NATALIA COLORS, PRODUCTORA DE CURTMETRATGES SENSE ÀNIM DE LUCRE (2015)

Natalia Colors. D'esquerra a dreta: Víctor Monzó, Mario Monzó i Xavi Miranda

Natalia Colors, 
productora de curtmetratges sense ànim de lucre

Mario Monzó i el seu cosí, Víctor Monzó, ambdós estudiants de cinema a l’ESCAC, junt amb Xavi Miranda, estudiant de Disseny —a qui van conèixer cap al 2009, quan cursaven el primer curs de Batxillerat junts, ara fa quatre anys—, són els promotors de Natalia Colors, una productora amateur de curtmetratges creada ara fa un any i que deu el seu nom al personatge Natàlia Colometa de La Plaça del Diamant.

Malarrassa: Quin és el punt de partida de Natalia Colors?

Mario Monzó: Tot va començar a la classe de Cultura Visual a Batxillerat, on vam aprendre a treballar la llum i els plans i, a poc a poc, vam agafar gust a fer curts. Vam seguir fent curtmetratges fins que ens vam formalitzar amb un nom i un compte al Youtube per penjar les nostres produccions.

MLRS: Quin volum de curts heu produït fins avui?

Xavi Miranda: En total hem fet uns vint curtmetratges, però que n’estiguem realment orgullosos només cinc o sis. Al principi teníem idees molt més espontànies i arriscades que no pas les d’ara, marcades pels treballs de l’ESCAC.

MLRS: Quins són els vostres rols dins de Natalia Colors?

MM: L’autoria es divideix en curts que fem per a l’ESCAC o per l’amor a l’art. D'aquests últims, que són 100% Natalia Colors, normalment jo n'escric els guions i dirigeixo, i el Víctor assumeix el muntatge, tot i que, de vegades, també escriu i dirigeix. I el Xavi és el productor.

XM: El productor fa possible que el curt es pugui crear i que sigui una realitat.

MLRS: Quin és el vostre futur immediat lligat a Natalia Colors?

MM: En primer lloc, acabar d’estudiar cinema a l’ESCAC, i, després, anar fent coses més ambicioses, que impliquin més sacrifici i dedicació. Tenim al cap un llargmetratge d’una hora i mitja, tot i que encara està molt verd. També ens agradaria molt fer una web-sèrie de capítols d'entre 10 i 15 minuts.

MLRS: Quin és el gènere cinematogràfic que defineix Natalia Colors?

XM: Anem tocant gèneres una mica per casualitat i per apetència pròpia. Hem fet westerns, terror, comèdia i romàntiques.

MM: Sigui quin sigui el gènere, el que vull és arribar a emocionar. En el cas del terror, si aconsegueixes espantar, ja transmets una emoció que no és fàcil. En el gènere de terror, com que es tracta d'una emoció tan sensorial i tan subjectiva, vam experimentar amb el rodatge d’un curt de footage amb l’iPhone, i amb música electrònica.

MLRS: Està Natalia Colors en contacte amb la realitat?

XM: Ens agrada més ser escapistes, poder oferir una alternativa a la realitat.

MM: Mai em plantejo parlar de l’atur, de l’amor o la injustícia, sinó que són temes que al final van sorgint sense que me n'adoni. Les idees no m'arriben en forma de tesi, sinó imaginant uns personatges o quan capto una imatge.

MLRS: Té Natàlia Colors un futur professional?

MM: No ho sé, però el que sí sé és que vam començar fent un curt a l’Escola Pia i vam guanyar un premi. Això ens va motivar a fer-ne un altre rere un altre i, al cap d’un any, ja estem projectant els nostres curts a Terrassa, al Cinema Catalunya i als Amics de les Arts, i a Sabadell i a Ullastrell. M’agradaria seguir amb el projecte de Natalia Colors fins al final, fent pel·lícules i curts, o el que sigui, tot i que, personalment, m’agradaria més viure de fer curts i com a guionista i director.

MLRS: Com veieu el panorama cinematogràfic actual?

XM: Avui en dia, les pel·lícules que tenen més èxit són les més innovadores. Un exemple és Her que, tot i que tracta d'un tema romàntic, ho fa com mai s’havia enfocat fins ara, amb una visió futurista, i crec que per això li dóna un plus especial.

MM: El futur és l’híbrid entre el comercial i l’experimental. Ara mateix s’està produint molt audiovisual (anuncis, videoclips, pelis, sèries) amb aportacions que després van a parar totes al mateix riu. De tot això en fas un còctel i en sorgeixen les pel·lícules d’ara, les més modernes, on la càmera es mou molt o el desenfoc és molt evident. Tot i això, crec que el futur són les sèries de televisió i per internet.

MLRS: Quins són els vostres referents cinematogràfics?

MM: Personalment, m’interessen les històries narratives, però no em caso amb ningú. Peli que veo, peli que quiero hacer. Tinc només 20 anys i vull intentar experimentar amb tot. Crec que és meritós que una pel·lícula s’entengui, encara que sigui complexa, i això t’ho permet aconseguir l’experiència.

Víctor Monzó: El meu referent màxim és Charles Chaplin. Les seves pel·lícules perduren en el temps i el seu missatge serveix a les generacions posteriors. Com ell, m’agradaria ser capaç de transmetre com veig el món i els meus sentiments i, a partir d’aquí, des d’un cinema de caràcter industrial, aconseguir que agradi a tot tipus de públic, que faci riure i que, al mateix temps, emocioni.

MLRS: Com va ser l’experiència de rodar el curt guanyador del concurs EgaREC?

MM: Mai havíem fet un curt en què ens imposessin la idea; o sigui, unes bases a partir de les quals havíem de treballar per fer el curt, en aquest cas, la Terrassa Modernista. Aleshores vam agafar aquestes idees i les vam portar al nostre terreny. Vam acabar fent un curt sobre Joan Duch ambientat a l’època modernista del 1920 perquè va coincidir amb la finalització del meu treball de recerca, que es basava en aquest artista.

MLRS: Què oferiu amb la vostra proposta «To the wonder cinema club»?

MM: És una iniciativa molt interessant perquè no es tracta només de projectar, sinó també d’explicar. En la primera sessió, tres dels quatre curts eren de companys i amics de l’ESCAC i nostres, amb històries força interessants, però poder presentar-los i comentar-los va fer l'experiència encara més engrescadora.

MLRS: Com us veieu d’aquí a deu anys?

VM: Crec que sé com no vull veure’m d’aquí a deu anys. De fet, vull veure’m igual que ara i no canviar.

XM: [Riu] Jo em veig amb barba i feliç.

MM: Sense haver perdut el sentit de l’humor.

Eli RodGüell & Jordi F. Fernández

Publicada a Malarrassa, n. 1, gener de 2015