El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 7 de marzo de 2022

NOVETATS AL VOLTANT DE L’OBRA LITERÀRIA D’ANNA MURIÀ (2022)

 

Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002) ja era una figura reconeguda en l'àmbit de la cultura catalana quan travessà la frontera francesa camí de l'exili el 31 de gener de 1939: havia estat autora de dues novel·les, Joana Mas (1933) i La peixera (1938), i d'un opuscle que qüestionava la moral afectivosexual establerta, La revolució moral (1934); secretària de la Institució de les Lletres Catalanes; col·laboradora en publicacions com La Dona Catalana, La Rambla, La Nau i Meridià; directora del Diari de Catalunya el 1938; membre de la Unió de Dones de Catalunya; destacada integrant del Club Femení i d'Esports; militant successivament d’Acció Catalana, Esquerra Republicana i Estat Català, del comitè central del qual formà part; i cofundadora del Grup Sindical d'Escriptors Catalans de la CNT. 

Començava llavors un llarg període en el qual dos condicionants estroncaren la seva trajectòria creativa. El de l'exili, amb totes les seves dificultats materials i l'allunyament del seu públic lector natural, és evident i l'altre és el del seu aparellament amb Agustí Bartra —formalitzat l'octubre de 1939 a l'alberg de Roissy-en-Brie, on es refugiaven una vintena d'escriptors catalans—, una relació per la qual Murià deixaria en segon terme la seva activitat creativa per afavorir la projecció de la del seu company. 

¿Podem atribuir aquesta renúncia a l'influx de la cultura patriarcal i d'una concepció romàntica de l'amor, a la devoció gairebé religiosa cap a l'«Home»? Possiblement, però tan sols en part, perquè crec que, en una persona tan intel·ligent i assenyada com ella, la decisió també havia de ser conseqüència de valorar el potencial literari d'Agustí Bartra com a més interessant que el seu. Una decisió arriscada, això sí, perquè en aquells moments Bartra era una figura molt modesta—un novell gairebé desconegut, amb una obra escassa—, mentre que ella comptava amb un reconeixement en el context literari i intel·lectual català del primer terç del segle XX. 

Durant la trentena d'anys d'exili tan sols publicà els llibres, el recull de relats Via de l'est (1946), i Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967), la seva obra més valorada i un bon exemple de text memorialístic pels seus continguts històric, biogràfic i autobiogràfic. No fou fins al seu retorn a Catalunya, el 1971, que veieren la llum les reelaboracions d'altres obres seves que havien estat redactades durant l'estada en terres americanes: El país de les fonts (1978), El llibre d'Eli (1982), Res no és veritat, Alícia (1984) i Aquest serà el principi (1986). 

Sota la pluja
, recentment publicat, reuneix els contes de Via de l'est i els d'El país de les fonts, més un parell dels publicats a Lletres, una de les revistes literàries catalanes dels exiliats a Mèxic.
 

Via de l'est és un recull de set narracions —algunes de carregades d'un lirisme sensual, però també en algun cas d'una cruesa punyent— que reflecteixen diversos episodis relacionats amb l'estada a Roissy-en-Brie del grup d'escriptors exiliats. 

El país de les fonts conté una desena dels contes que havia escrit al llarg d'una quarantena d'anys, des de «Sota la pluja» (1937) fins a «El país de les fonts» (1978) —alguns de publicats ja en revistes i diaris, i altres d'inèdits— en els quals la presència d'alguns elements fantàstics mostra altres inquietuds que van més enllà del retrat psicològic dels personatges. 

Una bona notícia, tot i que, segons el meu parer, la Murià que més pot atraure els lectors actuals (o almenys els de la meva edat), no és la que escriu narrativa —biogràfica i autobiogràfica ficcionalitzada en la majoria dels casos—, sinó l'autora dels articles d'opinió, reflexió i ressenya de lectura —recollits en gran part a Reflexions de la vellesa (2003)—, tant per la claredat i qualitat dels missatges com per la sobrietat i la manca d'artificis del llenguatge emprat. I, per descomptat, també l'autora de la Crònica de la vida d'Agustí Bartra. 

De la seva obra narrativa, em sembla especialment interessants Aquest serà el principi (1986), la seva creació més ambiciosa, una novel·la mai publicada de manera íntegra. 
 
El llibre d'Eli (1982), que es pot considerar un short story cycle, un subgènere narratiu poc freqüent a la nostra literatura, i la novel·la Res no és veritat, Alícia (1984) completen el tercet dels llibres de narrativa amb què tancà la seva producció en aquest gènere. Totes dues presenten diverses perspectives al voltant de la condició femenina, la maternitat i les relacions de parella, i els seus contextos i conseqüències; i en totes dues es manté, encara que de manera més fonamentada, la reflexió sobre les alternatives a les relacions afectivosexuals establertes, que ja havia manifestat a l'opuscle de 1934 (paradoxalment per a una dona aparentment tan sotmesa en la pràctica a una concepció romàntica de la parella). 
 
Aquest serà el principi presenta la vida d'uns personatges molt especials durant el llarg període que va des dels anys de la Segona República fins als del retorn a Catalunya passant pels de guerra i exili. Uns personatges molt especials perquè Martina Ordal, Víctor Montclar, Berta Mariner, Haima, Abel Urgell i Roger Galceran viuen unes experiències i mostren uns comportaments que, sense una correspondència exacta, reflecteixen en bona part els viscuts i desenvolupats per Anna Murià, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Andreu Nin, Armand Obiols i Pere Calders. 

Segons sembla —i aquesta és realment una molt bona notícia —, properament es tornarà a publicar, i en aquesta ocasió sencera, és a dir, amb les prop de cent pàgines inicials que mancaven en l'edició de 1986 i que són imprescindibles per aconseguir que, tal com volia l'autora, els lectors segueixin l'evolució de les seves personalitats des de l'adolescència fins a la vellesa sota el pes dels esdeveniments personals i les circumstàncies històriques que els havia tocat viure. 

De tota manera, encara que potser no siguin allò més rellevant de l'obra d'Anna Murià, els dos llibres de contes que aplega d'aquesta nova edició, són ben interessants per començar a endinsar-se en la seva obra. I, sobretot, perquè contenen respectivament dues petites meravelles: «Sota la pluja» i «Via de l'est», el conte que dona nom a tot el recull.

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 82 (Terrassa, març de 2022)



sábado, 23 de octubre de 2021

«OTOÑAL», TRADUCCIÓN DE UN POEMA DE PIETRO ZANFROGNINI (2021)




OTOÑAL

 

Octubre cambiante, vienes

con los tordos que silban ocultos

en los espesos enebros y en los sarmientos

ya bermejos de la última cepa de vid.

 

Las casas se entrevén en la lejanía,

y el mundo se deshace: sobre la gleba

parda y empapada, la hojarasca

se descompone en tierra podrida.

 

Se oyen los últimos cantos. La mañana

es un festejo de trinos, en el bosque,

casi como en mayo. Aquí, al pie

de un roble, hay una gran familia

de hongos marchitos: ¡junto a ellos

surge una violeta en flor!...

Allí abajo en el llano, el rebaño desciende

al son de las esquilas,

junto al perro lanudo,

y se dispersa, aquí y allá, por las cañadas.

¡El sol es tan suave!... se asemeja

al tenue sol de abril,

excepto por ser algo más dorado: resplandece

sobre el terrón de tierra recién arada

y, también, sobre el verde

vigoroso de la semilla que brota.

 

Octubre variopinto, mezcolanza

de cosas que agonizan y de cosas

que ahora nacen, ¿me dirás

si la vida se inicia o se acaba

contigo?… ¿si eres final

o principio?

 

... Soy lo uno —

respondes— y soy lo otro: ni lo uno

ni lo otro: me transformo.

¿No sabes que, donde concluye

la vida, se inicia? ... la cuna

nos acerca, se dice, al sepulcro;

pero incluso en la tumba

gime no muy lejos la cuna:

allí donde hay una barba algo blanca

hay rizos rubios: y aquel ramaje

cuyo fruto se pudre en la rama

devuelve su semilla a la tierra.

Transmitiros la vida de uno a otro,

eso es lo que llamáis morir

vosotros, los hombres; pues bien la naturaleza

jamás muere…

 

La naturaleza

jamás muere; mas yo muero,

 

octubre dorado: las hojas

que reverdecerán en abril,

serán distintas de estas que piso;

no seré yo quien el día de mañana

disfrute de tu manto multicolor

o muerda las pulpas

de tus jugosas frutas y vacíe

las copas de mosto

que llenas con tus racimos;

 

me enviarás, quizá todos los años,

tus flores violetas y sin aroma

que transformarán el prado

donde he descansado, a la mirada del caminante.

 

PIETRO ZANFROGNINI

 

Traducción de Jorge F. Fernández Figueras


 



AUTUNNALE

 

            Vario Ottobre, tu vieni

coi tordi che cirlano occulti

nei folti ginepri, e nei tralci

già vermigli dell' ultima vite.

 

            Trapaiono lungi le case,

e il mondo si sfà: sulla zolla

bruniccia e umidastra, la foglia

disgregasi in putrida terra.

 

            S'odon l'ultime voci. Il mattino

è gaio di canti, nel bosco,

quasi come di maggio. Quì al piede

d'una quercia è una folta famiglia

di marcidi funghi: li accanto

si affaccia una viola

fiorita!... Giù al piano la greggia

campanulando discende

col cane di lungo pelame

e quì e li pei fossati si smandra.

I sole è sì mite!... assomiglia

al solicello d'Aprile,

se non chè un po' piu d'oro: risplende

sulla fetta di terra tagliata

di fresco, ed, insieme, sul verde

vivescente del grano che sale.

 

            Ottobre pezzato, mischianza

di cose morenti e di cose

che nascono or ora, mi dici

se teco incomincia o se teco

la vita si sfà?... sei tu fine

o principio?

 

                        ...son l'uno —

rispondi— e son l'altro: nè l'uno

nè l'altro: io procedo.

Non sai tu che dove finisce

la vita, incomincia?... alla culla

vicina, ognun dice, è la tomba;

ma pure alla tomba

vagisce non lungi la culla:

Lì dove è una barba un po' bianca

son riccioli biondi: ed i quella

che il fruto io marcisco alla fronda

il suo seme riaffido alla terra.

Transmettervi un l'altro la vita

quello è che nomate morire

voi uomini; pur la natura

non muore giammai…

 

            La natura

non muore giammai; ma io muoio,

 

            Ottobre dorato: la foglie

che rinverdiranno d'Aprile,

saranno altre da queste che io pesto;

non sarò io che domani

gioirà allo screziato tuo manto,

o morderà nelle polpe

dei tuoi fruuti sucosi e le tazze

rivuoterà del mosto

che tu colmi coi grappoli tuoi;

 

            tu a me manderai, forse ogni anno,

i tuoi fiori violati e inodori

che varieranno il prasto

ov' io posi disteso, a chi passa.

 

PIETRO ZANFROGNINI


* * *


Pietro Zanfrognini, poeta, filósofo y pintor (Mòdena, 1885-1942). 

Bibliografia: Di due inavvertite fonti apocalittiche della Divina Commedia (1911), L'anticristo e la fine del mondo (1912), Canti d'avanti giorno (1917), Itinerario di uno spirito che si cerca: 1912-1919 (1924), Dialoghi di creature (1925), Le vie del sublime (1926), Da Talete a noi: (orientamento spirituale) (1927), L'evangelo secondo Giovanni: commento mistico (1928), Azione e contemplazione: vie orientali-vie occidentali. La via (1931), Esercizi spirituali: (culto interiore) (1932), Cristianesimo e psicanalisi (1933), Il problema spirituale della pittura d'oggi (1934).