El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 12 de octubre de 2011

ÉS POSSIBLE UNA ALTRA CULTURA? - 4 (2003)

                 
VIII.             Cal també que la nostra cultura —la que es fa a Catalunya i la que es fa a Terrassa— trobi el seu lloc en l’articulació local–global, una articulació que no pot reduir-se a l’eterna reivindicació d’una identitat, sinó que hauria de concentrar-se en fomentar les aportacions des de casa nostra a la discussió internacional sobre els nous paradigmes culturals. La cultura és, avui més que mai, una suma de cercles concèntrics, en l’eix dels quals està l’individu —que el mercat i bona part de la classe política volen només com a consumidor passiu. Ens agradi o no, a través de molts dels nostres creadors i de potents indústries culturals, mitjançant el sentiment de pertinença de molts dels nostres conciutadans, la cultura catalana forma part de la cultura dels pobles d’Espanya —que va molt més enllà de les restringides fronteres mentals de l’espanyolisme retrògrad i excloent.
IX.                 Finalment, el Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals demana que la classe política no es vulgui apropiar de la cultura en benefici d’uns objectius de curt abast. L’administració pública té la responsabilitat de gestionar uns recursos que no són res més que l’aportació de la ciutadania al bé conjunt de la comunitat, motiu pel qual la societat civil no només té el dret, sinó l’obligació de participar en la gestió de la cultura. La relació entre els polítics, les entitats culturals i els creadors no hauria de regir-se per una actitud del “qui paga mana” —que és inacceptable senzillament perquè qui paga és el ciutadà amb els seus impostos—, ni les subvencions tampoc poden convertir-se en la clau de control de les iniciatives de la societat civil. Els pressupostos culturals han d’augmentar, però no per alimentar una creixent maquinària administrativa, sinó per revertir-los sobre la capacitat creativa i participativa dels administrats.
La cultura és un bé massa preuat, massa important per a la construcció d’una societat més justa, més cívica i més creativa, com perquè la malmetem. Cal revisar les estratègies dominants de la globalització, cal fer-se preguntes i cal extreure’n una reflexió. Cal estar atents als efectes col·laterals d’aquest pensament únic.
El Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals vol obrir aquest debat a tota la societat terrassenca i convida especialment totes les entitats, persones i col·lectius que conformen el sector cultural de la ciutat a participar-hi. Aquest text és només un punt de partida per una discussió que creiem tan necessària com inajornable.

Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Francesc Abad, Enric Cama, Jaume Canyameres,
Josep Casajuana, Salvador Domingo, Raimon Escudé,
Adela Farré, Jordi F. Fernández, Francesc Gordillo,
Tessa Julià, Pau Monterde, Pepi Sabrià i Ignasi Utset.

Terrassa, maig de 2003



(Publicat a Diari de Terrassa, 27 de maig de 2003.
Publicat a El 9 Nou, maig de 2003)
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario