El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 13 de junio de 2012

IMMIGRACIÓ, MENTIDES I DRETS HUMANS (2012)



Xavier Miserachs, «Inmigrantes cerca de la Estación de Francia» (1962).


Les dues darreres dècades Espanya ha viscut una allau d’immigrants, de gent d’altres països vinguda per millorar el seu nivell de vida. Fins aquí res de nou, les migracions per raons econòmiques són un fenomen habitual a la història recent de la humanitat: els immigrants es desplacen fins a una zona en creixement econòmic i obtenen el treball que no troben a casa seva, però gairebé sempre viuen una situació d’irregularitat i vulnerabilitat que fa que, en relació amb els autòctons, el seu salari sigui més baix i que els seus drets socials siguin ignorats.

Tampoc és nou que per aconseguir que siguin sempre una mà d’obra barata i dòcil cal que se’ls mantingui el màxim de temps possible en un estat propici a la submissió i la invisibilitat. Sens dubte, amb aquest objectiu, les forces polítiques majoritàries de l’Estat Espanyol van establir que els immigrants estiguessin com a mínim dos anys en situació d’irregularitat abans d’obtenir el permís de residència. Mentrestant poden patir en qualsevol moment una detenció arbitrària i ser reclosos en un tètric Centre d’Internament d’Estrangers, però fins i tot després d’haver regularitzat la seva situació segueixen patint assetjament i hostilitat constants, per exemple: quan se’ls assenyala veladament des dels mitjans com a responsables de la manca de cohesió social o se’ls estigmatitza per la seva parla, la seva religió, els seus costums o el seu aspecte.

De tota manera, les circumstàncies canvien i ara mateix, en aquests moments de greu crisi econòmica, els immigrants destorben a les forces de l’oligarquia. Si no se’ls considerava del tot persones quan eren útils, ara que ja no se’ls necessita se’ls tracta gairebé com a andròmines. Cal allunyar-los i, per aconseguir-ho, s’utilitzaran totes les estratègies. Una, per exemple: negar-los el ple dret a la salut. La reforma de la Llei d’Estrangeria implica que els prop de 500.000 immigrants residents de manera irregular a Espanya no podran utilitzar bona part dels serveis del Sistema Nacional de Salud.

Aquest atac explícit a un dels drets humans fonamentals, sota la forma de restricció d’accés a la sanitat pública, també comporta, implícit, el missatge que els problemes de la sanitat pública provenen del malbaratament provocat per l’abús dels immigrants. Però no són els immigrants qui han destruït l’Estat del Benestar, al contrari, van venir per contribuir amb el seu esforç a mantenir-lo i per gaudir dels seus fruits, no són els immigrants qui estan esmicolant el teixit social i condemnant les generacions futures a un món despietat que, atemorits, ens imaginem molt semblant al retratat per Dickens a les seves novel·les.

Res de nou, la demagògia populista dels nostres governants repetirà les mentides de sempre abans que reconèixer que immigrants i autòctons som per igual víctimes de les polítiques neoliberals, de la manca de serietat i la incompetència dels polítics professionals, de l’ambició desmesurada de la gran indústria i del desvergonyiment de banquers i especuladors financers.

(Publicat  Diari de Terrassa, juny de 2012)


No hay comentarios:

Publicar un comentario