COM ACABARÀ TOT AIXÒ? (2012)

No esteu experimentant aquests últims temps una sensació similar a la que heu sentit quan un remolí d’aigua se us ha endut un objecte valuós pel forat d'un desguàs? 

Si un alguna cosa important marxa pel forat d'un desguàs, sabem que desapareix per sempre més de la nostra vida i ens sentim dolguts i impotents. Així, sobtadament, en un instant, també han desaparegut de les nostres vides molts serveis, drets i avenços socials que crèiem que es mantindrien sempre: la garantia d'un ensenyament de qualitat per a tots, l'assossec de tenir assegurats un serveis sanitaris eficaços, el gaudi d'unes condicions laborals dignes, la tranquil·litat de saber que tindrem una pensió suficient per a la vellesa, l'equilibri que comporta fruir d'un nivell salarial que ens permeti viure sense angoixes, la seguretat que el futur del nostres fills i néts seria millor que el nostre.

A sobre, hi ha hagut polítics i titelles mediàtics que amb un to paternalista que put a naftalina ens han acusat a la gent del carrer de ser els culpables de tot aquest desgavell perquè, segons ells, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ens han advertit que cal que acceptem els sacrificis amb resignació.

Fins i tot, un d’aquests tertulians mediàtics va arribar a dir amb una inflexió recriminatòria que a Espanya la gent anava massa al metge i que per això vivíem més anys que altres llocs d'Europa. Caram, quin descobriment! Sí, ens agrada viure i gaudir de bona salut, potser això és l’«estirar més el braç que la màniga» que ens han recriminat. Es veu que alguns d’aquests poca-soltes mediàtics no tenen res intel·ligent a dir, així com la majoria dels polítics professionals no mostren cap iniciativa davant la pèrdua de sobirania dels estats i la destrucció del benestar de les classes populars.

L’«austeritat» que ens imposa el Mercat, amb la submissió còmplice o impotent dels governs —i que ens està fent perdre tots aquests serveis, drets i avenços socials—, se suposa que hauria de solucionar la crisi econòmica, però molta gent creu que no fa res més que agreujar-la. Hi ha qui pensa que l’objectiu real d’aquesta crida a l’austeritat és justificar unes retallades destinades a recaptar els bilions d’euros necessaris per «rescatar» la Banca i, de passada, per afavorir la privatització de tota mena de serveis socials. 

 Aquest deu ser l’objectiu dels tecnòcrates que maneguen la situació, però... no heu pensat alguna vegada que aquesta gent realment viu al dia, sense programa ni projecte, i que al final se’ls acabarà escapant l’assumpte de les mans i s’ensorrarà tot? Qui pot saber exactament com acabarà tot això?

I qui sap si no seria millor que acabés petant d’una vegada aquest sistema de democràcia extorsionada i capitalisme financer? Però si s’ensorrés de manera brusca, no acabaríem patint un sistema capitalista salvatge i totalitari a la xinesa? Quina alternativa tenim? No ho sé... El que sí que tinc clar és que no podem resignar-nos i que cal organitzar-se i seguir cercant formes de resistència intel·ligents... encara que sigui passet a passet.

(Publicat a Diari de Terrassa, 19 de maig de 2012, 

i a Catalunya-Papers, juny de 2012.)