 |
Homenatge a Miquel Badia (Barcelona, 2011). L’historiador Agustí Colomines va comentar el fet amb aquestes paraules: «Un grup ha homenatjat els germans Badia i els feixistitzants Escamots. És com homenatjar les Patrulles de Control. Una colla d'assassins».
|
Si pogués enterrar —per la meva banda— el cas de la pretesa beatificació del botxí Miquel Badia, disposaria d’una làpida de pes considerable. Anna Murià, que va ser destacada militant tant de les Joventuts d’Estat Català d’Esquerra Republicana de Catalunya des de 1932 com d’Estat Català des de la seva refundació l’any 1936, diu això en l’article «En Badia i el meu testimoni desfavorable» publicat l’any 1996 a l’edició terrassenca d’«El 9 Nou»: «És somni dels catalans que a la nostra terra, petiteta en el món, hi hagi tan nombrosos valors universals com a les cultures més extenses del planeta i a vegades ens els inventem. També ens enderiem a mantenir viu o salvar de l’oblit el record de tot personatge que ens sembla més o menys important, actitud en principi generosa. Recentment ha aparegut un llibre on es mostra aquesta tendència. És un treball d’investigació històrica notable, obra de l’andorrà Jaume Ros: “Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya”. És noble el propòsit, però l’autor desconeix certes passions de l’època, no va viure els fets. Era massa jove, potser no havia nascut. Jo sí».
A continuació fa un perfil breu de la personalitat i les actuacions de Badia i acaba dient: «El cas que he al·ludit, que produí gran escàndol i que jo vaig conèixer de prop, és el de Viriato Milanés (no he oblidat mai el nom!), a qui van portar detingut, no a la Comissaria, sinó al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, el meu, on el van apallissar tan bestialment que va tenir un vòmit de sang. El fet va ser denunciat, la premsa se’n féu ressò, van posar el crit al cel no sols els de la FAI sinó molts militants d’ERC. Al nostre Casal es convocà una assemblea, a la qual jo vaig assistir, en què es protestà i es demanaren comptes al president, molt adepte a Badia. Recordo d’aquella part de la petita història més detalls significatius que no penso fer públics: sóc refractària a escriure memòries. Per acabar vull dir que la personalitat de patriota de Miquel Badia, malgrat el vessant qüestionable, tenia un aspecte que ha de ser ben vist, un caire de patriotisme sa. Per respecte a aquella virtut sana penso que no convé despertar el record dels seus trets repel·lents i demano que es deixi la seva biografia en un pietós oblit».
A mi sí que em va explicar més coses, per exemple, que tenia el costum que quan a les reunions de militants d’ERC les coses no anaven com ell desitjava es treia la pistola de la butxaca i la posava ostensiblement davant seu, damunt la taula.
Quin personatge, oi que sí? Però els vuitanta promotors del seu immerescut homenatge no defalleixen en la seva tasca i diuen: «En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció...». Caram, d’inventiva no els en deu faltar, però de memòria els en manca força, tot i ser historiadors molts d’ells. ¿Com qualificarien el fet que Badia fos membre del grup organitzador del Complot del Garraf que va intentar matar Alfonso XIII atemptant en un túnel contra el tren que el portava a Barcelona? ¿Qualificarien Badia de vil criminal a traïció... fracassat? ¿Han considerat quants innocents haurien mort si l’acció hagués reeixit? ¿Han rumiat una mica abans de firmar el manifest? Per ser un heroi nacional calen bastants coses més que morir assassinat!
(Publicat a Catalunya-Papers, febrer de 2012)
No hay comentarios:
Publicar un comentario