El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 27 de diciembre de 2011

AUSTERITAT I BENESTAR (2011)






De la mateixa manera que es pot considerar positiu que en el context de la crisi econòmica ens veiem obligats a tornar a una vida personal austera i a allunyar-nos d’un consumisme decebedor, mai hem de considerar positiva la renúncia a la societat del benestar que prediquen, els uns mig amagats rere l’excusa de la seva impossibilitat i mig avergonyits per la seva demagògia, i els altres amb tota la poca vergonya dels que defensen, des dels pressupòsits ideològics de la versió insolidària de l’anomenat darwinisme social, una visió de la societat en la qual els poderosos tenen tots els drets que els proporciona la seva posició privilegiada davant de la posició precària del més o menys desfavorits, als quals se’ls considera culpables del seu estat.
No podem acceptar que s’ataqui la societat del benestar amb excuses com aquella que diu que durant anys hem estirat més el braç que la màniga i que ara toca estrènyer-se el cinturó, que ara toca austeritat. Potser a Espanya mai s’ha gaudit plenament de benestar social ja que, entre els membres de l’Europa dels Quinze, és un dels estats que destinava menys despesa per a protecció social. ¿De quina mena de societat del benestar gaudíem per a què s’hagi arribat a la situació actual de 9 milions de pobres i 5 milions d’aturats?
Estem patint la destrucció de la nostra migrada societat del benestar —per exemple, amb les retallades del govern català en les despeses públiques destinades a garantir uns bons serveis sanitaris i educatius—, quan encara és factible, i resulta imprescindible perquè és precisament ara, quan més patim la crisi, que els recursos adreçats a satisfer les necessitats socials haurien d’augmentar.
Què fer? Hi ha qui creu que els governs europeus haurien de començar combatint les agressions del criminals econòmics organitzats, responsables en bona part de la crisi, amb mesures dràstiques i contundents. Hi ha qui creu que es podria continuar, per exemple, amb l’establiment per part del govern espanyol de polítiques fiscals, semblants a les d’altres estats de l’Europa dels Quinze, que acabessin amb els privilegis de què gaudeixen les societats d’inversió de capital variable, que perseguissin el frau i l’economia submergida, i que garantissin que tothom contribuís al sosteniment de les despeses públiques realment segons la seva capacitat econòmica. Mesures d’aquesta mena afavoririen la justícia social que a tots ens interessa... Bé, no a tots, potser alguns privilegiats prefereixen la injustícia, oi?
No se m’ocorre una manera millor d’acabar que citar un fragment de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, vestit, habitatge, atenció mèdica i els necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies alienes de la seva voluntat». L’actual política econòmica dels governs europeu, espanyol i català no garanteix, ni de lluny, que tots els ciutadans i ciutadanes tinguem aquest dret assegurat.


(Publicat a Diari de Terrassa, 3 de gener de 2012)

domingo, 25 de diciembre de 2011

OJOS DE PERRA CALLEJERA (2011)


Mi perra Tancat, 1976-1986



Me contemplo en tu mirada,
compañera de travesía.

Mi sufrimiento está reflejado
en tu silenciosa tristeza
y en mis momentos de júbilo
replico tu alegría cinética.

Las emociones nos hermanan,
el lenguaje nos confundiría.

Entre nosotros no hay engaño,
no se alberga en tu naturaleza,
sólo caben sentimientos puros
en tu cabeza de bestia.



viernes, 23 de diciembre de 2011

INTERROGACIONES (2006)









(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava
obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)

miércoles, 21 de diciembre de 2011

CONTRA (2006)







(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava
obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)


martes, 20 de diciembre de 2011

EL LLEGAT (2006)







(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava
obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)

lunes, 19 de diciembre de 2011

IDENTIDAD Y EXISTENCIA (2011)






Sí, sin duda entonces fui
un viejo en el cuerpo de un niño.

¿Qué tiene de extraño que ahora sea
un niño en el cuerpo de un viejo?

Me parece lógico.


domingo, 18 de diciembre de 2011

CONSUMISME I AUSTERITAT (2011)





Ja fa molts anys que l’època de Nadal ha deixat de ser simplement el temps de gaudir d’una festa popular o religiosa i de refermar els vincles familiars i socials per convertir-se en una època de consum exacerbat i compulsiu. Tots ho sabem i pensem que caldria evitar-ho, però sembla que arribades aquestes dates no podem refusar la participació en aquesta disbauxa. 
Passats els anys de misèria de la postguerra, el desenvolupament econòmic que va culminar als anys 70 va permetre que els ciutadans i les ciutadanes tinguéssim accés a béns i serveis que fins aleshores semblaven només a l’abast dels ciutadans i ciutadanes europeus i nord-americans. Llavors, per un efecte de pèndol i seduïts per la naixent publicitat televisiva, vam començar a viure aquest afany consumista forassenyat. Quan semblava que les coses tornaven a equilibrar-se i quan alguns ja advertien amb esperit crític que si bé tots hem de consumir per gaudir del benestar, ha de ser només allò que és necessari i raonable, els qui fomenten el consumisme van començar a atacar per un punt molt feble: els nostres infants i joves. Una persona madura, pot renunciar a les despeses capricioses, però... ¿resulta tan fàcil negar la satisfacció de les demandes d’un fill o d’una filla? 
Durant el Nadal els infants i els joves són sotmesos a un bombardeig publicitari ferotge que fa néixer en ells necessitats supèrflues que ens fan arribar plens d’il·lusió. Davant les seves sol·licituds consumistes ens sentim febles per por que no se sentin ferits en la seva autoestima. Pensem que potser seran menystinguts a les seves xarxes d’amistats o que no se sentiran prou estimats. Cal fer front a aquesta feblesa i fer-los comprendre que no seran feliços consumint més i més, que el desig de consumir ni té aturador ni té límits. Cal fer-los adonar que moltes de les coses que van demanar en anys anteriors, amb una il·lusió artificial induïda per una publicitat enganyosa, les van oblidar i desdenyar al cap de poc temps. Cal explicar-los que les persones adultes també ens trobem contínuament davant de desigs intensos que bé poden ser fruit d’un caprici passatger o bé ser inassequibles i que allò que demostra que una persona és madura és la capacitat de renúncia.
Potser no serà una feina fàcil ni agraïda, però com més triguin a dominar el seu afany consumista, més dur serà el cop davant la frustració que sentiran inevitablement el dia que s’enfrontin a la realitat econòmica de la nostra societat. Amb els temps difícils que vivim i els temps pitjors que s’apropen, de precarietat laboral i misèria salarial, aquesta tasca d’obrir-los els ulls davant la necessitat de rebutjar el consumisme per gaudir de la vida sembla urgent i ineludible.
I no ens oblidem encara d’una mena molt especial d’«infants»... de nosaltres mateixos quan, seduïts pels nous contes de fades del segle XXI, els de les noves tecnologies que «ho fan tot més fàcil» i que ens permeten «viure més intensament», també caiem en el parany de voler satisfer necessitats supèrflues i cares. Cal que tornem a valorar positivament la senzillesa i l’austeritat.



(Publicat a Diari de Terrassa, 13 de desembre de 2011.)

lunes, 12 de diciembre de 2011

DIE MENSCHENMENGE (2010)

Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000

Wir sind wie das Wasser. Ein einziger Tropfen wird übersehen. Er gleitet über das Moos. Er fällt auf den Boden und verschwindet bis ins Erdinnere.

So sind wir. Wir umgehen die Schatten. Wir rutschen durch die Felsspalten. Unsere Wege vereinigen sich. Wir durchqueren die Grotten. Wir treffen uns in Massen in den Gewölben der tiefen Höhlen.

So sind wir. Wir schreiten zusammen in einem einzigen Körper fort. Mächtig und veränderlich erscheinen wir plötzlich im Licht brausend in den Strömen und kein Fels kann sich unserer Kraft wiedersetzen.

Und trotzdem lebt durch unser Vorbeigehen das Grüne auf den Wiesen wieder auf und damit sprießt eine Vielzahl von Blumen, die Bäume der Wälder werden mit neuen, weichen Blättern bedeckt und in den Gärten schimmern die Knospen von den kommenden süßen und saftigen Früchten.

So sind wir. Ein einziger Mensch wird übersehen. Die Herren ignorieren ihn. Sie unterschätzen seine Kraft. Und das Leben des Einzelgängers geht in ängstlicher Stille vorbei. Aber wenn es die Menschenmenge ist, die zusammen fortschreitet, dann sind die Herren diejenigen, die sich fürchten, weil sie sich schwach und ängstlich fühlen.

So sind wir. Wenn sich unsere Wege vereinigen, sind wir die Menschenmenge, die sie verängstigt. Deshalb möchten sie uns für ihre Zwecke unterdrücken, trennen, in die Irre leiten und isolieren. Sie möchten zu ihren Gunsten, dass wir wie das Stauwasser verharren, in einer Welt, die faul und krank geworden ist. Aber dann erscheinen wir immer wieder plötzlich brausend im Licht, mit einer überwältigenden Kraft, der sie ohnmächtig gegenüber sind, und ihre Mauern stürzen ein und ihre ganze Welt der Unterdrückung wird bis auf die Grundmauern zerstört.

Dennoch, wenn die Tage der Cholera und der Verwüstung zurückbleiben und wir frei dahingleiten, bringen wir auch die Schönheit des Frühlings in alle Ecken der Erde.

So sind wir. Wie das Wasser. Bescheiden und unbesiegbar. Geradezu mächtig.


(Text integriert in der Ausstellung Los guerreros del agua von Aldo Cardoso, präsentiert im Kontext der Ausstellung Aigua, una mostra fotogràfica, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2011. Übersetzt ins Deutsche von Matthias Meier und Marta Vives.)

domingo, 11 de diciembre de 2011

A MULTITUT (2010)


Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000




Somos como l'augua. Una chisla unica pasa inadvertida. Esbara sobre a molsa. Caye sobre o sulero y desapareixe ent'as coradas d'a tierra.

Asinas somos. Recorremos as uembras. Nos eslizamos por as crepas d'as penyas. Achuntamos os nuestros trayectos. Esnavesamos as esplugas. Nos chuntamos a millons en as vueltas d'as fundas espelungas.

Asinas somos. Abanzamos unidas en un unico cuerpo. Poderosas y versatils, surtimos bruscament enta la luz, ruchindo en as torrenteras y garra penya puede concarar a nuestra fuerza.

Y, manimenos, a nuestro paso renaixe en os praus a verdura y brota con ella infinitut de flors, os arbols d'as selvas se cubren de tiernas fuellas nuevas y en os hortals lucen as chemas d'o que serán dulces y sucosos fruitos.

Asinas somos. Una presona sola pasa inadvertida. Os sinyors la ignoran. Disprecian a suya fuerza. Y a vida d'o solitario descurre en temeroso silencio. Pero quan que ye a multitut a que abanza unida son ells qui tremolan porque se sienten febles y temerosos.

Asinas somos. Unius os nuestros trayectos, somos a multitut que lis atemoriza. Por ixo querrían contener-nos, trestallar-nos, encauzar-nos y aislar-nos seguntes a suya conveniencia. Querrían que, t'o suyo beneficio, remanisenos como as auguas estancadas, en un mundo esdeveniu en podriu y malsano. Pero alavez, siempre, surtimos ruchindo bruscament de nuevo a la luz, con una fuerza arrolladora debant d'a quala se saben impotents, y as suyas murallas s'espaldan y tot o suyo mundo d'opresión se destruye dica os alazetz.

Y, manimenos, quan quedan dezaga os días d'a rasmia y a esferra, y nos eslizamos librement, tamién levamos a polidez d'a primavera a totz os cantons d'a Tierra.

Asinas somos. Como l'augua. Humil y invencible. Verdaderament poderosa.



(Texto integrau en a instalación Os guerrers de l'augua de Aldo Cardoso, presentada en o contexto de a exposición colectiva Aigua, una mostra fotogràfica, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2011. Traduciu ta l'aragonés por Jorge Romance).

viernes, 9 de diciembre de 2011

MIQUEL BADIA, UN HEROI NACIONAL? (2011)



«…no us penséssiu que aquest debut grotesc a l’Estadi faci menys temible el feix d’Estat Català i dels escamots. És un fet demostrat que la ridiculesa no ha servit mai de fre als avenços d’un feixisme, moviment que, per definició, s'obre pas entre persones poc sensibles al ridícul. Tots els grans líders feixistes han començat fent riure fins el dia que han fet plorar.», Mirador, núm. 248, 2 de novembre de 1933.

És costum, quan arriben aquestes dates, que el mitjans facin balanç de les notícies importants de l’any. Aquest ha estat un any en què, sense cap mena de dubte, han passat moltes coses molt importants, però entre totes només faré esment d’una que no ho sembla i que, a més, crec que deu haver passat força desapercebuda.
El passat mes d’abril es feia públic un manifest lloant el feixista Miquel Badia, tractant-lo d’heroi nacional i demanant que se li dediqués un carrer a Barcelona. Bé, de fet la gent és molt lliure de dir el que pensa, això no m’hauria de preocupar gaire si no fos perquè aquest manifest els signaven algunes persones que considerava i vull seguir considerant rigoroses i assenyades. No em preocupa que el signessin micos mediàtics com Miquel Calzada «Mikimoto» o destacats polítics de CiU, ERC i SI, com el terrassenc Josep Rull —un ja s’imagina quines servituds han de «patir» els polítics professionals—, allò que m’angoixa és l’adhesió d’intel·lectuals com Salvador Cardús, Hilari Raguer i Josep Maria Terricabras, així com que, a partir d’aquesta crida reivindicativa, un mitjà d’esquerres rupturista com «La Directa» acceptés publicar un article elogiós sobre aquest personatge.
El manifest, que va ser signat per vuitanta persones —entre les quals també es troba el terrassenc Joan Grimalt—, acaba dient que un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat. D’acord, però si ens posem a recordar la història, recordem-la tota i no només la part que ens agrada, no fos que allò que acabem perdent sigui la dignitat.
Miquel Badia, «Capità Collons» per al seus seguidors, va ser Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya durant alguns mesos de 1934, però es va fer famós per altres motius. Per exemple, per fets com convertir els Escamots en una organització semblant als «fasci di combatimento», trencar una vaga de transports utilitzant com esquirols els membres de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, manar que policies a les seves ordres detinguessin al Palau de Justícia de Barcelona durant un judici el fiscal que acusava un correligionari seu, fer destruir la impremta i els locals de la revista satírica «El Be Negre» a causa d’uns versets satírics o detenir arbitràriament anarcosindicalistes per apallissar-los, torturar-los i, molt sovint, sotmetre’ls a un simulacre d’execució extrajudicial.
Això sí, el 6 d’octubre de 1934 mentre homes com Jaume Compte, dirigent del Partit Català Proletari, morien defensant la República Catalana amb les armes a la mà, Badia fugia per les clavegueres des d’un túnel que feia mesos s’havia fet construir a la Conselleria de Governació. I diuen que anava habillat amb el seu flamant uniforme de «general» dels Escamots. Mereix un personatge així ser qualificat d’heroi nacional?
Davant les crítiques, alguns hagiògrafs al·leguen que Badia no era un feixista, que només compartia el mateix modus operandi. Quin consol, oi? No penseu que qui actua com un feixista i organitza els seus seguidors a l’estil dels feixistes, potser és que simplement és un feixista? En els moments convulsos que vivim fa patir que un grup de persones cultes pensi que un home així ha de ser un model per a la gent catalana.



(Publicat a Diari de Terrassa, 21 de desembre de 2011, i a Catalunya-Papers, gener de 2012.)


 


martes, 6 de diciembre de 2011

ALTA HERMANA DE PIEDRA (2011)






Hermana de piedra,

en tus laderas encontramos refugio y descubrimos el fuego, danzamos a su alrededor y fuimos lobo o gacela mientras sonaba el cántico y las palmas de nuestras manos chocaban al ritmo del corazón, después subimos a tu cima y encendimos allí hogueras para que nunca más nos sobrecogiera el silencio de la noche obscura,

hace miles de años,

y tú ya estabas allí, desde siempre: antes de que los ojos de nuestra conciencia se abrieran para descubrir los enigmas, antes de que supiéramos articular sonidos para dar nombre a seres y cosas, antes de que cristalizáramos símbolos desde el fondo magmático de nuestras percepciones y sentimientos, antes de que descubriéramos trazas de un mundo invisible… o las soñáramos,

desde mucho antes estabas allí, hermana de piedra,

desde mucho antes estabas allí, hermana de piedra, mucho antes de que la confusión se adueñara de nuestros pensamientos y de que dejáramos de guiarnos por los ancianos y conociéramos el yugo de los fieros y orgullosos, rotos los vínculos de amantes y amados, de hermanas y hermanos, para vivir ahora inmensamente tristes, frustrados nuestros sueños, aniquiladas nuestras esperanzas, víctimas de nuestros proyectos y verdugos de todo cuanto es bello y diverso, verdugos de nuestros hermanos y hermanas, ya sean humanos, animales, plantas o materia inerte.


Hermana de piedra,

en tu cima, en su silencio, me siento unido al  viento hermano y a la hermana nube, más cercano a nuestro padre solar, sobre ti, hermana de piedra, hija como yo mismo de nuestra madre Tierra,

hollo firmemente tu cuerpo con mis pies y, al tiempo, me siento cercano a los espacios etéreos, comulgo de la firmeza de la roca y de la liviandad de la luz áurea, soy yo parte de ti y vives tú en mí.


Hermana de piedra,

Nosotros desapareceremos, pero tú estarás aquí, centinela y testigo, inmutable en tu reposo y cubierta de hielos de azulados reflejos,

dentro de miles de años.

A los que vendrán después de nosotros,
¡entrégales el recuerdo de nuestro paso sobre la Tierra!

lunes, 28 de noviembre de 2011

ER BALAMÍO (2010)




(Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000)



Semos como l’agua. Una bota sólïa pasa inarvertía. Se resculle n’er verdín. Caye n’er trespol y esapaice incia los ámagos e la Tierra.

Asina semos. Recorremos las sombras. Nus eslapizamos por las hendijas e las rocas. Jaricamos nuestros trayeutos. Trespasamos las grutas. Nus ajuntamos a millones en los revortones e las prefundas caven·nas.

Asina semos. Avanzamos jaricás n’un solo cuerpo. Poerosas y versátiles, apaicemos n’un aberrunto a la lús rugiendo en las rïás y denguna roca pue bardomar nuestra juerza.

Y, sinencambio, a nuestro paso renace en los praos er verdor y lletea con ella senfinitú e flores, los árbores e las argaidas son amantaos e tien·nas hojas nuevas y en los güertos lucen las lletas e los que serán durces y melosos frutos.

Asina semos. Una presona sólïa pasa inarvertía. Los sinnores l’inoran. Esprecian su juerza. Y la vía d’er sólïo escurre en tremeroso silencio. Pero quando es un balamío er qu’avanza jaricao son ellos los que tremelan poique se sienten ébiles y mieosos.

Asina semos. Jaricaos nuestros trayeutos, semos er balamío que les entimía. Por aqueso quedrían trencan·nos, devidin·nos, encauzan·nos y islan·nos sigún su comenencia. Quedrían que, pa su benifizo, premaneciamos como las aguas encenajás, n’un mundo devenío en pudrío y malino. Pero antoces, tosiempres, surgimos rugiendo n’un aberrunto e nuevo a la lús, con una juerza arrollaora elante la quala se saben impotentes, y sus murallas s’arrumban y to su mundo d’opresión s’estruye dista los cimientos.

Y, sinencambio, quando quean ezaga los días e la cólera y l’escachifolle, y nus eslapizamos llibremente, tamién allevamos la majencia e la ven·na a tos los con·nijales e la Tierra.

Asina semos. Como l’agua. Humirde y invencible. Verdaeramente poerosa.



(Testo integrao en l’estalación Los guerreros del agua d’Aldo Cardoso, prisentá con motigo e la esposición coleutiva Aigua, una mostra fotogràfica, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2011. Traüjío a'r murciano por Rubén Garre y Pedro J. Sánchez.)

miércoles, 23 de noviembre de 2011

CRISTALES DE AZOGUE (2011)


Mi yo yace ante mí —fragmentado en mil y un cristales de azogue— e intento cartografiarlo pese al desorden de tantas piezas que no encajan más que unas pocas y, aún a duras penas, en fracciones distantes e inconciliables.

Mil y un cristales cambiantes, que desaparecen a veces  —y a veces retornan aparentemente semejantes— o bien surgen como de la nada, nunca vistos, entre el montón en el que rebusco la pieza que falta —y que nunca aparecerá— y que me permitiría componer un fragmento mínimo de mi yo sobre el que pudiera quizás expandir mi cartografía.

Los observo mientras elucubro sobre si alguna otra vez fueron unidad —tal vez mientras fui un simple homúnculo en el vientre de mi madre— y si quizá ese yo unitario e inmerso en el silencio hermético fuese el guardián que contuviera unos rasgos genéticos armónicos que la experiencia de la vida se encargaría de enterrar bajo capas de escoria, sueños y ruina.

¿Vale la pena seguirse buscando en este espejo? Mi vida se acaba, ni quiero perderla en pasatiempos ni quiero malgastar mi voluntad en resolver jeroglíficos descompuestos. Prefiero correr como una bestia desbocada, correr hacia el abismo de los acantilados, preparada para dar el último y triunfante salto mortal. Vivir intensamente hasta llegar allí donde se confunden ser y no ser, vivir rabiosamente hasta el momento de hundirme en la nada y desaparecer.

lunes, 21 de noviembre de 2011

domingo, 20 de noviembre de 2011

NUESTRA FELICIDAD SILENCIADA (2011)






Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa,
l'any 2011, a Silenci, una mostra de llibres intervinguts i d'artista.

viernes, 18 de noviembre de 2011

LA VIDA SIGUE (2011)


¡La vida sigue adelante!


















(Sí... ¿pero hasta cuándo?)


UNO Y DIVERSO (2011)



Soy uno. Soy uno ante mí mismo y en el universo.

Mi figura, mi forma de andar, mi rostro, mi cuerpo entero, mi potencia y el estado de mi conciencia. Todo se me percibe con una sola mirada.

…pero también soy un ser diverso y complejo como se advierte en cuanto se atraviesa la frontera del espejo y se bucea en el agua obscura de mi intimidad o se hurga en la memoria confusa de mis metamorfosis.


miércoles, 16 de noviembre de 2011

domingo, 13 de noviembre de 2011

EL DÍA PROMETIDO (2011)



En un principio era la noche…


Y la noche estaba llena de promesas.

Lo recuerdo.


Pero nunca llegará el día prometido:
la luz se halla en los tiempos muertos.

Ahora lo comprendo.



viernes, 11 de noviembre de 2011

sábado, 5 de noviembre de 2011

TRÁNSITO (2011)


Cuerpo y mente danzan y cantan, unidos, en silencio, inseparables.

En armonía. Como una bestia que planea sobre en el aire. Como la bestia que se desliza entre las aguas.
Con recogimiento. Como una flor que se eleva desde la tierra fértil. Como la flor que se eleva hacia la luz radiante.

Como el ser que es y es consciente de ser sobre la nada, entre la nada, desde la nada, hacia la nada.

Con recogimiento y en armonía, mi cuerpo y mi mente danzan en silencio, inseparables.


jueves, 3 de noviembre de 2011

ALGUNS PREMIS DELS QUALS HE ESTAT MEMBRE DEL JURAT - 1 (1981-2011)




Cartell de la segona època dels premis «El somriure del gat»



1981

Premis literaris «El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1980-81

Jurat de poesia: Agustí Bartra, Jordi F. Fernández, Feliu Formosa, Eudald Puig i Llorenç Soldevila.
Guanyadors: Josep A. Aguado, Agnès Peiró, Pere Quer i Antoni Vallès.

1983

Premis literaris «Agustí Bartra - El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1982-83

Jurat de poesia: Jordi F. Fernández, Feliu Formosa, Eudald Puig, Llorenç Soldevila i Vicenç Villatoro.
Guanyadors: Sònia Pont, Natàlia Santpere, Mercè Segura i Montserrat Trullàs.

Premis literaris «Agustí Bartra - El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1982-83

Jurat de reportatge periodístic: Jordi F. Fernández, Feliu Formosa, Eudald Puig, Llorenç Soldevila i Vicenç Villatoro.
Guanyador: Francesc Soler

1984

Premis literaris «Agustí Bartra - El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1983-84

Jurat de narrativa: Jaume Canyameres, Ramon Comorera, Jordi F. Fernández, Jordi Llonch i Paulina Pi de la Serra.
Guanyadors: Pep Coca, Josep Antoni Martín, Rosa Maria Puig i Maria Teresa Sánchez.

1985

Premis literaris «Agustí Bartra - El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1984-85

Jurat de narrativa: Jaume Canyameres, Ramon Comorera, Jordi F. Fernández, Jordi Llonch i Paulina Pi de la Serra.
Guanyadors: Robert Casals i Enric Soler.

1986

Premis literaris «Agustí Bartra - El somriure del gat» per a estudiants terrassencs 1985-86

Jurat de narrativa: Jaume Canyameres, Ramon Comorera, Jordi F. Fernández, Jordi Llonch i Paulina Pi de la Serra.
Guanyadors: Bernat Puig, Ignasi Fontvila i Xavier Fontic.

1999

III Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández i Montserrat Rodés.
Obra guanyadora: Els adéus d’Isidre Martínez i Marzo.

2001

IV Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández, Jordi Llavina i Montserrat Rodés.
Obra guanyadora: Al fons de vies desertes de Manel García Grau.

2003

V Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández, Jordi Llavina i Montserrat Rodés.
Obra guanyadora: Antic silenci de Joan Josep Camacho Grau.

2005

VI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández i Jordi Llavina
Obra guanyadora: La vida entredita d’Eudald Puig

2007

VII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández i Jordi Llavina
Obra guanyadora: Ànima Civil, 2000-2007 de Josep Maria Uyà

2008

VIII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández i Jordi Llavina.
Obra guanyadora:  Dir de Josep M. Ripoll

2009

I Premis literaris «Agustí Bartra – El somriure del gat» per a estudiants 3r i 4t d'ESO i de batxillerat.

Jurat: Jaume Aulet, Jordi Badiella, Jaume Closa, Jordi F. Fernández i Oriol González.
Guanyadors: Marta Garriga, Aleix Jorba, Laura Sonia Martínez i Tània Pinosa.

2010

II Premis literaris «Agustí Bartra – El somriure del gat» per a estudiants 3r i 4t d'ESO i de batxillerat.

Jurat: Jaume Aulet, Jordi Badiella, Jaume Closa, Jordi F. Fernández, Oriol González i Teresa Iribarren.
Guanyadors: Vicenç Company, Mariona Duch, Marc Rosaura i Xavi Kearns.

IX Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana

Jurat: Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi Llavina i Jordi F. Fernández, Xavier Garcia i Llorenç Soldevila.
Obra guanyadora: Casa de Rosa Igartua

2011

III Premis literaris «Agustí Bartra – El somriure del gat» per a estudiants 3r i 4t d'ESO i de batxillerat.

Jurat: Jurat: Jaume Aulet, Jordi Badiella, Jaume Closa, Jordi F. Fernández, Oriol González i Teresa Iribarren.
Guanyadors: Mariona Duch, Tania Escamilla, Aleix Jorba i Marta Rodríguez.

VI Premi Ciutat de Terrassa Anna Muria de literatura memorialística

Jurat: Jaume Aulet, Pere Ballart, Maria Campillo, Jordi F. Fernández i Llorenç Soldevila.
Obra guanyadora: El missatger del fred de Xavier Juncosa.



* * *

Altres premis en els quals he estat membre del jurat:

Certamen Literari Infantil i Juvenil Sant Jordi de l'Institut Català de Serveis a la Joventut (1990)
Concurs Literari Ramon Cardona de les Escoles d'Adults de Terrassa (2009...)
Concurs de Narracions Curtes Josep Soler i Palet (2010 i 2011)
Premio de Poesía Colectivo Ataecina





Cartell de la novena convocatòria del premi Ciutat de Terrassa - Agustí Bartra de poesia catalana


domingo, 23 de octubre de 2011

LLENGÜES IGNORADES - 3 (2006)



Perquè, conseqüentment, si establim que en l’àrea A es parla la modalitat lingüística, fins ara no reconeguda, B, sorgiran un seguit de preguntes que, per respondre-les, implicaran un posicionament polític, o, si més no, social que potser farà capgirar un xic aquest ordre raonable al qual ens hem referit. En aquella àrea es parlen dues modalitats lingüístiques? Quins són els seus límits respectius? Quin és el nou estatus de la parla B? Fins on hem d’arribar amb aquesta parla, és a dir, puc jo com a parlant d’aquesta modalitat relacionar-me amb els veïns o amb l’administració? Per què sí —o bé— per què no? Puc demanar que se m’alfabetitzi en la meva pròpia parla?  Ha de prevaler una llengua sobre l’altre? Ha de prevaler la llengua que fins ara havia estat l’única tinguda en consideració? Han de conviure ambdues en una igualtat desitjable però tal vegada impossible? Ha de prevaler la nova modalitat? Etcètera.
Però, la veritat, tot s’ha de dir, davant l’espectacle freqüent de lluites aferrissades motivades per interessos partidistes o per vanitat personal, aliens del tot a criteris lingüístics i socials —que emmalalteixen l’àmbit ja afeblit dels parlants d’una llengua i que fan que l’ús d’aquesta s’enquisti en el si de nuclis cada vegada més petits que s’escindeixen gairebé fins a la desaparició— hem de reconèixer que també les actituds paranoides d’uns frenen la seva expansió tant o més que l’actitud mandrosa, poruga o conservadora dels altres. L’ús i la normativització d’una llengua han de ser assumides i protagonitzades pel poble que l’ha heretada, si es converteix en un fetitxe per a elitistes sectaris ja la poden donar per morta i enterrada.

* * *

Com es pot veure, començar l’estudi d’una modalitat lingüística que fins al moment present ha estat menystinguda o ignorada, suposa obrir una mica la caixa dels trons, sigui quin sigui el camí que emprenguem en acabat. És bo reconèixer-ho: és clar que fem política —en major o menor mesura— quan treballem per la llengua d’una comunitat. Qui diu que quan treballa per la seva llengua no fa política, el que vol dir és que ja no ho percep així. Ja no ho percep així perquè, de política, ja se’n va fer. I amb els resultats que tots desitjaríem per a cada un dels nostres casos particulars: aconseguir que una determinada opció sigui sentida com a natural, com una realitat tant òbvia que no calgui ni plantejar-se-la.

Edició en llengua extremenya de Le petit prince
d’Antoine de Saint-Exupéry.


Nosaltres —els signants— també hem volgut fer política, afirmació que no implica que pertanyem a cap agrupació política partidista, que treballem pels seus interessos o que treballem per fer-la accedir a cap poder o per exercir-lo.
No pretenem fer política utilitzant una llengua com a bandera d’interessos aliens als pobles i a les persones, ans el contrari: fem política en el sentit que treballem, en la mesura de les nostres i capacitat, a favor de determinat desenvolupament social i cultural de diferents comunitats que ens són properes per raons geogràfiques i històriques, o personals.

Lluís Felip i Aced
Jordi F. Fernández Figueras


(Pròleg al llibre Llengües ignorades, Emboscall, Vic, 2006,
edició a cura de Jordi F. Fernández i Gorka Redondo.)