El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 20 de febrero de 2012

EN VOSALTRES, JOVES (2012)



Permeteu-me que us presenti un fragment d’un poema de Wu Se-Tao, un poeta xinès de fa set-cents anys: «L’any passat hi va haver una gran sequera. Els homes tenen fam. / Ja s’han menjat les arrels de les plantes i ara es mengen les escorces dels arbres. / S’ha requisat la collita per alimentar els cavalls de l’exèrcit. / Els cavalls són molt importants, els homes no importen!»
¿Podríem establir un paral·lelisme entre la situació que esmenta el poema amb la que vivim al nostre temps? ¿Podríem negar que avui també es considera que les persones no són importants, que la Banca o el Mercat són molt més importants? Sí, però potser seria un paral·lelisme superficial. En l’època de la dinastia Yuan, l’exèrcit estava al servei de l’Estat i, d’alguna manera, al servei del poble. El poema continua així: «Els homes no s’atreveixen a queixar-se: / saben que és important que els cavalls estiguin forts. / Si són forts, el cavalls de l’exèrcit correran com el vent. / Hi ha disturbis al Nord i al Sud; / al general, per acabar amb els bandolers, li calen cavalls forts».
Evidentment, en els nostres dies, quan les persones patim una situació d’empobriment salarial, de precarització de les condicions laborals, de destrucció dels serveis socials imprescindibles, etc., per afavorir la Banca i el Capitalisme especulatiu, no podem consolar-nos pensant que tot això ho suportem a fi que l’Estat ens defensi dels qui ens maltracten. Ben al contrari, sabem que són els maltractadors qui utilitzen el poder de l’Estat en contra nostra.
Quan les reformes laborals estan dissenyades per imposar-nos als assalariats una situació d’indefensió davant les possibles arbitrarietats dels empresaris i per ensinistrar-nos a adoptar l’actitud de submissió pròpia d’aquells que accepten que no tenen cap dret més que el d’acotar el cap, no podem consolar-nos pensant que tot això ho suportem a fi que l’Estat creï més llocs de treball i faci possible un futur digne per als nostres joves. Ben al contrari, sabem que possiblement el problema de l’atur ja no té solució i que s’està utilitzant tot el poder de l’Estat només per intentar afeblir els treballadors mitjançant la imposició d’una inseguretat gairebé absoluta en l’àmbit de les relacions laborals.
Permeteu-me que interrompi, aparentment, el fil del meu discurs. Vull presentar-vos un altre poeta xinés i un fragment d’un seu poema. Wu Ki, durant la dinastia Xing, va escriure: «A l’home jove i fort a qui assetja la misèria, / quina altra opció li queda que fer-se bandoler?».
Què penseu ara? Potser penseu com jo en aquells bandolers del primer poema per liquidar els quals el general necessitava requisar tot el menjar del poble, oi? I podríem especular, per què no?, amb la possibilitat que les  coses no van anar ben bé com les explica Wu Se-Tao, que quan van aparèixer els bandolers i els disturbis abans ja s’havia portat a la misèria la gent del poble
Vivim temps molt difícils. Què hem de fer? Oposar resistència! I vosaltres, joves, els primers! També ho trobem expressat en un poema anònim xinès del segle XX: «El món és vostre i nostre, / però realment el seu futur està a les vostres mans, joves. / Sou forts i teniu la puixança del sol naixent. / En vosaltres, joves, hi ha l’esperança».

(Publicat a Diari de Terrassa, febrer de 2012, 
i a Rojo y Negro, març de 2012.)

No hay comentarios:

Publicar un comentario