 |
| Un treballador palestí a un control fronterer a Israel |
Aquest estiu hem
assistit a un espectacle mediàtic que tot i fer pudor de naftalina ha donat
bons fruits a qui l’ha endegat. Es tracta —com tots us imagineu— del culebrot
de Gibraltar. Si l’objectiu del PP era distreure’ns del cas Bárcenas, ho ha
aconseguit.
El cas és que
m’ha sorprès que tanta gent simpatitzi amb Gibraltar. Com si la colònia
britànica fos una mena de Shangri-la, quan sembla que és el cau d’un bon grapat
de contrabandistes, delinqüents financers i agressors mediambientals.
Sobta que fins i
tot s’hagin tornat sensibles a això de les cues que pateixen els gibraltarenys
algunes persones de les que titllen de «progres antiquats» els qui denuncien el
mateix tracte als treballadors palestins quan creuen controls fronterers de
l’Estat d’Israel.
També resulta
xocant la credulitat de les persones que han rebut amb simpatia que el primer
ministre de l’Estat Britànic (altrament conegut com Regne Unit...) hagi
defensat el dret a l’autodeterminació del gibraltarenys. Caldria que
recordessin els quatre-cents anys d’ocupació, colonització i finalment segregació
dels sis comtats del nord d’Irlanda per part dels britànics. És fàcil ser
generós quan es té tot ben collat.
Un dels solidaris
amb Gibraltar ha estat Alfred Bosch, qui es va manifestar preocupat perquè els llanitos
pateixin bullying —no deu conèixer la
paraula assetjament?— per part de l’Estat Espanyol. La veritat és que no
em va agradar la seva actitud, la celeritat amb què va manifestar la seva
preocupació pels 30.000 gibraltarenys em sembla que no l’havia mostrat pels
50.000 nens malnodrits de Catalunya.
Però, en fi, no
em feu gaire cas, deu ser que el seu posat histriònic em resulta desagradable,
potser si les mateixes declaracions les hagués fet Joan Tardà, un paio que es
veu tot sanot, no m’hauria irritat. La veritat és que li vaig agafar mania a
Bosch quan va fer una mica d’espectacle amb unes manifestacions en anglès
presumint que a Catalunya mai més no hi haurien curses de braus quan a la força
havia de saber que a moltes contrades catalanes —del Montsià a l’Empordà, passant
per la Garrotxa i el Bages— se celebren «festes» taurines on es maltracten
braus per divertir nadius i forasters, amb el vist-i-plau legal o l’ull gros de
la Generalitat.
Bé, perdoneu-me
si sense adonar-me’n m’he allunyat molt del tema. Estava parlant de Gibraltar i
volia remarcar que, tingui molta, poca o gens de raó el govern de l’Estat
Espanyol, gairebé tothom considera que aquest conflicte ha servit de cortina de
fum per desviar l’atenció de la greu corrupció de què «han gaudit» alts
dirigents del PP i de passada per aixecar una onada de sentiment patrioter, que
tants bons resultats electorals dóna sempre. Ja ho sabeu, oi?, és allò que va
dir Samuel Johnson: «El patriotisme és l’últim recurs de la gentussa».
Per cert, si el
PP ha utilitzat Gibraltar per distreure’ns del cas Bárcenas, què està
utilitzant CiU per fer-nos negligir el cas
Millet? I qui diu Millet, pot afegir Xavier Crespo, Josep Prat, Jordi Pujol (fill),
Oriol Pujol... Perquè mig país no està en peu de guerra contra aquesta
corrupció?
Tenir tots els grans
mitjans de comunicació nacionals ben controlats ajuda, ja se sap: silentium media, silentium dei. I també hi
fa molt saber infondre por, perquè fa por el risc de ser qualificat per l’altre
mig país —si un mostra certa insistència a criticar CiU— d’enemic de Catalunya
i inclòs als llistats ignominiosos dels perroflautes,
desafectes i botiflers.
Publicat a Diari de Terrassa, 6 de setembre de 2013
 |
Treballadors palestins esperant creuar un control fronterer a Israel
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario