El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 19 de septiembre de 2012

EL MITE DEL BON REI JAUME I (2012)




Il·lustració d'Eusebi Planas



Fa més de trenta anys vaig fer una substitució en una escola de primària on un mestre em va explicar que ell no parlava a l’alumnat del Cid, sinó del «bon rei Jaume». Li vaig contestar que no creia oportú explicar biografies d’«herois», que se’ls hauria de parlar més aviat de contextos històrico-socials. Em va entendrir la seva candidesa i no vaig dir-li que aquella mena d’«herois» es dedicaven al pillatge o a viure dels camperols que tenien sotmesos i que per a mi l’única diferència entre tots dos personatges era que mentre el castellà era un lladre a gran escala, el català ho era fora mida.

Ara la meva percepció no és la mateixa, sé més coses d’ambdós. Si bé coincidien en la seva crueltat i en el fet de viure de la coerció i l’espoli, a Jaume I caldria afegir-li el matís del fanatisme religiós —que demostra el fet que fos el primer impulsor de la Inquisició a la península i que promulgués la crema d’heretges a la foguera—, tot i que l’Església el va excomunicar dues vegades, una d’elles per fer-li tallar la llengua al bisbe de Girona quan va sospitar que havia informat el Papa d’una de les seves malifetes habituals. Però aquesta  manifestació de crueltat és anecdòtica; és molt més greu la planificació de la invasió de Mallorca i de l’extermini directe del 80% dels seus habitants, gent d’origen àrab i nord-africà, però majoritàriament muladís, descendents dels pobladors autòctons. El carnatge va ser de tal magnitud que l’acumulació de cadàvers va provocar una epidèmia de pesta de grans dimensions que va causar la mort d’una gran quantitat de guerrers catalans.

«Res a celebrar» sentim que diuen els representants dels pobles indígenes d’Amèrica quan arriba cada 12 d’octubre, rebutjant l’enaltiment dels crims dels conqueridors castellans. Difícilment podria algun descendent del poble exterminat per Jaume I el Conqueridor aixecar la veu per criticar l’enaltiment d’aquest monarca, els musulmans que van quedar vius van ser venuts com a esclaus per tot el Mediterrani, a excepció dels pocs que van renegar i eren prou rics per fer-se perdonar.

Per tot això que he explicat, quan es va celebrar el 800 aniversari del seu naixement i vaig llegir a Serra d’Or la transcripció d’una taula rodona d’intel·lectuals que l’omplia de lloances, vaig sentir que se’m recargolaven els budells; i ara torno a sentir el mateix neguit quan, en el context d’aquest 11 de setembre, la revista Sàpiens el presenta com el gran heroi català per excel·lència, i escollit per votació popular! Quin mal fan els publicistes i intel·lectuals patriòticament correctes que amb els seus elogis o silencis justifiquen de manera implicita valors inacceptables com el dret de conquesta, els crims de guerra i el colonialisme.

L’ordre de fer torturar durant quaranta-cinc dies el governador musulmà —incloent el fer-li veure la decapitació del seu fill de setze anys— fins que la mort el va alliberar del suplici justificaria tota sola que se’l conegués com a Jaume I el Cruel.

Ja seria hora doncs, ara més que mai, de portar cap a la cambra dels mals endreços l’enaltiment romàntic d’aquesta mena d’«herois» que l’únic sentiment que ens haurien de produir és el de rebuig. Si algunes persones carregades de bones intencions senten la necessitat que Catalunya disposi d’herois per a no ser menys que altres països, els recordo algunes personalitats civils que sí són dignes d’admiració: Francesc Pi i Margall, Carme Karr, Francesc Layret, Lluís Companys, Joan Peiró, Andreu Nin…


(Publicat a Diari de Terrassa, 9 d'octubre de 2012, 
i a Catalunya-Papers, octubre de 2012)


3 comentarios:

  1. Totalmente de acuerdo, pero eso a los patrioteros no les interesa la verdad, prefieren que los ciudadanos naveguen en la mentira, en lugar de que se den cuanta de que los que hablan de independencia, de héroes, de patrias, y tantas mentiras idiotizantes para ingenuos con el cerebro lavado, son los que nos están dejando sin sanidad, sin escuelas y haciendo negocios con todo lo que es público. pero es más fácil caer en la trampa del talibanismo; y es que la religión–y el nacionalismo–también el español y de cualquier lugar–es una forma de fanatismo religioso, y sólo persigue mantenerse los mismos de siempre en el poder.

    ResponderEliminar
  2. Lluis Compamys un heroi?

    ResponderEliminar