POBRESA I MISÈRIES (2012)

Vinyeta d'El Roto

Va arribar a la meva oïda no fa gaire dies que TV3 prepara un esdeveniment titulat «Marató per la pobresa». Vaig pensar que m’havien informat malament, ¿no voldrien dir «Marató contra la pobresa»? Però no es van equivocar, «Marató per la pobresa» és realment el títol de l’espectacle benèfic que properament ens oferirà Televisió de Catalunya.

Si aquest esdeveniment vol contribuir a eradicar la pobresa, o a fer disminuir els seus efectes, i no a afavorir-la, no s’hauria de fer servir la preposició «per», que indica la finalitat amb què es fa alguna cosa o allò a favor de què es procedeix; sinó «contra», que indica que es vol actuar en oposició a alguna cosa. La meva primera impressió va ser doncs que el desencert lingüístic de TV3 era absolut, però després un amic em va fer adonar que potser l’error era fruit d’un problema psicològic: un «lapsus linguae», un acte fallit en terminologia freudiana.

Els nostres governs, català i espanyol, semblen tan entestats en la seva marató per empobrir-nos, que el subconscient dels promotors de l’esdeveniment els va provocar un curtcircuit mental i van batejar el programa amb una expressió que contradiu la seva intenció original. I una vegada llançat el títol a la llum... ja no s’han atrevit a fer marxa enrere.

Perquè, ¿com no tenir el subconscient fent-te la guitza quan els partits governants competeixen per empobrir-nos? Retallades dels sous, retallades dels drets laborals i socials, retallades dels pressupostos destinats a la sanitat i l’educació, retallades dels minsos valors democràtics que queden a la nostra «democràcia representativa», retallades de la dignitat col·lectiva si s’acaba arribant a un acord amb el promotor d’Eurovegas...

Posats a empobrir-nos, també se’ns ha empobrit la sobirania. I no em refereixo a la sobirania de Catalunya, no. Em refereixo a la sobirania del propi Estat, convertit en una mena de colònia d’Alemanya o, més aviat, de les forces «sense rostre» que ho maneguen tot rere les bambolines.

És clar que algunes coses no es retallen: els impostos i els preus dels béns de consum essencials, les falses promeses que fan els polítics, les declaracions cíniques de les organitzacions empresarials, els privilegis de certes elits i les garrotades que acostumen a etzibar els Mossos d’Esquadra, amb la col·laboració inestimable de provocadors infiltrats i eixelebrats espontanis, a la gent que es manifesta pacíficament...

Cal actuar contra els estralls que està causant el sistema capitalista, però no tan sols mitjançant iniciatives benintencionades, però impersonals, que fan pensar en la beneficència amb què apaivagaven la seva mala consciència els burgesos d’altres èpoques. Cal una acció solidària quotidiana i directa adreçada a ajudar els nostres conciutadans amb dificultats econòmiques, a evitar els desnonaments, a garantir que es respectin els drets socials i laborals de tota la col·lectivitat, etc.

No podem plegar els braços i ser testimonis passius de com les coses van empitjorant i empitjorant en ple desgovern!

(Publicat a Diari de Terrassa, 17 d'abril de 2012, 
i a Catalunya-Papers, maig de 2012.)

UNA OPORTUNITAT PER CONÈIXER MAX AUB (2005)

Max Aub

Max Aub, nascut a París el 1903, d'origen alemany, però valencià i espanyol per voluntat pròpia (va arribar amb la seva família a València l’any 1914), va desenvolupar amb una gran força la seva trajectòria literària, en especial a partir de l'exili, quan anteriorment no semblava que hagués de ser res més que una figura secundaria dins el context de la seva generació.

El fet que Max Aub hagi estat, segons la crítica, un dels escriptors més interessants i originals de la post­guerra, no implica que aquest reconeixement hagi arribat a fer que la seva obra i les seves propostes estètiques i ideològiques siguin realment, conegudes —tot i la bona voluntat mostrada per una munió d'articulistes i professors universitaris amb motiu del seu recent centenari—, i es que l'exili no tan sols va allunyar a l'espai sinó que va crear una gravíssima fractura comunicativa entre uns i altres. Molt encertadament, ja va dir Manuel Aznar, un dels màxims impulsors del reconeixement acadèmic de l'obra literària dels exiliats, que «su vida como escritor no fue precisamente un camino de rosas sino más bien el calvario de una frustración o la historia de un fracaso: el fracaso de un escritor sin lectores, de un dramaturgo que no conoció el aire y la luz de los estrenos teatrales».

L'obra de Max Aub és molt exten­sa i es va comentar a conèixer des de la publicació, el 1925, del seu primer llibre de poesia, en una primera etapa marcada per les influencies d'un modernisme tardà d'arrels barroques i un avantguardisme esteticista, però, com ja he dit, es la seva segona etapa (dominada per un realisme crític, però guarnida gairebé sempre amb el seu barroquisme i, a vegades, pels jocs conceptuals construïts al voltant de personalitats apòcrifes) la que li ha conferit un lloc de primera línia ais manuals d’historiografia literària.

Com a prosista va escriure una desena d'obres —novel·les i reculls de contes— que han estat caracteritzades per alguns crítics com uns nous «episodios nacionales», especialment el cicle aplegat sota el títol genèric d’El laberinto mágico. En elles, amb objectivitat i subtilesa, va reconstruir la historia i l'ambient social dels anys de la Guerra Civil espanyola i de la II República a través dels avatars d'uns personatges complexos, però versemblants; a través de fets històrics, però també d'arguments fills d'una gran capacitat d'inventiva; i tot això mitjançant formes i tècniques narratives gens decimonòniques, ben pròpies del segle XX.

La seva faceta com a dramaturg es encara menys coneguda, i es que en. la trentena i escaig d'obres de teatre de la seva autoria el seu compromís polític i social va ser encara més rotund. Clarament explícits o ficcionalitzats, aquests són alguns deis seus temes: la dictadura primoriverista, els viaranys difícils de Manuel Azaña, la Guerra Civil i la revolució popular, el retorn a casa deis presos del franquisme, l'Europa del nazisme, la guerra freda, la mort del Che Guevara, la guerra del Vietnam... i cal no oblidar que va ser el guionista de la pel·lícula L'espoir d'André Malraux —també coneguda com a Sierra de Teruel— i el coguionista de Los olvidados de Luis Buñuel.

Com a poeta, no tan sols va ser un autor interessant, sinó que també va ser un crític i estudiós dotat de criteris que es va avançar a la seva època. Dins de l'àmbit creatiu es molt coneguda la seva sorprenent Antología traducida (1963), però la seva obra més íntima es sens dubte Diario de Djelfa (1944), un escruixidor testimoni del seu pas pels camps de concentració i les presons franceses i argelines.

Com a assagista literari, es autor de Discurso de la novela española contemporánea (1945) i La poesía española contemporánea (1954).

Entre les moltes iniciatives destinades a retre-li homenatge, l'any 2002, un any abans de celebrar-se el seu centenari, el cineasta barceloní Llorenç Soler va estrenar la cinta titulada Max Aub que, a mig camí entre el documental i la dramatització, ofereix la possibilitat d'apropar-se d'una manera concisa, pero completa, a la seva personalitat i a les seves creacions. Una cinta que aquest dijous podrà contemplar-se a la nostra ciutat, als Amics de les Arts.

En aquests moments que tant es parla a Terrassa —i a tot l'Estat— de recuperar la nostra memòria històrica, no estaria gens malament que també s'aprofités la possibilitat de conèixer o recordar aquesta figura senyera de les lletres hispàniques, la d'un home que en els seus millors anys va practicar «una literatura que implicaría una defensa militante de la memoria histórica contra el olvido».

(Publicat a Diari de Terrassa, 9 de febrer de 2005.)

JUSTÍCIA I POLÍTICA (2012)

Vinyeta d'El Roto

M’he assabentat pels mitjans que un ciutadà anglès de 18 anys, Beau Isagba, ha estat condemnat a set anys de presó per trencar la mandíbula i robar una bicicleta a Ashraf Rossli, un estudiant malai, durant els aldarulls de l’agost de 2011 que van seguir la mort a trets d’un jove negre a mans d’un policia en un barri deprimit de Londres. Ho recordeu? Els disturbis es van estendre durant quatre dies per diverses ciutats d’Anglaterra amb saquejos i enfrontaments entre joves brètols i veïns. David Cameron va qualificar els protagonistes de simples delinqüents i va assegurar que se’ls castigaria de manera exemplar... Potser ja no ho recordeu, passen tantes barbaritats, una rere l’ altra!

No puc pas valorar si set anys de privació de llibertat són prou o són poc per al delicte comès —i encara menys si la condemna s’ha fet segons uns criteris legals estrictes o condicionada per raons polítiques—, perquè desconec la legislació anglesa i no tinc dades del context, però, no obstant això, penso que set anys de presó són molts anys. De fet, segur que a alguns els deu semblar poc, sempre hi ha gent que s’omple la boca demanant condemnes més dures, gent que segurament no s’ha parat mai a pensar de manera profunda què deuen ser realment set anys tancat en una presó.

No seré jo qui disculpi Beau Isagba. Hauria de ser reeducat fins que assolís un alt grau de capacitat d’empatia envers el proïsme; però em pregunto si aquesta condemna tindrà alguna utilitat rehabilitadora o si és simplement la manera de posar fora de circulació un jove que ha fet nosa.

¿Com corregir la conducta de Beau Isagba i la de tants joves educats en els valors de l’individualisme consumista? No és tan difícil i no cal esperar que cometin cap delicte per fer-ho, només cal anticipar-s’hi i gastar els diners públics de forma adequada.

Per exemple, ¿per què en aquells dies no hi passaven a les zones més deprimides i conflictives de Glasgow aquesta mena d’incidents? Precisament perquè la policia escocesa feia força anys que dialogava amb els delinqüents juvenils i els feia conèixer de prop les seves antigues víctimes, i perquè el govern d’Escòcia no havia retallat les despeses socials, a diferència del govern d’Anglaterra. Potser més que de disparar contra els joves i d’aplicar-los càstigs exemplars es tracta de fer servir la intel·ligència i gastar-se els diners que calguin en coses realment essencials.

Ara que hi penso, segurament tampoc ho recordareu, pocs dies després dels aldarulls de Londres, la justícia anglesa condemnava a un any de presó Donald Payne, un suboficial del primer batalló de la reina, que l’any 2004 va torturar fins a la mort un cambrer iraquià. Havia estat detingut conjuntament amb tota la resta del personal d’un hotel, tots arrestats arbitràriament, tots encaputxats, els caps xops de petroli, colpejats amb barres de ferro durant 48 hores... En l’autòpsia del cadàver del cambrer es van trobar 93 ferides greus.

Aleshores... potser sí que puc valorar que la condemna de Beau Isagba és excessiva, potser sí que puc pensar que ha estat condicionada per raons polítiques. Set anys per robar una bici i trencar una mandíbula i només un per torturar i assassinar?

I quin exemple per a la joventut! Posa’t un uniforme i satisfer els teus instints de malfactor et sortirà a bon preu davant la justícia!

(Publicat en una versió reduïda a Diari de Terrassa, 29 de març de 2012, i en la versió íntegra a Rojo y Negro, abril de 2012.)

¿HASTA CUÁNDO...? (2012)

UN DÍA DE ESTOS... (2004)

TRES LECTURES D'«EL DIA» D'AGUSTÍ BARTRA (2008)

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem

—forjar en la nit llarga de la boca cosida—

al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes

i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,

faran un sol ocell d'ales noves i immenses

que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,

obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem

—de tiges federades dessota un sol unànime—

arriarem les ombres deis anys i de la lluita

i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes

d'assegurar el futur i el pes de la collita.

Posaré el meu taló sobre la cançó antiga

i adreçaré mes dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.

Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,

i les albes seran cabellera i espiga,

i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,

si cal m'obriré el pit i m'arrancaré el cor

per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,

el silenci granat, les precursores marxes...

Agustí Bartra

NO CAU PAS EN L’ANÈCDOTA

Moltes vegades es considera que la poesia de Bartra es difícil ¡ que, per tant, no pot arribar fàcilment al gran públic. Certament, la complexitat de l'obra bartriana es innegable, però no es menys cert que la varietat de la seva producció fa que puguem trobar textos de tota mena, alguns deis quals son perfectament accessibles a qualsevol lector. La mateixa Anna Murià, que sens dubte es la principal divulgadora de l'obra de Bartra, ho va posar de manifest en la tria que va fer per a l'antologia Alguna cosa ha passat. Una tria de poesia transparent (1995). Aquesta antologia —altament recomanable— inclou el poema «El dia», escrit el 5 de setembre de 1976 i després publicat a La fulla que tremo­la (1979). La intenció de l'autor es prou diàfana: hi canta, des del seu vitalisme característic, l’esperança en el futur immediat ¡ deixa clar quin es el paper del joc poètic enmig de la col·lectivitat. No podem desvincular-ho, es clar, del context en el qual va ser escrit: el setembre de 1976, un moment històric profundament esperançador(quan encara crèiem, fins i tot, que el Diari de Terrassa es publicaria en català). Així, el text acaba amb una clara al·lusió a la Marxa de la Llibertat que va tenir lloc a Catalunya l'estiu de 1976. El poema, però, no cau pas en l’anècdota ¡ generalitza el pretext, que es el que fan sempre els grans poemes. Al mateix temps s'hi il·lustren molts deis trets de la poètica bartriana: des de l’alè profètic fins a les típiques imatges de projecció simbòlica a partir d'elements extrets de la natura, passant per les referències mítiques —profundament bartrianes— a l'home aurora! ¡ a Soleia, la noia de la llàntia. Fixem-nos en la potència rítmica del vers alexandrí, que ajuda —sobretot gràcies a la disposició dels accents— a donar al conjunt un to de contundència retòrica que afavoreix el caràcter d’exclamació vital propi d’una profecia visionària.

Jaume Aulet

Estudiós de l'obra d'Agustí Bartra, assagista i professor de Li­teratura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.

ENTUSIASTA I COMPROMÈS

«El día» es un poema escrit el 1976, any en què es vivien, grans expectatives de canvi polític després de la dictadura franquista, «la nit llarga de la boca cosida». Es per això, que sota els seus versos batega una imparable embranzida èpica, que invoca l'arribada d'una nova època de ressonàncies utòpiques. De fet, la fe en la capacitat humana per a bastir un món millor guia bona part de la seua obra, i fins i tot la singularitza en un moment històric, el de la postguerra espanyola i europea, en què el que predominaven eren les actituds desolades de l'existencialisme. Bartra, en canvi, opta per erigir-se com a creador deis mites del futur. En "El dia" en trobem bones mostres: l'home auroral, que dona títol a un deis seus darrers llibres, i Soleia, la noia de la llàntia, que il-lumina i unifica amb la seua esperançada presencia la trilogia de les rapsòdies. Aquests mites xifren a la perfecció la fe bartriana en la vida i el rebuig a les actituds planyívoles o derrotistes. Aquest panvitalisme bartrià, d'arrels panteistes, tendirà ponts metafòrics entre l'ésser humà i la naturalesa, en tota la seua extensió. Es per això que els símbols solars, de caire espiritual —el vent, la llum, l'ocell, les albes— poden conviure harmònicament amb els símbols terrenals de la collita, l'espiga o les branques. L'esperit i la matèria formen un tot inseparable en el seu imaginari. D'altres motius bartrians recorren «El dia». Per exemple, la voluntat de sacrifici pel seu poble: «Si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor / per fer-ne un verd timbal». En aquesta actitud messiànica heretada del romanticisme, certament extemporània, es trasllueix el compromís indefugible que Bartra mantingué amb el seu temps. Malgrat els desastres bèl·lics i el llarg exili que hagué de suportar, mai s’estroncà la seua voluntat de lluita.

Joaquim Espinós

Crític literari, novel·lista i autor de diversos llibres sobre la literatura catalana de postguerra, és professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d'Alacant.

UNA MIRADA PLENA D’ESPERANÇA

«El dia» és un poema curt recollit en La fulla que tre­mola, un llibre que sembla de totes totes un calaix de sastre, un recull de poemes esparsos escrits entre 1976 i 1978, just entre la redacció de L'Home Auroral i de la seva antítesi El gos geomètric. Malgrat la seva heterogeneïtat gairebé la totalitat dels poemes que el constitueixen es troben molt pròxims al missatge d’esperança que entranya L'Home Auroral i, fins i tot, podríem pensar que «El dia» es un text que no va trobar el seu lloc en aquest darrer llibre.

El llibre La fulla que tremola podria ser qualificat com una obra menor. De fet, es va afegir a continuació d’El gos geomètric possiblement per un criteri editorial, per conferir al volum prou gruix. Però no ens enganyem: qualsevol dels poemes que conté podrà agradar-nos mes o menys, podrà empatitzar-nos en major o menor grau, però la veu de Bartra ressona en cadascun d'ells amb tota la seva intensitat. A «El dia», concentrats, trobem molts dels elements i els temes bartrians fonamentals. La terra, l'aigua, l’aire, el foc i la llum. La naturalesa personificada i la identifi­cació de la persona amb les formes de vida que arrelen a la terra. La mirada esperançada cap al futur, la fe en un futur de joia. L'u que és múltiple, l'home que és tots els homes, el poble com a pàtria. La veu que ve de les llunyanies i d'arreu, la veu que es herència i patrimoni, la veu que es vida en la cançó. La poesia com a manifestació profunda de germanor, com a camí d'eternitat. El poeta com a servidor de la col·lectivitat i com a transmissor de l'esperit de la vida. La poesia, la vida? Sí. El poema és. Ara, doncs, oblideu-vos de les meves paraules, endinseu-vos en el poema, sense prejudicis, sense pressa.

Jordi F. Fernández

Professor, escriptor i activista cultural.

Textos publicats a Diari de Terrassa, 23 d’abril de 2008.

HECHOS, RECUERDOS, TINIEBLA (2012)

Un día fueron pura luz, intensa y presente.

Ahora son penumbras cambiantes e inciertas,

como casi todo lo que habita en mi mente.

Pero cuando yo no sea, sólo serán tiniebla,

serán nada, desaparecerán para siempre.

También dejarán de ser, cuando yo muera.

ENTRE LA VIGILIA Y EL SUEÑO (2012)

Raúl Ortega Marinas

Sumergido entre la vigilia y el sueño, escucho la niebla al deslizarse sobre las hojas de los árboles.

Rodeado de sombras me adentro, dispuesto a la lucidez o a la vorágine, en el profundo bosque de lo secreto.

HUMILDE (2012)

Desnudo y tembloroso, despójate de la máscara. Sonríe, simplemente vive, libérate de tu hastío y tu miedo.

Admite que tu todo está constituido de nada y contémplate, humilde, en la espuma del viento.

DESENTENDERSE (2012)

Quizá sea preciso abandonarse,

dejarse atrás, exiliarse de uno mismo

cruzar el puente, simplemente ser.

«SILENCIO». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)

«Lo que cautiva por vacío y misterioso es el espacio entre dos silencios.»

SILENCI 

El silenci no es pot tallar amb un ganivet, ni pesa ni és re. El que corprèn per buit i misteriós és l’espai entre dos silencis. Quan sigui prou àgil miraré d’esquitllar-m’hi per veure que hi ha a l’altra banda. Probablement clissaré el darrere dels silencis i a través del no-re que els separa em podré veure amb nitidesa de bruixot.

SILENCIO

El silencio no se puede cortar con un cuchillo, ni pesa ni es nada. Lo que cautiva por vacío y misterioso es el espacio entre dos silencios. Cuando sea lo bastante ágil, intentaré deslizarme para ver qué hay en el otro lado. Probablemente descubriré el dorso de los silencios y, a través de la nada que los separa, me podré ver con nitidez de brujo.

Jaume Cabré, Toquen a morts, 1977

(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)