El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 13 de julio de 2011

CONÈIXER BARTRA - II (1987)



Pere Calders, «El cas Bartra», Tele/Estel, 61, Barcelona, 16 de setembre de 1967

Em sembla que en aquesta acumulació de dificultats potser hi rauen els motius d'una situació de la qual ha arribat a parlar-se com el «cas Bartra». La manca d'atenció de certs crítics i historiadors, si no es tracta d'una hostilitat dissimulada, només la poden explicar la mandra o l'enveja.
Fins i tot en el cas potser ben intencionat de considerar-lo una mena de rapsode a qui la naturalesa ha dotat d'una eloqüència especial, l'error és greu. Bartra no només era un poeta visceral, sinó un treballador infatigable de la tècnica poètica. Tot i la personalitat característica del seu verb, va ser capaç d'assimilar una quantitat enorme d'imatges i recursos adquirits mitjançant l'estudi sistemàtic de la literatura universal i aconseguir un tot homogeni.
Imatges i recursos extrets dels futuristes russos i dels poetes francòfons antillans, dels romàntics i els expressionistes alemanys, de les epopeies clàssiques i contemporànies d'Occident, del superrealisme i de la lírica dels pobles primitius, de les epopeies mexicanes i mesopotàmiques, de la lírica japonesa, de la tradició cultural catalana... i el cens continua obert per a qui vulgui intentar completar-lo.
Considerar exclusivament el seu barroquisme retòric és oblidar que allò que és essencial a la seva creació és el missatge prometeic. La guerra li va revelar quin havia de ser el seu tema: l'home i la lluita per la supervivència espiritual. Això sí, la seva noció pròpia de l'home. La de l'home total que oscil·la entre l'ideal humanista del món hel·lènic i el «jo» del moviment romàntic, entre l'home corporal i el superhome. Que participa de tots ells i que potser és encara més a prop d'una síntesi de l'home comunitari del personalisme i de l'home heroic del romanticisme anglogermànic. Si bé potser fóra més encertat de considerar que l'home total de Bartra és un concepte nou, un concepte amb característiques pròpies.
Si és un fet que la guerra li va revelar una veu profunda, capaç de deixar una emprempta indeleble a la història de la literatura universal contemporània, no és menys cert que l'exili, en privar-lo de tot, el va obligar a forjar la pròpia voluntat en una autodisciplina fèrria i a adquirir una consciència exacta i lúcida de quin volia que fos el seu destí.
I el seu destí era esdevenir el portaveu de l'esperança. Aquesta missió la va dur a terme especialment en el nucli fonamental de la seva obra, els mites, quan com els romàntics i els superrealistes escriu sota l'influx doble del coneixement racional de la condició tràgica de l'home i el desig de creure en la seva capacitat de superació i en la seva possible redempció. Davant el pessimisme que impera a la literatura dels dos darrers segles, Bartra generalment decanta la balança cap a l'esperança.
Per a Bartra, la funció actual de la poesia ha de ser catàrtica. La poesia fóra la via que ens permetria alliberar-nos col·lectivament de l'angoixa, com ho havia estat a les seves primeres manifestacions.
A la seva conferència «Poesia i mite», tot citant Mallarmé, comenta: «El cantor o poeta per excel·lència fóra, doncs, Orfeu, el nom del qual venia de la paraula fenícia composta de «aur» (llum) i «rofae» (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum».

No hay comentarios:

Publicar un comentario