 |
| Marx, Nietzsche, Spencer, Stirner |
Algunes consideracions
sobre l’obra de London
Jack London va ser l’escriptor
nord-americà de més fama de principi del segle XX, i un segle després, en perspectiva,
possiblement ho continua sent, però en un context acadèmic la valoració de la
seva obra és molt baixa. Pertany al tipus d’escriptors als quals es relega amb
unes poques línies als manuals d’historiografia argumentant la seva adscripció
al conreu de la literatura juvenil o d’aventures.
Per atzar London, que afirmava
que es dedicava a l’escriptura acuitat per la necessitat, va tenir la bona sort
de fer-ho en el moment mateix en què sorgien grans empreses editorials davant
la intensa demanda de lectures d’entreteniment per part d’un públic creixent.
Entre las diverses opcions que
adopta la narrativa del final del segle XIX quan s’allunya del model realista
de la novel·la burgesa, de temes domèstics, moralitzant i sentimental, apareix
la novel·la «d’aventures» adequada per a un públic encara més ampli que vol
sobretot evadir-se de la seva vida cada cop més gris fugint cap a la grandesa
dels horitzons llunyans en la ficció.
Alguns dels mestres d’aquesta
tendència, que transcendeixen el mer entreteniment, seran alhora grans models
per a London. Així trobarem a la seva obra reflexos epigonals dels viatges
iniciàtics a mons exòtics de Stevenson, de la lluita entre la llum i les
tenebres interiors de Conrad, dels trànsits recessius cap a la part animal que
hi ha en tot humà de Kipling, de la fatalitat tràgica dels qui neixen
condemnats de Melville o de les fantasies d’anticipació políticosocial de
Wells.
Si s’atribueix algun defecte a
l’obra de London és la tosquedat estructural de les seves novel·les i la manca
de refinament formal del seu llenguatge literari en general: frases fetes,
lèxic inadequat en el seu seu context...
Es deu a aquesta deficiència
formal el rebuig per part de la crítica i l’oblit per part dels estaments
acadèmics? Són excuses per arraconar un autor incòmode per al sistema? Es poden
generalitzar aquests defectes a totes les seves obres i en totes les seves
èpoques?
El cert és que la seva ànsia per
fer fortuna el va convertir durant els últims anys de la seva breu vida en un
preufetaire de la literatura que escrivia de manera sistemàtica a tot arreu i
en tota circumstància un mínim de mil paraules diàries. Però també és veritat
que London sabia molt bé quan estava escrivint un «producte» menor i quan
estava produint una obra més ambiciosa que el podia mantenir en la notorietat.
Mancat d’idees pròpies per
escriure sense descans, el van acusar de plagi gairebé des dels seus inicis
como a escriptor professional i a més va arribar a contractar diversos
escriptors novells, entre els quals destaca el futur premi Nobel Sinclair
Lewis, perquè li subministressin sinopsis argumentals que després ell
s’encarregava de redactar; a diferència del més habitual en alguns escriptors
consagrats, que després de concebre una idea necessiten que els la materialitzi
un redactor assalariat.
Aquesta voluntat fèrria potser és
digna d’admiració, però certament no ho és que, segons sembla, no es molestés
gaire a repassar una sola de les seves pàgines. Diuen que no es podia aturar ni
per trobar la paraula justa ni per polir aspectes tècnics, aclaparat tant per
la necessitat material que provocava la seva mala economia domèstica, com per
la necessitat de publicar contínuament per mantenir la fidelitat dels
compradors del producte que oferia com a escriptor professional.
Pot ser que les conseqüències
d’aquesta precipitació no es notessin o que els seus correctors les reparessin
als contes, però afecten de manera evident bona part de les seves novel·les.
De fet la part de l’obra de
London que fa que sigui encara un autor ben considerat per un nombre
considerable de lectors que ignoren els criteris de crítics i acadèmics és el
conjunt dels seus contes. Suposant que els seus textos no destaquessin per la
seva perfecció formal, sí que es distingeixen precisament per un altre tret,
per l’alta condensació de vitalitat que contenen, a la qual s’ha d’afegir, a
diferència de que trobem en altres autors populars de narrativa del gènere
aventurer o d’emocions fortes, el reflex vibrant de valors ètics i opcions
vitals en conflicte.
Els seus contes —la majoria dels
que el van fer famós, els que llegim amb avidesa— se centren en allò que viu el
seu protagonista, que és, normalment, una cosa clara, concisa i intensa: està
lluitant desesperadament per sobreviure, contra la mort. Percebem la descripció
d’aquesta lluita a través del personatge, la veiem des dels seus ulls, la
sentim des de les seves orelles, ens arriba des de la seva consciència
emocional. Un personatge sol davant del perill, davant d’una mort de vegades
clarament inevitable, obstinat en una lluita que intuïm perduda, contra altres
homes, contra feres, contra la natura… Que no recorre, de vegades, ni a la raó
ni a l’experiència personal, sinó que obeeix la veu que sorgeix des del moll
hereditari, des de l’instint, des de la memòria atàvica de l’espècie.
Als seus contes no hi ha lloc per
a lentes disquisicions psicològiques, ni arqueologies en els subterranis de la
vida quotidiana de personatges secretament frustrats ni conflictes burgesos amb
desenllaços ambigus. Els qui troben avorrida una narrativa centrada en quadres de família i escenes conjugals o en problemes
anodins que s’emboliquen en personatges de psicologia complexa, sens dubte els
apreciaran.
En el conte típic de
London el conflicte està present des de la primera pàgina, el context és
absolutament hostil, l’acció és intensa, la desgràcia colpeja amb una força
irresistible, les sensacions dramàtiques ens atenyen amb una cruesa absoluta,
el desenllaç negatiu és impactant tot i ser previsible.
Hi ha uns quants valors —perquè
també hi ha valors morals a l’obra de London, no tan sols acció i violència, i
resulten essencials— que es repeteixen, tant entre primitius com entre
civilitzats: l’amistat, el compromís, la rebel·lia, la perseverança, la valentia, la serenitat…
Cal
advertir que tant com escrivia empès pel desig de riquesa material, també
escrivia esperonat per una rebel·lia innata que l’enfrontava al món burgès.
Respecte a la ideologia que emana
de la seva obra, se li ha recriminat que barregés elements contraposats. Quan
comenten els seus coneixements científics, filosòfics i sociològics, alguns
crítics adopten un to condescendent i assenyalen el seu autodidactisme com a
causa d’aquestes contradiccions o confusions. Potser sí, però tampoc convé
sobrevalorar l’aprenentatge universitari. De fet, les seves lectures van ser
àmplies: va estudiar amb interès les obres de Darwin, Haeckel, Huxley i altres
biòlegs; conexia el desenvolupament de les idees filosòfiques, des dels antics
grecs fins als autors contemporanis, i estava al corrent de l’obra de pensadors
socials, tant de tendència marxista com anarquistes i socialistes utòpics; coneixia
l’obra d’Adam Smith, David Ricardo i Stuart Mill; havia llegit molts textos
d’història, antropologia, psiquiatria, parapsicologia…
Certament la presència en les
seves creacions de postulats que es poden atribuir a pensadors tan diferents
com Marx, Spencer, Stirner i Nietzsche, pot causar una impressió estranya.
Resulta evident que hi ha una tensió entre elements ideològics considerats
antitètics, entre la seva acceptació d’alguns dels pressupòsits dels qui creien
que el desenvolupament social es regeix per lleis biològiques —els anomenats
socialdarwinistes, antihumanistes i antihumanitaris, principalment defensors
del capitalisme salvatge, el lliure mercat radical, el racisme, el bel·licisme,
el colonialisme— i la seva adhesió a les idees dels socialistes.
Acceptava com els primers que la
vida implica una lluita inevitable, ja que la seva pròpia experiència ho
avalava, però aquesta mateixa experiència també li havia ensenyat que el
capitalisme resultava destructiu per a l’espècie humana. Creia doncs en
l’absoluta necessitat de la lluita de classes; no lluita de individus ni de
nacions, naturalment, i pensava que per al progrés de l’espècie la victòria no
havia de correspondre al bàndol dels individus més poderosos, sinó que, ben al
contrari, havia de correspondre al dels grups més solidaris. No obstant això,
es dóna la paradoxa que, si bé en els seus textos i discursos propagandístics
insisteix en el valor del suport mutu, en els seus textos literaris el
socialisme més aviat triomfa gràcies a l’acció individual d’un heroi solitari
—una espècie de anarconietzscheà combatiu, m’atreveixo a dir— dotat de
qualitats excepcionals, que a la labor constant i pacient dels partits
socialistes i els sindicats revolucionaris.
Va fracassar Jack London en el
seu intent d’imbricar idees tan diferents? Potser sí, però el simple intent de
compatibilitzar les millors aportacions dels pensadors més interessants del
segle XIX, encara que fos una aspiració fallida, ens mostra fins a quin punt va
ser ambiciós un dels esperits més inquiets del seu temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario