningú s'exalta discutint sobre diferents tendències com passava llavors, no hi ha polèmiques, i si existeixen no arriben a fer-se de domini públic. Artistes d'altres disciplines han desplaçat els plàstics en l'interès de la gent...
—Potser alguns artistes plàstics s'ho han cregut massa això de ser artistes. Els manca connectar amb la gent.
—Recordo, per exemple, que fa uns anys un que era llicenciat en Belles Arts criticava l'exposició d'un autodidacta amb l'argument que «aquest segur que ni sap qui era Puvis de Chavannes», com si el valor estètic d'una obra plàstica depengués dels estudis de l'autor, no d'allò que comunica. Però... parlem d'una altra mena de valor, es pot viure de la pintura?
—És impossible per a la majoria. Ja no parlo de viure'n, simplement de rebre una mínima compensació. Que quedi clar que tothom és molt lliure de gastar-se els diners en el que vulgui, però hi ha gent que no volen gastar-se quaranta euros en un quadre que els agrada perquè ho troben car i en canvi se'ls gasten en un sopar. No parlo d’un sopar de celebració, però sí d'un sopar de dissabte, que és cosa d'una nit. En canvi una obra és per a tota la vida.
—Quins nous projectes tens? M'han dit que t'has posat a estudiar. És que a hores d'ara vols un títol?
—Disseny i creació i digital. És un grau que fomenta molt la creativitat, però també la reflexió. Tots els treballs que has d'entregar has d'acompanyar-los d'un informe detallat sobre el seu procés de creació, una memòria de treball que pot ocupar més temps i ser més complexa que el treball en si mateix.
I, sí, vull un títol, però no et pensis que idealitzo el fet de tenir un títol universitari, conec alguna persona que el té i fa pena el poc nivell que han assolit. Sobretot estudio perquè vull millorar, vull progressar en aspectes sobre els que encara no tinc prou domini... Fins i tot no sé si acabaré traient-me el títol, estudio perquè m'agrada i de moment faré les assignatures que em motiven i que em facin millorar com a creativa, no m'ho plantejo com una opció professional.
—Parlem d'un aspecte de la teva trajectòria que se't valora molt i que ja he esmentat al començament de la nostra conversa: la teva activitat pedagògica. Com va començar tot?
—Com moltes coses a la vida va ser per casualitat. Una professora de l'escola del meu fill em va demanar un dia si podia parlar als seus alumnes de cicle superior de primària de l'obra de Tàpies i l'art matèric. Doncs la cosa va ser tan satisfactòria per a tots que de ser una activitat d'un dia es va convertir en un taller que va ocupar totes les classes de plàstica durant un trimestre. El que va agradar tant als alumnes com al professorat —i això s'ha mantingut en tots els cursos que he fet posteriorment, sobre Chillida, Barceló i altres— és que l'objectiu del taller no consistia a imitar a Tàpies, sinó a conèixer els seus conceptes i practicar les seves tècniques perquè després els alumnes facin unes obres que no siguin mimètiques.
—Quin experiència o formació prèvies tenies?
—Cap. Ha, ha, ha! Cal dir que el meu marit, que és professor universitari, em va ajudar molt a programar, preparar fitxes... a organitzar-me, vaja, però el plantejament era totalment meu, ni tenia cap model ni coneixia altres experiències. La fama del meu taller es va escampar ràpid i al curs següent el PAME, el Patronat Municipal d'Educació, el va incloure en el seu programa d'activitats i els segueixen oferint fins al present.
—I la teva tasca a les escoles bressol?
—Quan portava tres anys d'activitat, cap al 2009, Coloraines, La Casona i Vallparadís van demanar un taller d'art contemporani per a infants de dos i tres anys i el PAME em va recomanar.
Cada curs presento un projecte nou, dedicat a algun artista o alguna artista contemporània diferent, amb els seus conceptes i tècniques específiques, i l'apliquem conjuntament, d'una manera molt transversal i també amb tota la retroalimentació que calgui.
—També has portat fins el curs passat el Taller dels Amics Menuts a Amics de les Arts i Joventuts Musicals...
—Sí, quan la Teresa Jordà Vitó va plegar, jo era vocal d'Arts Plàstiques a la junta de l'entitat i l'Ernest Castañé, el president que teníem llavors, em va proposar substituir-la. Com a tots els altres tallers, sempre tenia la programació completa i sencera abans de començar el curs, i feia un projecte diferent cada any, amb un nou tema i procurant treballar noves tècniques, i cercava altres artistes perquè els alumnes coneguessin la seva obra i la manera de treballar o personatges que dominessin el tema a tractar. Per exemple, quan el tema va ser la volta al món, vaig buscar diverses persones per parlar dels seus països d'origen: Brasil, Mèxic, Suïssa...
—T'agrada fer classes, es nota.
—M'agrada moltíssim. Jo m'ho vaig passar molt bé fent plàstica quan anava als carmelitans. Aquest és el meu objectiu, que desenvolupant la seva creativitat els meus alumnes s'ho passin tan bé com jo m'ho passava i, si és possible, que jo aconsegueixi millorar la bona feina que van fer els meus mestres.

Jordi F.
Entrevista publicada a Malarrassa, gener de 2017

domingo, 16 de octubre de 2016

EL SURI, NO CAL CAP MÉS PRESENTACIÓ... (2016)



El Suri, no cal cap més presentació...
Floreal Soriguera, el Suri, és un terrassenc que va néixer l'any 1927 a Labastide-Rouairoux, un llogaret del sud-est de França on el seu pare, que era llibertari i antimilitarista, es va instal·lar quan es va negar a incorporar-se a l'exèrcit... El Suri és una persona molt coneguda a Terrassa per la seva activitat artística, cultural i social durant llargues dècades i potser no cal allargar més aquesta presentació. 
El fet és que un matí del juliol passat, les tres persones que signem, el vam anar a trobar al seu taller i vam mantenir amb ell una llarga conversa.
Com et trobes en aquest moment de la teva vida?
—Des que tinc aquest nou taller, al carrer Nicolau Talló, estic molt content perquè em queda més a prop de casa, vinc caminant i em sento molt bé. Aquest dies, vaig endreçant coses que trec d'unes caixes on són des de la mudança i que em va embalar la família. És una alegria retrobar coses que tenia una mica oblidades. I vaig treballant. Estic pintant uns gira-sols i retallo imatges per fer un collage. També llegeixo cada dia, ara mateix uns escrits del Feliu Formosa i una novel·la del Baltasar Porcel.
—Escrius alguna cosa, memòries, reflexions?
Tinc escrits alguns pensaments. Sí, escric, però sense pretensió de publicar enlloc...
D'infant vas anar a l’escola racionalista, amb el Joan Campà, quin records guardes d'aquella època llunyana?
Encara tinc una fotografia d’aquella escola. Era al carrer sant Genís i estava  promoguda per l'Ateneu Llibertari. Em va ajudar molt de petit —jo tenia cinc anys— la forma que tenia el Campà d’ensenyar i com tenia l'escola organitzada: els nois més grans també ensenyaven als més petits, sense necessitat del mestre... I allà va néixer la meva vocació per les arts plàstiques. Durant la guerra el Campà va ser director d'una escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) a Barcelona i quan es va haver d'exiliar se’n va anar a Veneçuela, on va ser considerat un gran pedagog. Tinc molt bon record d’ell.
—Parlem dels teus inicis com a artista plàstic, com recordes l’Escola d'Arts i Oficis de Terrassa i els seus professors?
—Després de provar d'aprenent en altres oficis, em vaig dedicar a un que em permetés treballar amb els colors: pintor de parets. I, a més, amb catorze anys, anava a l’Escola d’Arts i Oficis, de les set a les deu del vespre, per estudiar pintura i escultura. Dels professors recordo el Tomàs Viver i el Josep Rigol. Hi vaig fer molts bons amics allà, gent del meu ofici, pintors de parets o pintor decoradors, hi havia molt bon ambient. També aprofitàvem el cap de setmana per anar a pintar al natural o a visitar museus a Barcelona. D’aquesta manera em vaig anar formant i adquirint coneixements artístics.
—En quin moment se't va despertar l'interès per l’art que s'aparta de les orientacions clàssiques i acadèmiques?
—Vaig trigar bastant, al principi era molt figuratiu, però quan vaig fer el servei militar a Tarragona, l'any 1946, vaig conèixer un professor jove que es deia Lluís Maria Saumells, un escultor que havia viscut a París, i que em va descobrir moltes coses que no m'havien ensenyat aquí.
Un cop passat el servei militar, vaig entrar de professor auxiliar a l’Escola d’Art i Oficis. Era l'auxiliar del Rigol, però no ens aveníem quant a criteri artístic, ell era molt classicista. Quan es va jubilar, vaig passar a ser professor, però em calia tenir un títol i per això els matins anava a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, i allà encara se'm van obrir més les perspectives pel que fa a la creativitat. Per cert, vaig acabar sent el director a l’Escola d'Arts i Oficis durant l'últim curs de la meva vida laboral, el 1991-92. Vaig continuar, però, fent classes pel meu compte fins fa poc.
—Dins dels molts estils pictòrics que has conreat, en quin t’has sentit millor?
—Sí, he conreat estils molt diferents. Amb tots m’he sentit força identificat, però potser sobretot amb el que és més matèric i no figuratiu, l'abstracte. Com més senzill... amb un mínim de plasticitat... més m'agrada. M'agrada  arribar a una síntesi amb uns materials mínims.
—Menys és més, diuen, però com arribar-hi...?
—Sí, sí, del Jackson Pollock vaig aprendre molt quan vaig viatjar a Nova York i vaig veure l’evolució que havien experimentat els expressionistes americans. El Pollock feia servir la tècnica del dripping, l'esquitxat. La vaig aprendre i la vaig ensenyar a molta gent, amb diferents colors o bé amb el mateix color, amb el pinzell o amb els dits. Quan tens gairebé acabada una obra, el dripping l'acaba d'afinar d'una forma molt interessant.
—Pots fer-nos una pinzellada sobre els happenings que organitzaves o les activitats amb el GRID?
—Sí, cap al 1980 vam organitzar uns happenings que es van fer famosos: les Festes Blanques, les Festes del Solstici d'Estiu...
L'any 1992, amb antics companys de l’escola de  l’Escola d’Art i Oficis, vam crear el Grup de Recerques, Investigació i Divulgació, que va promoure moltes activitats culturals i artístiques. Va arribar un moment que el nostre lloc de trobada, al carrer Puig Novell, a casa d’un pintor, se’ns va fer petit, i vam anar al Centre Social, al carrer de la Font Vella. Deu anys abans ja havia fundat el Grup Tal Taca, que va promocionar artistes joves des de la sala d'exposicions de l'Arxiu Tobella.
—També tenies molta relació amb artistes i escriptors d'arreu?
—Fèiem unes tertúlies cada primer divendres de mes a casa, al carrer Salvà. La Maria Dolors tenia moltes coneixences a Barcelona i havien vingut gent com el Paco Candel, el Josep Maria Subirachs... i  també molts estudiants sud-americans que feien estudis superiors a l’Escola Industrial. S'omplia el pis gairebé fins a la porta del carrer. Un dia es van presentar una parella de policies de paisà i ens van preguntar què feia tanta gent allà reunida? I la Maria Dolors, la meva companya, els va dir que passessin, que prendrien el cafè con tothom, i no, no van entrar, van marxar amb el cap una mica cot.
—Diuen que sempre has sigut molt amant dels viatges...
—El meu pare era molt amant de la naturalesa i de petits sempre ens portava d'excursió. Després em vaig fer soci del CET i vaig participar en moltes excursions; una de les meves fites va ser fer el Montblanc amb la colla d'amics l'any 1956. Quan em vaig casar amb la Maria Dolors, vam fer molts viatges en família, primer per Catalunya, després per tota Espanya, al final per l'estranger: a Suècia, a Noruega... i, en l'època de la guerra freda, a Hongria, des d'on vam anar a Rússia, a Leningrad,  amb un passaport diplomàtic que em va facilitar l'ambaixada russa a Budapest. I a l'Índia, al Brasil, a Austràlia...
Un dels meus últims grans viatges va ser a Cuba, en un intercanvi amb un pintor d'allà. A Camagüey em vaig assabentar que els artistes cubans podien viatjar fàcilment a la Xina, que els facilitaven la residència i el material per pintar a canvi de les obres que fessis durant l'estada… i aleshores em vaig espavilar, vaig fer una gestió i… cap a la Xina ràpidament.
—Què ens pots explicar pel que fa al teu activisme social i polític?
—De ben petit el meu pare em va introduir en el naturisme, així que de gran em vaig integrar en un grup naturista de Sabadell que es reunia en un lloc en plena naturalesa que li deien el Jardí de l’Amistat, on vivia una mena d’anacoreta que es feia dir Llum de la Selva. L'any 1971 vaig fundar la Societat Vegetariana Naturista de Terrassa. Els de Terrassa i Sabadell teníem relació amb uns altres grups de Valldoreix i Mollerussa, i una vegada al mes ens trobàvem tots i fèiem paelles vegetarianes i altres activitats pròpies d'aquesta manera de veure la vida.
Al marge d'això, vaig ser fundador de l'Associació de Veïns de Ca n'Aurell, també l'any 1971, i quan es va formar la FAVT, l'any 1980, em van elegir president. El moviment veïnal va organitzar moltes activitats, fins i tot en l’època franquista, i va despertar moltes consciències als barris.
També vaig tenir a veure amb el naixement del Casal d’Amistat Catalano-Cubana. El vam fundar l'any 1980 entre uns quants que havien visitat Cuba. Inicialment havia de tenir la seu a Barcelona, però no vam aconseguir el permís i en canvi aquí, a Terrassa, sí. Al principi les activitats es feien al meu estudi, al carrer Arquímedes — jo hi era des del primer dia, i vaig ser el primer president—, i després ens van donar un local al carrer Cisterna, on encara és.
Després que ens fes de manera improvisada un dibuix i que ens ensenyés tot d'obres, fotografies i records que guarda al seu taller, van marxar conscients que per manca de temps hi ha encara moltes coses que ens hauria agradat preguntar i rememorar i que haurem de deixar per a una altra ocasió: com va col·laborar l'any 1967, durant la dictadura, amb la candidatura democràtica de Barenys, Padró i Fresnadillo als terços familiars del govern municipal?, quina va ser la seva vinculació amb l'entitat Amics de la Unesco?, quina implicació va tenir amb l’Assemblea de Catalunya per a la recuperació de la democràcia?, perquè amb més 50 anys i amb una llarga trajectòria com a professor es va matricular a la Facultat de Belles Arts?…
Pep Valenzuela
Oriol Gómez Estripaboires

Jordi F. Fernández

Entrevista publicada a Malarrassa, octubre de 2016