El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


lunes, 29 de diciembre de 2014

CAL ALLUNYAR-SE DEL NEOLIBERALISME (2014)



Tots estem al corrent que els dos darrers governants de Veneçuela, Chávez i Maduro, tot i haver estat escollits a les urnes, són titllats de dictadors, i que el seu país és presentat com un cau de corrupció i un infern de violència criminal. De fet, ser bolivarià és la desqualificació de moda que de mica en mica va substituint la de ser un radical.

Sort  que sovint la realitat s'entossudeixi a fer la guitza als mitjans que protagonitzen les campanyes de difamació al servei del neoliberalisme. Tant de bo, diríem, que Mèxic gaudís del vilipendiat moviment de regeneració bolivariana, després de conèixer la brutal agressió d'aquest setembre contra un grup d'estudiants de magisteri a Iguala (Guerrero, Mèxic) a mans de l'acció coordinada de policies i narcotraficants.

Van ser assassinades 6 persones, 27 van resultar ferides i 43 van desaparèixer després de ser obligades a pujar a vehicles policials. No cal explicar gaire més, els fets són prou coneguts; se sap fins i tot que un dels nois va ser vexat de manera aferrissada per la policia mentre agonitzava: «Le habían arrancado la piel de la cara y le habían vaciado las cuencas de los ojos. Parecía una calavera» (El Mundo, 07/ 10/14).

La notícia de l'agressió i la de les investigacions sobre el destí dels desapareguts han estat presents reiteradament als mitjans, però s'ha reflexionat prou sobre allò que hi ha per sobre d'un fet esgarrifós i tràgic, però anecdòtic?

En primer lloc, cal recordar que qui va ordenar l'extermini dels estudiants va ser l'alcalde de la població, membre de Nueva Izquierda, que és una de les dues principals tendències internes del Partido de la Revolución Democrática, adscrit a la Internacional Socialista.

Seria injust carregar contra un partit polític pel que ha fet un dels seus integrants, però és que l'alcalde ja havia estat acusat l'any 2013 de promoure la tortura i l'assassinat de dos membres d'una organització social i d'haver matat personalment el seu líder, sense que la justícia fes res en contra seva, gràcies al suport del govern i del congrés de l'estat de Guerrero.

A més, cal preguntar-se, com és possible que uns 100.000 mexicans (70.000 morts i 25.000 «desapareguts») fossin assassinats només entre 2006 i 2012? Com és possible un grau tan alt de corrupció i violència sense cap reacció eficaç per part del govern de la República? 

Potser és molt simple. A Mèxic, el narcotràfic és la principal font de divises (40 mil milions de dòlars), molt per sobre de l'exportació de petroli (25 mil milions de dòlars); per això, una guerra a mort contra el narcotràfic —en el context de l'actual sistema capitalista neoliberal— comportaria la ruïna absoluta de l'estat. Així que cal considerar que l'aliança entre la classe política i el crim organitzat és del tot inevitable a tots nivells. De les sospites de connivència amb els narcos, no se n'escapa ni l'actual cap de l'estat, Enrique Peña Nieto: alguns es pregunten d'on va treure el Partido Revolucionario Institucional els 333 milions d'euros que va costar la seva campanya electoral.


Només la despenalització del consum i la legalització controlada del comerç de drogues, conjuntament amb la imposició d'una economia distributiva que asseguri un repartiment equitatiu de la riquesa, poden garantir que els pobles llatinoamericans no es converteixin en narcoestats terroristes. I, evidentment, com més lluny del neoliberalisme se situï un govern —com passa amb els de Veneçuela, Bolívia, Equador, Uruguai...—, més a prop d'aquest objectiu es trobarà.

Publicat a Diari de Terrassa, 18 de desembre de 2015,
i a Catalunya, gener de 2015

No hay comentarios:

Publicar un comentario