El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 31 de enero de 2012

¡COMO EL VIENTO! (2012)



Podrías vivir mil años —manifiesta el nigromante—, si quisieras, sólo habrás de tener fe ciega en el progreso de la técnica y aplicar tu razón a la ciencia…
Estúpido mago —le replica el sabio caminante—, no adviertes que tan larga existencia haría que la vida misma me resultase insoportable. Mi razón me dice que acepte con fortaleza y sosiego la brevedad de mi condición perecedera.

¿A cuál de ellos tomar como maestro?
¡Quién pudiera convertir los tristes días efímeros en largas jornadas fulgurantes! ¡Quién pudiera vivir mil años en un eterno renacer del entusiasmo y el arrebato!
Porque cansan las derrotas y fracasos, querríamos creer en los sueños y remontar el vuelo, pero no somos ángeles caídos, sino hijos de la tierra.

domingo, 22 de enero de 2012

MIQUEL BADIA, HEROI O MALFACTOR? (2012)



Homenatge a Miquel Badia (Barcelona, 2011). L’historiador Agustí Colomines va comentar el fet amb aquestes paraules: «Un grup ha homenatjat els germans Badia i els feixistitzants Escamots. És com homenatjar les Patrulles de Control. Una colla d'assassins».

Si pogués enterrar —per la meva banda— el cas de la pretesa beatificació del botxí Miquel Badia, disposaria d’una làpida de pes considerable. Anna Murià, que va ser destacada militant tant de les Joventuts d’Estat Català d’Esquerra Republicana de Catalunya des de 1932 com d’Estat Català des de la seva refundació l’any 1936, diu això en l’article «En Badia i el meu testimoni desfavorable» publicat l’any 1996 a l’edició terrassenca d’«El 9 Nou»: «És somni dels catalans que a la nostra terra, petiteta en el món, hi hagi tan nombrosos valors universals com a les cultures més extenses del planeta i a vegades ens els inventem. També ens enderiem a mantenir viu o salvar de l’oblit el record de tot personatge que ens sembla més o menys important, actitud en principi generosa. Recentment ha aparegut un llibre on es mostra aquesta tendència. És un treball d’investigació històrica notable, obra de l’andorrà Jaume Ros: “Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya”. És noble el propòsit, però l’autor desconeix certes passions de l’època, no va viure els fets. Era massa jove, potser no havia nascut. Jo sí».
A continuació fa un perfil breu de la personalitat i les actuacions de Badia i acaba dient: «El cas que he al·ludit, que produí gran escàndol i que jo vaig conèixer de prop, és el de Viriato Milanés (no he oblidat mai el nom!), a qui van portar detingut, no a la Comissaria, sinó al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, el meu, on el van apallissar tan bestialment que va tenir un vòmit de sang. El fet va ser denunciat, la premsa se’n féu ressò, van posar el crit al cel no sols els de la FAI sinó molts militants d’ERC. Al nostre Casal es convocà una assemblea, a la qual jo vaig assistir, en què es protestà i es demanaren comptes al president, molt adepte a Badia. Recordo d’aquella part de la petita història més detalls significatius que no penso fer públics: sóc refractària a escriure memòries. Per acabar vull dir que la personalitat de patriota de Miquel Badia, malgrat el vessant qüestionable, tenia un aspecte que ha de ser ben vist, un caire de patriotisme sa. Per respecte a aquella virtut sana penso que no convé despertar el record dels seus trets repel·lents i demano que es deixi la seva biografia en un pietós oblit».
A mi sí que em va explicar més coses, per exemple, que tenia el costum que quan a les reunions de militants d’ERC les coses no anaven com ell desitjava es treia la pistola de la butxaca i la posava ostensiblement davant seu, damunt la taula.
Quin personatge, oi que sí? Però els vuitanta promotors del seu immerescut homenatge no defalleixen en la seva tasca i diuen: «En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció...». Caram, d’inventiva no els en deu  faltar, però de memòria els en manca força, tot i ser historiadors molts d’ells. ¿Com qualificarien el fet que Badia fos membre del grup organitzador del Complot del Garraf que va intentar matar Alfonso XIII atemptant en un túnel contra el tren que el portava a Barcelona? ¿Qualificarien Badia de vil criminal a traïció... fracassat? ¿Han considerat quants innocents haurien mort si l’acció hagués reeixit? ¿Han rumiat una mica abans de firmar el manifest? Per ser un heroi nacional calen bastants coses més que morir assassinat!

(Publicat a Catalunya-Papers, febrer de 2012)

domingo, 15 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – III (1986)


Redistribuir els beneficis

A quin error fa referència?


El 14 d'octubre del 1936 es va formar el consell municipal amb els sectors polítics i sindicals de la ciutat. S'hi va concentrar tot el que feia referència a les activitats generals de la ciutat, amb la indústria i l'economia. Era una concepció que ens semblava força una comuna llibertària. La CNT controlava nou conselleries i dirigia la d'economia. Però incomprensiblement, i aquest és l'error, el 9 de juliol del 1937 la CNT va deixar la conselleria d'Economia que va ser ocupada per l'UGT fins el maig del 1938. La conselleria d'Economia controlada per l'UGT va esdevenir una fabulosa empresa atenta en primer lloc a obtenir beneficis lucratius de les matèries que rebia destinades a la producció de guerra. Aquestes matèries, cedides pel govern a preus determinats, o adquirides per la conselleria per inicia­tiva pròpia, transformades per la indústria en mantes per al front i els hospitals, i també en altres teixits imprescindibles per a les necessitats bàsiques de la reraguarda, van ser facturades a preus que deixaven un marge exagerat de beneficis que la conselleria d'Economia va retenir, bo i oblidant que en tot cas aquests beneficis pertanyien a la indústria, a les col·lectivitats, i no a ella. Va haver-hi balanços saldats amb milions de pessetes de superàvit, mentre que certes empreses van veure's obligades a recórrer a l'ajut, d'altra banda molt interessat, de la Generalitat de Catalunya. Aquest ajut implicava, quan el concedien, la presència d'un interventor a l'empresa, i pràcticament s'acabava la col·lectivitat. La CNT va haver de transigir-hi fins que van canviar les coses, al maig del 1938.




Que passa, doncs, amb les col·lectivitats a partir del maig de 1938?

La inestabilitat constant del panorama polític provoca la reducció dels poders econòmics que la revolució va posar sota la supervisió del Consell Municipal. La conselleria d'Economia de Terrassa va ser establerta per decret de la Generalitat de Catalunya del 10 de maig de 1938, com a delegació seva. Va nomenar un president de l'UGT i un vicepresident de la CNT. Aquest últim tenia al seu càrrec tot allò que concernia la fabricació per la indústria de guerra en relació directa amb les col·lectivitats.

Per a la nova etapa, la CNT va acordar:

  1. Amb els beneficis que va establir amb el seu darrer balanç la conselleria d'Economia, ajudarà immediatament les empreses col·lectivitzades amb dificultats financeres, bo i donant-los els mitjans per al seu desenvolupament futur. D'ara endavant, cap altra empresa col·lectivitzada haurà de recórrer a la Generalitat de Catalunya.
  2. Ja que el cabal d'aigües de què disposa Terrassa és insuficient per al proveïment normal de la població i les necessitats bàsiques de la indústria, en especial quant als aprestos i els tints, del benefici assenyalat en la conselleria d'Economia es lliurarà al Consell Municipal un milió de pessetes —quantitat molt important aleshores— perquè es pugui dur a terme el pla de captació d'aigües dissenyat ja abans del 19 de juliol de 1936.
  3. A partir d'aquest moment la conselleria d'Economia no retindrà cap benefici. Els excedents de capital al tancament dels exercicis administratius al seu càrrec s'empraran en benefici de les col·lectivitats i en obres urbanes d'utilitat.

Per la socialització


Aquest pla es va dur a terme en una bona part. El municipi va disposar del seu milió de pessetes. Quanta la indústria, es van engegar algunes col·lectivitats petites que estaven aturades, abandonades per l'anterior conselleria d'Economia perquè les seves màquines no rendien la producció d'altres de més modernes. Per a nosaltres això no comptava. Allò que sí comptava era que tot treballador tingués, almenys en allò que ens incumbia, els seus mitjans de vida, obligat a conservar els mals estris que li havien tocat el 19 de juliol. La socialització —pensàvem— suprimirà aquests caos de desigualtat injusta. La fesomia de l'activitat industrial va canviar en poques setmanes.

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, 
Francisco  Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946)

Tanmateix, no va anar tot corn una seda. El subministrament de fluid elèctric era molt deficient i se'n podia fer ús molt poques hores al dia. Per aprofitar el poc elèctric que arribava, es treballava a hores inversemblants durant la nit i els set dies de la setmana. I tot allò amb una alimentació insuficient en quantitat i qualitat, però, malgrat tot, les col·lectivitats rutllaven. La tragèdia de debò estava en els fronts de guerra. No obstant això, encara es bregava per la socialització. Totes les empreses col·lectivitzades amb majoria de la CNT en els seus consells estaven per la socialització d'acord amb el pla establert per l'Organització, entre elles les dues més importants de Terrassa. Aquest corrent es va confirmar en una assemblea general de consells d'empresa celebrada a mitjans setembre de 1938 al Teatre del Poble (abans Teatre Principal). Es va continuar treballant en aquest sentit, però dissortadament el pla de socialització no es va poder aplicar. Les hordes feixistes van entrar a Terrassa el 26 de gener del 1939.

(Entrevista publicada a la revista Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986. He realitzat algunes esmenes de redacció que no alteren la informació essencial.)

viernes, 13 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – II (1986)


Buscar primeres matèries

—Crec que vostè, com a membre del Comitè Industrial de la Conselleria d'Economia Municipal, va fer una gestió important buscant primeres matèries per a les col·lectivitzacions. Ho podria explicar?

—El Consell Municipal s'atribuïa funcions que no tenia abans de la revolució. La seva gestió va ampliar-se a totes les activitats de la ciutat, entre elles les d'indústria i economia, amb una secció que es deia Conselleria d'Indústria. La CNT hi havia posat un company al capdavant. D'altra banda, a causa de la sindicació forçosa decretada per a tothom, ja fos a la CNT o a la UGT, es van haver de formar Comitès d'Enllaç. Seguint aquestes directrius, el Comitè també havia d'integrar les dues sindicals; es va fer així, i va rebre el nom de Comitè d'Indústria que es va integrar a la Conselleria d'Economia instal·lada en el local que havia estat l'Institut Industrial, l'antiga seu de la patronal.

Tot funcionant ja el Comitè d'Indústria, es va acordar considerar que el més important era conèixer immediatament les existències de llanes d'origen, llanes assortides, llanes regenerades, cotó, seda i fibres artificials útils per a la fabricació tèxtil, a més d'altres matèries complementàries com ara olis, soses, colorants, etc. En aquest sentit, es va enviar una circular a totes les empreses, advertint alhora que les existències de matèries per a la fabricació s'havien d'emprar prioritàriament per a les necessitats del front de guerra i els hospitals de sang. Com a complement de la circular, es van fer visites a les empreses que es considerava que estaven en possessió de quantitats importants de matèries primeres. El treball d'estadística es va fer amb normalitat i se'n van obtenir bons resultats. Però no tot es va reduir a saber les existències emmagatzemades o en via de manufacturació en mans de la indústria. Calia saber en quina situació estaven els proveïdors susceptibles de proporcionar-nos de manera regular les matèries primeres que permetessin la continuïtat del bon funcionament de les indústries com fins aleshores. Si més no, el millor subministrament possible en les circumstàncies que la guerra podia imposar. El problema va deixar de ser d'ordre local i s'hi van afegir factors desconeguts molt importants per a la seva solució. No en llanes regenerades, ja que s'estava gairebé segur que Catalunya mateixa en podia proveir les necessitats. Aquí tot estava organitzat i els proveïdors es mante­nien ferms, la incògnita eren les llanes d'origen. Per tal d'esbrinar a què calia atendre's, la Conselleria d'Economia va decidir que es fes un viatge als llocs de producció llanera on es proveïen els antics patrons.

Els grans ramats llaners, particularment els magnífics merins, eren a Extremadura i a les comarques del Baix Aragó. S'hi va anar amb la intenció de veure com havien quedat a causa de la guerra aquestes fonts de proveïment de la indústria fabril i tèxtil. Si la primera matèria no faltava, podrien treballar totes les altres indústries de la ciutat, ja que n'eren tributàries. Si en l'aspecte general aquest viatge interessava la Conselleria d'Economia, en l'ordre particular interessava també les dues gran empreses col·lectivitzades d'acondicionament i filatura d'estam i llana cardada. Els seus antics patrons havien comprat poc abans que esclatés el moviment quantitats importants de llana, i fins i tot l'havien pagada.

Vam demanar la col·laboració d'aquestes dues empreses i ens va ser immediatament concedida. Vam comunicar el nostre pla a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la CNT, la qual hi va estar totalment d'acord i va donar el seu vist-i-plau. Vam fer el viatge sis persones: un membre del Consell d'Empresa i un tècnic per cada una de les dues empreses, i dos membres del Comitè d'Indústria adjunt a la conselleria d'Economia; un d'aquest darrers va ser el responsable del grup. Pels informes a l'abast, se sabia que gran part de la zona llanera del Baix Aragó era a les mans de la «Columna de Hierro», que operava en aquell front. A València ens vam entrevistar amb el cap d'aquesta columna, el qual, si bé va reconèixer que tenia certa quantitat de llana pagada abans del 19 de juliol, va dir que no la lliuraria si no era a canvi d'articles elaborats imprescindibles per a la columna. Nosaltres, tot comprenent la situació que justificava la mesura d'incautació de la llana, no vam insistir a recuperar-la. Vam acceptar un compromís verbal per a un possible intercanvi, refiant-nos que ambdues parts compliríem allò que havíem pactat.

Cap a Extremadura

—Vam prosseguir el viatge cap a Extremadura amb rumb a la comarca llanera que inclou els pobles de Don Benito i Villanueva de la Serena. El front de guerra era molt a prop i els feixistes controlaven d'altres comarques de producció llanera. No vam trobar companys amb els quals poguéssim entrevistar-nos. No sabíem si havíem de parlar amb els ramaders o amb els seus successors, en el cas que els ramaders haguessin desaparegut. Les nostres gestions van ser relativament laborioses, però no vam trobar dificultats grans que ens portessin al fracàs. Ben al contrari, vam recuperar una quantitat molt important de quintars de llana, i davant nostre mateix se'n va organitzar una primera expedició amb vagons de tren. Calia apressar-se a treure la llana d'allí, per evitar que caigués en poder de l'enemic.

Ens va fer l'efecte que érem enmig de gent addicta. Vam negociar altres adquisicions per al futur i vam acordar alguns intercanvis. Al cap de tres dies ja ho havíem acabat tot. Vam veure la possibilitat que aquesta part d'Extremadura continués sent la productora important de llanes que sempre havia estat, de la qual cosa es beneficiarien la indústria fabril i tèxtil de Terrassa i les indústries auxiliars per a la seva expansió econòmica. Així, si el feixisme no ocupava aquestes regions, podríem proveir les nostres col·lectivitats. Ens van informar que uns quants ramats ja havien estat traslladats a d'altres pastures més allunyades del front.

Vam començar la tornada a Terrassa i ens vam endinsar una mica a Andalusia fins a la població de Lopera (Jaén), productora d'oli d'oliva. Portàvem l'encàrrec de la Conselleria de Proveïments (sota la titularitat de la CNT) què s'enviés a la nostra ciutat una quantitat important d'hectolitres d'aquest producte, havent-se establert el contacte ja abans. Vam aprofitar-ho per gestionar l'adquisició d'olis amb un alt grau d'acidesa, els quals, si bé són impropis per al consum domèstic, poden servir, però, per al tractament de llanes en procés de fabricació. Vam establir un acord preliminar. Un cop a Terrassa, vam donar compte dels resultats de la missióque ens havia estat assignada, i van ser considerats satisfactoris.

Administració autònoma

—En general, quines deficiències o dificultats van tenir les col·lectivitats?

—La indústria fabril i tèxtil que es va col·lectivitzar en tornar a la feina a principis de l'agost de 1936 estava formada per empreses que van mantenir-se autònomes, i cadascuna va conservar la unitat pròpia establerta per la raó social de l'antic règim patronal. De fet, es pot dir que només havia canviat la direcció de les empreses. Abans se'n feien càrrec i decidien els patrons, ara era el Consell d'Empresa amb el suport dels treballadors. Però en matèria de normativa interna d'administració, cada empresa decidia ella mateixa. Si bé cal admetre que, en general, l'administració de les col·lectivitats va ser bona, també és veritat que es basava en una mena de concepte de territoris tancats segons el qual cadascuna es desentenia de totes les altres.

I per aquesta visió curta, amb la qual se circumscrivia la conquesta social de la revolució al radi reduït de la seva pròpia entitat productiva, existien en la mateixa branca col·lectivitats riques i col·lectivitats pobres. L'herència que cadascuna d'elles va rebre de l'antic règim patronal va ser allò que les va classificar en diferents categories. Va ser la dualitat sindical —amb el seva divergència de concepcions socials— el que va provocar aquesta situació? És possible que sí. I el decret sobre les col·lectivitats de la Generalitat de Catalunya no va arreglar res. Només va legalitzar les col·lectivitats tal com eren aleshores i, evidentment, les va embolicar en les malles de la llei.


Aquesta situació no podia satisfer els militants de la CNT, els quals consideraven les col·lectivitats com el primer pas cap a una veritable socialització que portaria la igualtat econòmica per a tots.




Les reunions de militants i les assemblees generals del Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil i de la Federació Local de Sindicats d'Indústria es van celebrar a gran escala, i aquests fets van contribuir a aplanar molts inconvenients i a perfeccionar, a mesura que es treballava, el funcionament de les col·lectivitats. Però cal consi­derar el fet que no estàvem sols. La UGT, que era un simple embrió en esclatar el moviment, s'havia engrandit bastant en decidir-se la sindicació forçosa, tothom que a la ciutat era «conservador» es va afiliar a aquesta central.

Mentre els sindicats de la UGT de Terrassa van estar sota la direcció d'elements del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), l'entesa amb la CNT va aconseguir-se amb una facilitat relativa, tot i que no sempre hi havia harmonia. Però en vigílies dels fets del maig del 1937, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de néixer i els dirigents del qual eren majoritàriament antics trentistes, va copar els càrrecs de la UGT i va convertir les relacions amb la CNT en quelcom molt més difícil que no ho havia estat fins llavors. Això no va impedir que la CNT proposés a la UGT un pla de socialització per a tota la indústria fabril i tèxtil de Terrassa.


El pla de socialització va ser redactat per dos companys que formàvem part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques. Es va presentar a l'organització confederal, es va discutir en diverses sessions, i va ser aprovat després d'introduir-hi algunes petites modificacions. La UGT va donar llargues a la qüestió i no es va pronunciar ni amb l'acceptació ni amb el rebuig. Es van limitar a dir que l'estaven estudiant i que encara no podien decidir-se. Els vam suggerir que ens presentessin alguna proposta segons la seva visió i que ho discutiríem. Però res de res, van passar els mesos i la situació de diverses col·lectivitats va esdevenir molt greu. És evident que la UGT seguia les consignes del PSUC, enemic de qualsevol socialització i que, si hagués pogut, fins i tot hauria dissolt les col·lectivitats. Aquí la CNT va pagar un error del qual era responsable.


martes, 10 de enero de 2012

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 - I (1986)


Quan parlem amb la nostra gent gran dels anys de la guerra, de vegades, massa sovint, la conversa se centra en les imatges difuses del lloc comú, o en les restringides de la mera experiència personal i, així mateix, deformades per la llunyania en el temps o per un punt de vista que en els seus orígens fou concebut sota la perspectiva sempre deformadora d’una mirada infantil.

Lluny d’aquests dos casos, intentarem aprofundir una mica en el tema de les col·lectivitzacions amb Frederic Marín, militant cenetista nascut a Enguera (València) l’any 1902 i establert a Terrassa el 1915.

En abandonar la nostra ciutat, a l'octubre de 1938, per incorporar-se a la 119a Brigada Mixta de la 26a Divisió, Frederic Marín havia pertangut successivament a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de la CNT (1936); al Consistori Municipal (1937), com a regidor de transports, obres públiques i administració local; i a la Conselleria d'Economia de Terrassa (1938), creada per decret per la Generalitat. Ningú més adient, doncs, per parlar-nos amb coneixement de causa de les col·lectivitzacions terrassenques.

Guerra i revolució

—Quina actitud van adoptar a Terrassa els militants cenetistes els dies posteriors al 19 de juliol? Com es van afrontar la guerra i la revolució?

—Acabada la vaga general revolucionària, que es va iniciar el 19 de juliol de 1936, els primers dies d'agost de 1936 la calma renaixia a la ciutat, com a qualsevol altre lloc on s'hagués vençut el feixisme. Centenars de milicians havien marxat cap a l'Aragó, entre ells un nombre considerable de militants de la CNT.

Els militants del moviment llibertari que ens vam quedar no érem els més ben preparats —tampoc no érem els menys preparats— per endegar les conquestes socials que la revolució ens va posar a l'abast tot seguint els preceptes que nodreixen el comunisme llibertari.

Durant els dies escolats des del 19 de juliol, les nostres organitzacions havien multiplicat les reunions de militants i les assembles públiques de tota la població, que van tenir lloc en locals espaiosos prèviament confiscats i en el camp d'esports, amb capacitat per a milers de persones. Les orientacions transmeses apuntaven a la incautació per part dels obrers de fàbriques i tallers, així com de tots els béns de producció i els capitals propis dels centres de treball on eren el 19 de juliol. En aquesta primera època de transformació social, les col·lectivitats d'una mateixa branca —per l'herència organitzativa industrial de l'antic sistema capitalista— eren excessivament disperses per a la nova situació. Iniciat el camí de l'economia amb una orientació comunista llibertària, ens havíem d'adaptar a mètodes més adients fins a arribar a la veritable socialització que comporta. Aquest fou el nostre objectiu i allò a què ens van dedicar.

Per començar la nostra acció, la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT, en reunió general, va nomenar una Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques. Fou quelcom semblant al «Consejo de Estadística y Producción» que proposava el dictamen sobre el Concepto Confederal del Comunismo Libertario aprovat pel Congrés de Saragossa. Vam formar aquesta comissió tres companys.

—A més de formar part d'aquesta comissió, va pertànyer a alguna col·lectivitat?

—Sí, a la de la fàbrica Barata Hermanos, on ja treballava abans de la revolució. Vaig ser al Consell d'Empresa. Però hi vaig estar poc temps, la vaig abandonar precisament en ser designat per la F. L. de la CNT per integrar-me a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques.





La Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques

—Quina funció feia aquesta comissió i quin grau d'influència tenia sobre les col·lectivitzacions?

—Sota la supervisió d'un company tècnic industrial, elaborava plans de fabricació que, un cop aprovats per les assemblees de treballadors, eren posats en pràctica pels Consells d'Empresa; però l'autonomia de les col·lectivitats era absoluta, les assembles decidien l'orientació de la gestió general, bo i acceptant o rebutjant plans o iniciatives que, per altra part, podien provenir d'un obrer qualsevol.

—Hi havia un horari fix a les empreses col·lectivitzades?

—Quaranta hores a la setmana, per bé que de vegades es treballaven més hores, de nit o els diumenges, segons les circumstàncies.

—Com funcionava la qüestió dels salaris? Es van congelar? Es va pagar algun cop en espècie?

—Va mantenir-se com abans de la revolució la diferència de paga segons la categoria laboral, però el salari va augmentar per a tots. Es pagava amb moneda, gairebé mai no es va fer amb productes procedents d'intercanvis.

—Què va passar amb la seguretat social? Es van crear organismes de socors?

—No, no es va crear cap organisme nou, però els serveis hospitalaris de la ciutat eren bons, en termes generals. Sí que es va fer un gran esforç per lluitar contra els accidents de treball, amb uns resultats molt positius. En cas de malaltia, es pagava íntegrament el salari. L'avortament era legal si era sol·licitat per causes purament de salut.

—En algunes fàbriques hi va haver Comitès de Control; què eren i en què es diferenciaven dels Consells d'Empresa?

—A les empreses on els patrons es van quedar després del 19 de juliol de 1936 (molt poques) —en aquelles on els patrons no van ser acusats d’intel·ligència amb el feixisme— s'hi van instituir els Consells de Control si la empresa donava feina a menys de 100 obrers. El seu funcionament no era, en essència, diferent de l'existent a l'antic règim patronal. El patró continuava essent l'amo en l'administració i la direcció de l'empresa, però la fórmula nova introduïa la facultat per part del Comitè de Control de fiscalitzar les diferents operacions decidides per a la bona marxa de l'empresa i d’oposar-se a allò que considerés anormal, perjudicial o no convenient. Els casos de conflictes entre el patró i el Comitè de Control, segons la seva índole, eren resolts pel Comitè d'Enllaç CNT-UGT o per la Conselleria d'Economia. El proveïment de primeres matèries, com a ajuda sol·licitada, es concedia com si es tractés de col·lectivitats.


viernes, 6 de enero de 2012

VISLUMBRE DEL PARAISO (2012)




Una lluvia suave y acompasada cae,
entre las hojas argentadas de los árboles.

Modulaciones de la sombra, penumbras
y entresueños, mientras acaricio tu musgo.

Tu aliento es como una brisa de leve frescura,
mas tu pie cálido repta sobre mi muslo,

Una lluvia acompasada y suave cae,
desde las hojas argentadas de los árboles.


jueves, 5 de enero de 2012

VITA IGNOTA (2012)






Sombra / Luz
Límite / Plenitud

Lecciones de sombras,
pensamientos en sombras,
juegos entre sombras.

Hacia el límite,
hasta el límite,
tras el límite.


miércoles, 4 de enero de 2012

CLARIDAD EN LA PENUMBRA (2012)








Cerrar los ojos.

Una mirada interior,
paciente, lenta, prolongada.

La celístia tras la máscara.

Alcanzar la lucidez:
percibir con claridad,
gozar de la penumbra.


lunes, 2 de enero de 2012