 |
| Max Aub |
Max Aub, nascut a París el 1903, d'origen
alemany, però valencià i espanyol per voluntat pròpia (va arribar amb la
seva família a València l’any 1914), va desenvolupar amb una gran força la seva
trajectòria literària, en especial a partir de l'exili, quan anteriorment no
semblava que hagués de ser res més que una figura secundaria dins el context de
la seva generació.
El fet que Max Aub hagi estat, segons la
crítica, un dels escriptors més interessants i originals de la postguerra, no
implica que aquest reconeixement hagi arribat a fer que la seva obra i les
seves propostes estètiques i ideològiques siguin realment, conegudes —tot i la
bona voluntat mostrada per una munió d'articulistes i professors universitaris
amb motiu del seu recent centenari—, i es que l'exili no tan sols va allunyar a
l'espai sinó que va crear una gravíssima fractura comunicativa entre uns i
altres. Molt encertadament, ja va dir Manuel Aznar, un dels màxims impulsors
del reconeixement acadèmic de l'obra literària dels exiliats, que «su vida como escritor no
fue precisamente un camino de rosas sino más bien el calvario de una
frustración o la historia de un fracaso: el fracaso de un escritor sin
lectores, de un dramaturgo que no conoció el aire y la luz de los estrenos
teatrales».
L'obra de Max Aub és molt extensa i es va
comentar a conèixer des de la publicació, el 1925, del seu primer llibre de
poesia, en una primera etapa marcada per les influencies d'un modernisme tardà
d'arrels barroques i un avantguardisme esteticista, però, com ja he dit, es la
seva segona etapa (dominada per un realisme crític, però guarnida gairebé
sempre amb el seu barroquisme i, a vegades, pels jocs conceptuals construïts
al voltant de personalitats apòcrifes) la que li ha conferit un lloc de primera
línia ais manuals d’historiografia literària.
Com a prosista va escriure una desena
d'obres —novel·les i reculls de contes— que han estat caracteritzades per alguns
crítics com uns nous «episodios nacionales», especialment el cicle aplegat sota
el títol genèric d’El laberinto mágico. En elles, amb objectivitat i
subtilesa, va reconstruir la historia i l'ambient social dels anys de la Guerra
Civil espanyola i de la II República a través dels avatars d'uns personatges
complexos, però versemblants; a través de fets històrics, però també
d'arguments fills d'una gran capacitat d'inventiva; i tot això mitjançant
formes i tècniques narratives gens decimonòniques, ben pròpies del segle XX.
La seva faceta com a dramaturg es encara
menys coneguda, i es que en. la trentena i escaig d'obres de teatre de la seva
autoria el seu compromís polític i social va ser encara més rotund. Clarament
explícits o ficcionalitzats, aquests són alguns deis seus temes: la dictadura
primoriverista, els viaranys difícils de Manuel Azaña, la Guerra Civil i la
revolució popular, el retorn a casa deis presos del franquisme, l'Europa del
nazisme, la guerra freda, la mort del Che Guevara, la guerra del Vietnam... i
cal no oblidar que va ser el guionista de la pel·lícula L'espoir d'André
Malraux —també coneguda com a Sierra de Teruel— i el coguionista de Los
olvidados de Luis Buñuel.
Com a poeta, no tan sols va ser un autor
interessant, sinó que també va ser un crític i estudiós dotat de criteris que
es va avançar a la seva època. Dins de l'àmbit creatiu es molt coneguda la seva
sorprenent Antología traducida (1963), però la seva obra més íntima es
sens dubte Diario de Djelfa (1944), un escruixidor testimoni del seu pas
pels camps de concentració i les presons franceses i argelines.
Com a assagista literari, es autor de Discurso
de la novela española contemporánea (1945) i La poesía española
contemporánea (1954).
Entre les moltes iniciatives destinades a
retre-li homenatge, l'any 2002, un any abans de celebrar-se el seu centenari,
el cineasta barceloní Llorenç Soler va estrenar la cinta titulada Max Aub
que, a mig camí entre el documental i la dramatització, ofereix la possibilitat
d'apropar-se d'una manera concisa, pero completa, a la seva personalitat i a
les seves creacions. Una cinta que aquest dijous podrà contemplar-se a la nostra
ciutat, als Amics de les Arts.
En aquests moments que
tant es parla a Terrassa —i a tot l'Estat— de recuperar la nostra memòria històrica,
no estaria gens malament que també s'aprofités la possibilitat de conèixer o
recordar aquesta figura senyera de les lletres hispàniques, la d'un home que en
els seus millors anys va practicar «una literatura que implicaría una defensa
militante de la memoria histórica contra el olvido».
(Publicat a Diari de Terrassa, 9 de febrer de 2005.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario