El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 16 de diciembre de 2013

EL SUEÑO (2013)

«El sueño del caballero» de Antonio de Pereda (1611-1678)




Tú ya lo sabes,
el sueño es
un paréntesis de luz
entre dos obscuridades.


domingo, 15 de diciembre de 2013

ABANDONARME (2013)


Life in the woods n°7 - Jean-Michel Rolland


Vagar por senderos que se pierden en la noche, 
desnudo de máscaras, como un hombre salvaje.
      
Llegar inconsciente hasta las entrañas del bosque
y encarnarme en puro canto y danza entre los árboles.          

Volver al origen, sin identidad, sin nombre.
Haber olvidado que existo y así abandonarme.  



martes, 10 de diciembre de 2013

MI PADRE Y YO... (2013)


Después volar unos cuantos puentes de la carretera de Portbou para facilitar la retirada de las tropas repúblicanas, mi padre se encontró en una plaza de Cerbère, en medio de una absoluta confusión.

Explicaba que, en la obscuridad, envuelto de una masa de soldados aturdidos que se agitaba en todas direcciones, le pareció reconocer entre el griterío una voz enérgica de mando.

Incrédulo gritó: «¡Pedro Prado, comandante Pedro Prado! ¿Se encuentra aquí el comandante Pedro Prado?». Eso le ahorró ser confinado en un campo de concentración como tantos y tantos compañeros, aquella misma noche viajó acurrucado en un automóvil del cuerpo diplomático hasta París.

Le acogió en Melún, una familia de judios comunistas, buenos amigos de la secretaria del tío Pedro. Renunció a desplazarse hasta Rusia, lo sé con seguridad, se instaló allí, encontró trabajo y quizá albergó la idea de instalarse allí para siempre, pero después de unos pocos meses de relativa tranquilidad tuvo que emprender de nuevo la retirada a causa de la ocupación.

Lo que dejó tras de sí, lo que hizo fugitivo y errante por tierras francesas y lo que le sucedió después de volver a cruzar la frontera son historias, largas historias, que ahora no vienen al caso.

El hecho que a mí me afecta se inicia cuando un domingo de agosto a principios de los sesenta llamaron a la puerta de casa y al abrirla nos encontramos con una pareja francesa, acompañada por un niño algo menor que yo.

La sorpresa y alegría de mi padre se vio atenuada tal como les manifestó con sus continuas disculpas por la vergüenza de tener que recibirlos en una vivienda tan destartalada.

Sobre lo que hablaron aquella tarde sólo sé que mi padre me anunció sonriente que volverían al inicio del próximo verano y que me llevarían con ellos unas semanas a Francia.

No pude evitar cierta inquietud. ¿Estaría yo a la altura de las gentes de ese país rico, limpio y feliz que siempre evocaba mi padre? ¿No debería avergonzarse —como siempre— de mi conducta apocada, de una timidez enfermiza que me hacía parecer estúpido?

Pero... ¿Y la libertad? ¿Y la luz? ¿Y la felicidad? Sería, quizá, como volver otra vez a los días radiantes de mis primeros años en Mastia, lejos de la polvorienta Grisalla. Mi padre siempre hablaba con entusiasmo de sus años en Francia, incluso cuando… bien, dejémoslo, si inicio ese tema me extenderé explicando cosas que no guardan relación con mi experiencia.

En fin, pasaron los meses siempre manteniendo aquella esperanza, soportando los días plomizos escolares de miradas acusadoras, de normas asfixiantes, de sentencias implacables, soportando el odio inexplicable de los adultos, tal vez la mezquina venganza de los vencidos— y al aproximarse de nuevo el verano, una tarde de sábado mientras estábamos de paseo, mis padres entraron en una juguetería. Me asombré, ¿sería posible un regalo con mis malas notas?, pero enseguida comprendí que el títere que acababan de comprar no era para mí.

El pirata de nariz ganchuda, pañuelo rojo en la cabeza y mano de garfio era sin duda un obsequio para aquel niño, un niño tan silencioso y prudente como yo mismo, cuyos padres habían prometido llevarme con ellos unas semanas a Francia.

Hace poco, casi cincuenta años después, revolviendo trastos viejos, me reencontré con ese testimonio de una derrota. Pobre fantoche: la goma reseca, la figura deforme, sin una pizca de esa gracia que a veces poseen los objetos viejos.

La pareja no volvió jamás. Mi padre guardó el títere, quizá con la esperanza de su regreso otro verano. Se lo pedí varias veces, me ilusionaba, pero cuando por fin me lo entregó yo ya era un adolescente. Lo guardé en un cajón, sin hacerle ningún caso, junto a otros despojos de una infancia entristecida.

Jamás jugué con él y jamás pasé un verano en Francia. Fueron cosas que acepté con resignación, sin especial amargura. ¿No era habitual que todas mis ilusiones se desvanecieran dejándome un regusto ceniciento en el ánimo?

Mi padre y yo… Al menos en aquella ocasión, no pudo atribuirme la culpa de su desasosiego.

No sé cuál de los dos sufrió entonces un mayor desengaño, quien jamás conoció la tierra prometida o quien rememoró el paraíso perdido para nada… pero esa es una cuestión que ahora mismo carece ya de toda importancia.


domingo, 8 de diciembre de 2013

viernes, 6 de diciembre de 2013

ÁRBOL, PIEDRA, ESTRELLA (2013)

Fotografia realizada por Michel Pilon


Ser como el árbol que hunde sus raíces en la obscuridad de piedra y extiende sus ramas en búsqueda de la luz vibrante de la estrella,

que no hubiera entre mente y cuerpo ninguna diacronía o quiebra.

martes, 3 de diciembre de 2013

lunes, 2 de diciembre de 2013

miércoles, 13 de noviembre de 2013

INDEPENDENTISMOS (2013)



No hace falta ser independentista para sentir cada vez con mayor premura un gran deseo de romper con España. Resultan insoportables tantas cosas: una familia real a la que sólo le ha faltado un retratista goyesco para emular a sus antepasados​​, el espectáculo del gobierno esperpéntico del PP, una verdadera parada de payasos siniestros; la escasa calidad democrática de un parlamento constituido por personas ajenas a la voluntad popular, obedientes a las consignas de sus jefes; una clase dirigente en la que cada vez impera más la mediocridad y la falta de criterio ideológico...

Pero hablemos de Cataluña, donde no parece que las cosas vayan mucho mejor, porque mientras toda la atención la acapara el enfrentamiento entre secesionistas y unionistas —con espectáculos muy entretenidos del tipo El bueno, el feo y el malo como el que protagonizan Mas, Junqueras y Duran Lleida, o culebrones como La Camarga—, sufrimos el expolio de los servicios públicos esenciales y un recorte general de derechos laborales y salarios y pensiones.

La verdad, no sé si CiU lo ha hecho todo muy bien y acabará saliéndose con la suya... o si se les ha escapado el asunto de las manos y no tienen ni idea de cómo acabará reventando. Y es que, por no saber, nadie sabe si CiU quiere realmente la independencia, quizá ni ellos mismos, porque lo único que tienen claro es su voluntad de aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el bienestar social y la calidad de vida de las clases populares.

A todo esto... ¿algún día se alcanzará la  independencia? Que la calle esté llena de manifestaciones multitudinarias a favor, no tiene por qué garantizar nada. Todo este fervor puede desvanecerse al primer tropiezo. Soy de los que vivimos en 1977 la Barcelona del mitin de la CNT en Montjuïc, con 150.000 asistentes, y las Jornadas Libertarias Internacionales, con 600.000 participantes, y sé perfectamente qué quedaba de toda aquella efervescencia tan sólo dos años después. Los entusiasmos son volátiles y en el momento actual, caracterizado por el individualismo exacerbado, la falta de compromiso afectivo y la fragilidad de los vínculos humanos, esta volatilidad resulta aún más intensa.

Quizá por eso, a pesar de que el independentismo obedece a argumentos históricos y culturales, últimamente hay quien lo defiende partiendo de motivos de racionalidad económica. El bolsillo es de las pocas cosas que aún fideliza en esta época postmoderna... siempre que no haya otro que pague mejor, claro.

En fin, volviendo al inicio, creo que, de todos modos, el independentismo irá haciendo camino sin necesidad de grandes argumentos, la estulticia y la ineptitud de los políticos españoles lo garantiza.

Y mientras vamos avanzando —hacia quién sabe dónde—, habrá que tener no obstante los ojos bien abiertos. Cuidado con la posibilidad del nacimiento de tendencias políticas identitarias del tipo «izquierdistas en el trabajo y derechistas en los valores», como la que en Francia protagoniza el movimiento E&R (Égalité et Réconciliation), desarrollado bajo la influencia intelectual de Alain de Benoist. Unas declaraciones que muy educadamente rozan la xenofobia por parte de un antiguo miembro de la izquierda independentista, candidato a la alcaldía de Terrassa el año 2011, nos indican —por si lo habíamos olvidado— hacia donde pueden derivar algunos nacionalistas: «Sabemos a estas alturas que la inmigración está motivada mayoritariamente por ambiciones materiales de no estricta necesidad, podríamos decir, más que por ninguna otra cosa. Pueden ser y son más pobres, pero esto no es motivo para emigrar. Se puede ser pobre y vivir dignamente. Y quedarte en tu país... ». Recuerda mucho el inicio de un viejo, triste y conocido discurso, ¿verdad?

Para concluir, quiero rememorar una imagen que me impresionó, la del señor Enric Mata, antiguo presidente de Unnim —acusado de malversación de fondos públicos, estafa y comportamiento fraudulento, y beneficiario de una pensión de cuatro millones de euros—, participando en un ensayo de la Via Catalana cap a la Independència en Matadepera el pasado 11 de septiembre. Ya veía yo que no era mi vía, me alegro de haber estado con los que rodeaban La Caixa y tienen claro quién es el enemigo. Ya lo he dicho antes, será preciso tener los ojos bien abiertos.

domingo, 10 de noviembre de 2013

INDEPENDENTISMES (2013)



No cal ser independentista per sentir cada vegada més un gran desig de trencar amb l’Estat Espanyol. Resulten insuportables tantes coses: una família reial a la qual només li ha faltat un retratista goyesc per emular els seus avantpassats; l’espectacle del govern esperpèntic del PP, una veritable parada de pallassos sinistres; l’escassa qualitat democràtica d’un parlament constituït per persones alienes a la voluntat popular, obedients a les consignes dels seus caps; una classe dirigent en què cada vegada impera més la mediocritat i la manca de criteri ideològic…

Però parlem de Catalunya, on no sembla que les coses vagin gaire millor, perquè mentre tota l’atenció l’acapara l’enfrontament entre secessionistes i unionistes —amb espectacles molt distrets tipus El bueno, el feo y el malo com el que protagonitzen Mas, Junqueras i Duran Lleida, o culebrots com La Camarga—, patim l’espoli dels serveis públics essencials i una retallada general de drets laborals i salaris i pensions.

La veritat, no sé si CiU ho ha fet tot molt bé i acabarà sortint-se amb la seva... o si tot se’ls ha escapat de les mans i no tenen ni idea de com acabarà petant. I és que, per no saber, ningú sap si CiU vol realment la independència, potser ni ells mateixos, perquè l’única cosa que tenen clara és la seva voluntat d’aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el benestar social i la qualitat de vida de les classes populars.

A tot això... algun dia hi haurà independència? Que el carrer estigui ple de manifestacions multitudinàries a favor, no té per què garantir res. Tot aquest fervor pot esvair-se al primer entrebanc. Sóc dels que vam viure l’any 1977 la Barcelona del míting de la CNT a Montjuïc, amb 150.000 assistents, i les Jornades Llibertàries Internacionals, amb 600.000 participants, i sé perfectament què quedava de tota aquella efervescència tan sols dos anys després. Els entusiasmes són volàtils i en el moment actual, caracteritzat per l’individualisme exacerbat, la manca de compromís afectiu i la fragilitat dels vincles humans, aquesta volatilitat resulta encara més accentuada.

Potser per això, tot i que l’independentisme obeeix a arguments històrics i culturals, últimament hi ha qui el defensa partint de motius de racionalitat econòmica. La butxaca és de les poques coses que encara fidelitza en aquesta època postmoderna... sempre que no hi hagi un altre que pagui millor, clar.

En fi, tornant a l’inici, crec que, de tota manera, l’independentisme anirà fent camí sense necessitat de grans arguments, l’estultícia i la inèpcia dels polítics espanyols ho garanteix.

I mentre anem avançant —cap a vés a saber on—, caldrà tenir però els ulls ben oberts. Compte amb la possibilitat del naixement de tendències politiques identitàries del tipus «esquerrans al treball i dretans als valors», com la que a França protagonitza el moviment E&R (Égalité et Réconciliation), desenvolupat sota la influència intel·lectual d’Alain de Benoist. Unes declaracions que molt educadament freguen la xenofòbia per part d’un antic membre de l’esquerra independentista, candidat a l’alcaldia de Terrassa l’any 2011, ens indiquen —per si ho havíem oblidat— cap on poden derivar alguns nacionalistes: «Sabem a hores d’ara que la immigració és majoritàriament motivada per ambicions materials de no-estricta necessitat, podríem dir-ne, més que cap altra cosa. Poden ser i són més pobres, però això no és motiu per emigrar. Es pot ser pobre i viure dignament. I quedar-te al teu país...». Recorda molt l’inici d’un vell, trist i conegut discurs, oi?

Per concloure, vull rememorar una imatge que em va colpir, la del senyor Enric Mata, antic president d’Unnim —acusat de malversació de fons públics, estafa i comportament fraudulent, i beneficiari d’una pensió de quatre milions d’euros—, participant a un assaig de la Via Catalana cap a la Independència a Matadepera el passat 11 de setembre. Ja veia jo que no era la meva via, m’alegro d’haver estat amb els que encerclaven La Caixa i tenen clar qui és l’enemic. Ja ho he dit abans, cal tenir els ulls ben oberts.

Publicat a Catalunya-Papers,  novembre de 2013.
Refusada la publicació a Diari de Terrassa


miércoles, 23 de octubre de 2013

PRIMAVERA POÈTICA (2010)


La Quarta Trobada de Poesia a Terrassa
s’havia de celebrar els dies
7, 8, 9, 14, 15 i 16 de maig de 2010,
però la manca de suficients recursos financers i humans,
a més d’altres qüestions, va fer impossible dur-la a terme.

La realització de la Primavera Poètica va permetre
satisfer alguns compromisos que s’havien contret.
Tota la gestió de l’esdeveniment
va ser assumida per Jordi F. Fernández.




 PRIMAVERA POÈTICA


Divendres 28 de maig

19:00h «Poesia pagana». Recital de poesia a càrrec de Kris Linça.


Dissabte 29 de maig a les 21.00h

21:00h «Ocasió de les ocasions: la poesia d’Enric Cassases». Recital a càrrec de Grup Oníric: Rosa Aguado (veu), Pep Bonachera (guitarra i vents), Oriol González (percusió) i Federico Mazzanti (teclats).


Diumenge 30 de maig


19:00h «La poesia d’Iu Pons». Comentari a càrrec de Jordi F. Fernández i lectura de poemes amb la veu de Toni Garrich.




Grup Oníric interpreta la poesia d'Enric Casasses


martes, 22 de octubre de 2013

TROBADES DE POESIA A TERRASSA (2007-2009)



La Primera Trobada de Poesia a Terrassa
es va celebrar entre els dies 11 i el 12 de maig de 2007
i va ser coordinada per Jordi F. Fernández i Carles Turat.
Tots els actes es van dur a terme al, estatges
d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals,
l’entitat organitzadora.



PRIMERA TROBADA DE POESIA A TERRASSA


Divendres 11 de maig de 2007

De les 19.00 a les 21.00 hores. «Noves veus poètiques».
Lectura de poemes a càrrec de Juan Cánovas Ortega, Òscar Rocabert, Elisenda Serrano, Carles Turat i David de Urda

De les 21.00 a les 22 hores. «Tribuna lliure de lectura»

De les 22.30 a les 23.30 hores. Actuació poètico musical a càrrec dels grups Víctima i Botxí i Xavier Morte & Norberto Palomares.


Dissabte 12 de maig de 2007

De les 18.00 a les 20.00 hores. «Noves veus poètiques»
Lectura de poemes a càrrec de Cristià Campos, Xènia Dyakonova,Jordi Prenafeta, Francesc Reina i Víctor Verdú.
Lectura de poemes a càrrec de Cristià Campos, Xènia Dyakonova, Jordi Prenafeta, Francesc Reina i Víctor Verdú.

De les 20.15 a les 22h. «Visions poètiques d’ahir, demà i demà passat». Taula rodona amb la participació de Xènia Dyakonova, Pep Paré, Josep M. Ripoll, Òscar Rocabert, Víctor Sunyol i Víctor Verdú.


Òscar Rocabert, Víctor Verdú, Pep Paré, Víctor Sunyol Josep M. Ripoll Xènia Dyakonova.






*** 

La Segona Trobada de Poesia a Terrassa
es va celebrar els dies 16 i el 17 de maig de 2008
i va ser coordinada per Jordi F. Fernández,
Sílvia Melgarejo, Jordi Puigdellívol i Carles Turat.
Tots els actes es van dur a terme al, estatges
d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals,
l’entitat organitzadora.



Segona Trobada de Poesia a Terrassa


Divendres dia 16 de maig de 2008

19.00h. Presentació de la Trobada

19.15h. «Lectura de poemes de poetes traspassats: Anna Dodas, Raimundo Ramírez de Antón, Andreu Vidal i Cèlia Viñas». (A càrrec de Núria Berney, Jordi F. Fernández, Jordi Donadeu i Marta Riu.) Incisos musicals a càrrec de Carla Bros i Martí Pujol.

20.00h. «La poesia ponentina». Xerrada  a càrrec de Jordi Prenafeta i Enric Falguera, membres de l’Àgora Literària dels Països Catalans.

22.30h. Presentació a càrrec de Nora Ancarola i Marga Ximénez del llibre Harresi ostean pareta / Darrera el mur d'una paret (MX Edicions 1010), dedicat a la memòria de Salvador Puig Antich, que conté poemes de Koldo Izagirre, il·lustracions de l’artista plástic Erramun Landa i un vídeo de l’artista plàstica Nora Ancarola.

23.00h. «Harresi ostean pareta / Darrera el mur d'una paret». Recital musicat dels poemes de Koldo Izagirre a càrrec de Carles Belda, Joseba Tapia, Jordi Donadeu i el mateix autor.


Dissabte dia 17 de maig de 2008

17.00 «La poesia de Joan Maragall, Josep Carner...». Taller de lectura a càrrec de Josep Lluís Badal.

18.30h. Lectura de poemes de Manolo Belmonte, Martina Escoda, Jordi Puigdellívol i Joan Todó. Incisos musicals a càrrec de Carla Bros i Martí Pujol.

19.30h. «Panorama actual de la poesia catalana: eclipsi o apocalipsi?». Taula rodona moderada per Antoni Clapés amb la participació de Josep Lluch, editor; Jaume Aulet, professor universitari; i Joaquim Sala Sanahuja, poeta.

22.00h. Barra lliure de poesia.

23.00h. «Precaució: Obres!». Espectacle poètic a càrrec d’Enric Casasses i Feliu Gasull.












Jaume Aulet, Josep Lluch i Antoni Clapés


Feliu Gasull i Enric Casasses


 ***

La Tercera Trobada de Poesia a Terrassa
es va celebrar entre els dies 14 i 17 de maig de 2009
i va ser coordinada per Jordi F. Fernández,
Sílvia Melgarejo, Jordi Puigdellívol i Carles Turat.
Tots els actes es van dur a terme als estatges
d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals,
l’entitat organitzadora,
a excepció de l’actuació de
Furafollas Agrupación Teatral.



tercera Trobada de Poesia a Terrassa


Dijous 14 de maig de 2009.

19.00h. «Aplec bohemi de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana».

Divendres 15 de maig de 2009

19.00h. «Taller de lectura: Agustí Bartra». Taller a càrrec de D. Sam Abrams.

22.30h. Presentació de la tercera trobada.

23.00h. «Suïcidi del sobret de sucre - 2 (El retorn)». Cabaret poètic a càrrec d’Edgar Alemany, Max Besora, Pau Castanyer, Andreu Galan, Glòria Julià, Joan Tomàs Martínez, Laia Martínez, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell i Blancallum Vidal.

Dissabte 16 de maig de 2009

11.00h. «Douscentos gramos de poemas compartidos». Acció poètica desenvolupada al Mercat de la Independència a càrrec de Furafollas Agrupación Teatral.

18.30h. «Lectura de poemes d’autors desapareguts: Miquel Escudero, Sebastià Roure, Andreu Cloquell i Carme Guasch». (A càrrec Vanessa Torres, Òscar Rocabert, Sílvia Melgarejo i Montse Pons.)

20.00h. «Arxipèlags de la poesia». Taula rodona moderada per Jordi López (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana – El Bages), amb la participació de Jesús Aumatell (poeta i editor), Jordi Condal (poeta i performer), Jordi Prenafeta (poeta i president de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i Josep Vicens-i-Planagumà (poeta).

22.00h. Barra lliure de poesia.

23.00h. «Històries de trobadors». Recital musicat a càrrec de Marcel Maronas (textos i veu) i Jan Diaz (guitarra).

24.00 «Poetada». Recital a càrrec de Pau Riba.

Diumenge 17 de maig de 2009.

18.30h. Presentació del llibre Sota la pell de Carme Riera (poemes) i Marga Ximénez (imatges), a càrrec de Nora Ancarola, i lectura de poemes a càrrec de Marta Riu amb l’acompanyament musical de Pol Oñate.

19.30h. Lectura de poemes a càrrec de Lala Blay, Ian Gehlhaar, Teresa Shaw i Víctor Verdú, amb intervencions musicals de Lluís Paloma.

20.30h. «El gall canta per tots dos». Recital musicat de textos d’Agustí Bartra, a càrrec de Rosa Aguado (veu), Pep Bonachera (oboè, flauta travessera i saxos), Oriol Gonzàlez (bateria i percussió múltiple) i Quico Mampel (contrabaix).

Durant tot el mes de maig

Horari de tarda i nit. Exposició de poesia visual de Jordi Badiella i Jordi F. Fernández.


Pau Riba a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

Pau Riba



Portada del tríptic de la Tercera Trobada de Poesia
Fotografies i disseny de Gerard Toledano




domingo, 20 de octubre de 2013

EL BOSQUE (2013)

Fotografía realizada por Alex Robertson


A veces me despierto y el día es resplandeciente, y a mis pies, en el llano, un viento templado mece las mieses y las ondula como las aguas de un mar dorado y plácido.

En la lejanía se divisan casitas de piedra, engastadas sobre extensos prados. El humo gris de las chimeneas asciende alegre y flota sobre sus tejados hasta que una brisa repentina los difumina con placidez, sutilmente.

Esa misma brisa se entrelaza con todos los sonidos del valle y me los ofrece como un cántico de extraña armonía.

El día es resplandeciente, sí, y en el horizonte, el cielo es tan azul que comienza a purpurearse.

Y justo cuando empiezo a pensar: «Si bajo hasta ahí, tal vez encuentre la calma precisa para meditar sobre todo cuando me ha sucedido en el transcurso de mi vida, y perdonar a quienes me dañaron y olvidar las ofensas que sufrí en silencio, y perdonarme también por todo el daño causado. Si bajo hasta ahí, tal vez consiga iniciarme en el arte de bien morir…», justo entonces, me encuentro de nuevo caminando en sueños por el bosque.

El bosque silencioso. Árboles sin hojas, sin ramas, sin copas. Sus troncos vítreos ascienden hasta un cielo de acero, sin estrellas, petrificado.

Sombra, sin voz, camino. No puedo detenerme pese al cansancio.

El abismo. Lo intuyo. Y no podré evitarlo.