LLUM DE LA SELVA [LUZ DE LA SELVA], UNA FILOSOFÍA DE LA VIDA (2018)

Llum de la Selva al Jardí de l'Amistat

LLUM DE LA SELVA, UNA FILOSOFÍA DE LA VIDA

El sociocentrismo es la creencia por parte de alguien de la superioridad moral de un grupo —al que pertenece— sobre otros grupos o sobre la ciudadanía en general a causa de sus presupuestos ideológicos. Para los sociocentristas queda fuera de toda duda que sus valores y costumbres son los únicos buenos y que todos los demás son intrínsecamente malos y execrables, y que hay que combatirlos hasta la erradicación. Exactamente así, sin matices.

El problema es que, aunque una ideología pueda tener realmente más rasgos provechosos que otras, si buena parte de sus seguidores acaban por adoptar una actitud de superioridad moral, la querrán inmutable y de esta manera, a largo plazo, no sólo la empobrecerán y petrificaran, sino que invalidarán en la práctica aquello que pueda aportar de bueno e incluso la harán derivar hacia un extremo opuesto. Un ejemplo de este fenómeno sería la divergencia entre dos actitudes procedentes de un mismo origen: la filosofía cristiana de la vida de un Francisco de Asís y la doctrina católica de un Tomás de Torquemada.

Semejante en cierto modo a Francisco de Asís fue Llum de la Selva [Luz de la Selva] (1877-1983), un librepensador, naturista, ecologista, vegetariano, feminista, animalista, no-violento y teósofo nacido en Barcelona. Sus padres adoptivos, jornaleros de la tierra que lo encontraron abandonado, murieron prematuramente y a los seis años tuvo que hacer trabajos del campo hasta los 14 años, cuando empezó a trabajar como estibador en el puerto. Allí conoció las ideas anarquistas que le llevaron en 1898 a integrarse a unas comunidades agrícolas de un cristianismo primitivo y libertario constituidas a imagen de las comunidades de los «doukhobors» rusos y nacidas bajo la protección de Lev Tolstói gracias a la mediación de Federico Urales. A partir de este momento ya lo largo de varias décadas participó en diversas iniciativas, asociaciones y revistas naturistas, libertarias y teosóficas; colaboró con pedagogos como Francisco Ferrer y Guardia y Albano Rosell; y promovió la fundación de las Comunidades de Espíritus Libres, la Asociación Protectora de Animales y Plantas y la Escuela de Trofoterapia.

Hacia el 1927 se trasladó a Sabadell y en 1932 compró con su compañera un terreno en Can Rull que convirtió en huerto y en escuela de naturosofia, abiertos a todos, sin linderos, bautizado como el Jardín de la Amistad. Allí vivió cerca de 50 años, sin abandonarlo casi nunca, rechazando el dinero, la electricidad y las máquinas, autosuficiente, comiendo sólo los frutos que obtenía de su huerto, siempre crudos —como hacía desde los diecisiete años—, y excepcionalmente, hacia el final de su vida, un poco de pan y queso que conseguía por intercambio.

Después de la posguerra, cuando incluso fueron perseguidas unas familias que se habían establecido en Can Rull y Ca n'Oriac y que seguían su ejemplo, quedó aislado, pero a mediados de la década de 1950 comenzó a recibir a numerosos visitantes que querían conocer su filosofía de la vida: inmigrantes recién llegados al barrio, monjes de creencias occidentales y orientales, jóvenes con inquietudes, viejos naturistas y personajes de renombre internacional como Lanza del Vasto, discípulo de Gandhi, y otros más conocidos en ámbitos locales como, por ejemplo, los egarenses «los Suris».

En 1980, fallecida su compañera, superados ya los 100 años y con su Jardín de la Amistad rodeado de bloques de pisos, unos amigos naturistas lo acogieron en la Galera (Montsià), donde murió plácidamente. No se le pudo dar de baja en el Registro Civil, ya que nunca había constado.

Dicen quienes lo trataron que era un hombre alegre y bondadoso, nada engreído, que no daba lecciones, que era poco amigo de grandes discursos y mucho de escuchar y dialogar con sus interlocutores.

Fue un hombre tan perfectamente humano con su filosofía de la vida que no cayó nunca en la rigidez dogmática. A pesar de ser vegetariano frugívoro, en alguna ocasión comió queso y harina elaborada; a pesar de ser animalista llevaba trajes de lana y cinturón de cuero, y en su juventud utilizó durante un tiempo una mula para cultivar la tierra ...

Los dogmáticos, rígidos y soberbios, además de provocar reactancia psicológica, son gente tóxica para los demás y para sí mismos. Por suerte la pluralidad acaba siempre imponiéndose y la vida humana se sigue desarrollando de manera dinámica mientras nosotros nos enfrentamos de manera creativa a su complejidad, los grandes conflictos entre naturaleza y cultura.

Jorge F. Fernández Figueras

Versión en castellano de un texto publicado 
en Diari de Terrassa, 7 de noviembre de 2018

LLUM DE LA SELVA, UNA FILOSOFIA DE LA VIDA (2018)

Llum de la Selva al Jardí de l'Amistat

LLUM DE LA SELVA, UNA FILOSOFIA DE LA VIDA

El sociocentrisme és la creença per part d'algú de la superioritat moral d'un grup, al qual pertany, sobre altres grups o sobre la ciutadania en general a causa dels seus pressupostos ideològics. Per als sociocentristes queda fora de tot dubte que els seus valors i costums són els únics bons i que tots els altres són intrínsecament dolents i execrables, i que cal combatre'ls fins a l’eradicació. Així ben bé, sense matisos.

El problema és que, tot i que una ideologia pugui tenir realment més trets profitosos que altres, si bona part dels seus seguidors acaben per adoptar una actitud de superioritat moral, la voldran immutable i d'aquesta manera, a llarg termini, no tan sols l'empobriran i petrificaran, sinó que invalidaran a la pràctica allò que pugui aportar de bo i fins i tot la faran derivar cap a un extrem oposat. Un exemple d'aquest fenomen seria la divergència entre dues actituds procedents d’un mateix origen: la filosofia cristiana de la vida d’un Francesc d'Asís i la doctrina catòlica d’un Tomàs de Torquemada.

Semblant en certa manera a Francesc d'Assís va ser Llum de la Selva (1877-1983), un lliurepensador, naturista, ecologista, vegetarià, feminista, animalista, no-violent i teòsof nascut a Barcelona. El seus pares adoptius, jornalers de la terra que el van trobar abandonat, van morir prematurament i als sis anys va haver de fer feines del camp fins als 14 anys, quan va començar a treballar d'estibador al port. Allà va conèixer les idees anarquistes que el van portar el 1898 a integrar-se a unes comunitats agrícoles d’un cristianisme primitiu i llibertari constituïdes a imatge de les comunitats dels «doukhobors» russos i nascudes sota la protecció de Lev Tolstoi gràcies a la mediació de Federico Urales. A partir d’aquest moment i al llarg d'unes quantes dècades va participar en diverses iniciatives, associacions i revistes naturistes, llibertàries i teosòfiques; va col·laborar amb pedagogs com Francesc Ferrer i Guàrdia i Albà Rosell; i va promoure la fundació de les Comunitats d’Esperits Lliures, l’Associació Protectora d’Animals i Plantes i l’Escola de Trofoteràpia.

Cap al 1927 es va traslladar a Sabadell i el 1932 va comprar amb la seva companya un terreny a Can Rull que va convertir en hort i en escola de naturosofia, oberts a tothom, sense llindes, batejat com el Jardí de l’Amistat. Hi va viure prop de 50 anys, sense abandonar-lo gairebé mai, refusant els diners, l'electricitat i les màquines, autosuficient, menjant tan sols els fruits que obtenia del seu hort, sempre crus —com feia des dels disset anys—, i excepcionalment, cap al final de la seva vida, una mica de pa i formatge que aconseguia per intercanvi.

Després de la postguerra, quan fins i tot van ser perseguides unes famílies que s’havien establert a Can Rull i Ca n’Oriac i que seguien el seu exemple, va quedar aïllat, però a mitjan la dècada del 1950 va començar a rebre nombrosos visitants que volien conèixer la seva filosofia de la vida: immigrants acabats d’arribar al barri, monjos de creences occidentals i orientals, joves amb inquietuds, vells naturistes i personatges de renom internacional com Lanza del Vasto, deixeble de Ghandi, i d’altres més coneguts en àmbits locals com, per exemple, els terrassencs «els Suris».

El 1980, traspassada la seva companya, superats ja els 100 anys i amb el seu Jardí de l’Amistat envoltat de blocs de pisos, uns amics naturistes el van acollir a la Galera (Montsià), on va morir plàcidament. No se’l va poder donar de baixa al Registre Civil, ja que mai hi havia constat.

Diuen els qui el van tractar que era un home alegre i bondadós, gens cregut, que no donava lliçons, que era poc amic de grans discursos i molt d’escoltar i dialogar amb als seus interlocutors.

Va ser un home tan perfectament humà amb la seva filosofia de la vida que no va caure mai en la rigidesa dogmàtica. Tot i ser vegetarià frugívor, en alguna ocasió va menjar formatge i farina elaborada; tot i ser animalista portava vestits de llana i cinturó de cuiro, i a la seva joventut va utilitzar durant un temps una mula per conrear la terra...

Els dogmàtics, rígids i superbs, a més de provocar reactància psicològica, són gent tòxica per als altres i per a si mateixos. Per sort la pluralitat acaba sempre imposant-se i la vida humana se segueix desenvolupant de manera dinàmica mentre nosaltres ens enfrontem de manera creativa a la seva complexitat, als grans conflictes entre naturalesa i cultura.

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 7 de novembre de 2018

POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT (2018)

Il·lustració de Malagón per al libro Mecagüen de Sergio Parra

POLÍTICS, INSULTS I CIVILITAT

Diuen que en la política parlamentària espanyola, des de mitjan el segle XIX fins a la Segona República, s'apreciava sobretot la capacitat oratòria: la claredat en la dicció, l'harmonia i l'expressivitat en l'entonació, la riquesa lèxica i retòrica, la utilització oportuna del gest corporal, la claredat conceptual i la capacitat de delectar, convèncer i commoure. És clar que el panorama no era uniforme, també existien els anomenats senglars, caracteritzats per una vehemència sorollosa, agressiva i xulesca, i els denominats filibusters, els qui en ocasió d'alguna votació que es preveia ajustada eren capaços de no dir res durant hores de xerrameca fins a aconseguir que alguns diputats oposats als interessos del seu partit abandonessin avorrits la cambra legislativa.

Diuen... sí, parlo de sentides i el que he sentit prové de manera indirecta i llunyana dels escassos assistents a aquells debats i dels qui van llegir alguna transcripció en la premsa escrita de l'època o sentir algun discurs a través de la ràdio. Avui la situació és molt diferent, qualsevol pot seguir en directe i amb certa freqüència les intervencions dels polítics al parlament gràcies als mitjans audiovisuals de comunicació. Per això sabem que l'estil senglar s'ha anat estenent durant les dues últimes dècades, tant en els hemicicles i els seus voltants i perifèries, on abunden les agressions verbals, les desqualificacions grolleres i les afirmacions calumnioses; com en certes tertúlies televisives, on resulta freqüent que periodistes i polítics substitueixin una possible i valuosa discussió de parers contraposats per un espectacle de lluita lliure desqualificativa.

Es pot considerar que l'insult, tan poc freqüent en les cultures tribals—ja que l'ofensa que s'infligeix en aquests contextos només pot rentar-se amb sang—, és a les cultures civils una simple i fins i tot saludable vàlvula d'escapament de l'olla a pressió de condicionants negatius a què estan sotmeses les classes populars.  En canvi, per a la classe dominant, i per als seus servidors, resulta innecessari perquè per resoldre els seus conflictes ja disposen dels serveis propagandístics dels mitjans de comunicació afins o, com a últim i nefast recurs, dels antiavalots i dels exèrcits. Llavors, ¿per quin motiu l'insult està a l'ordre del dia, especialment en l'àmbit polític de la dreta espanyola? ¿Potser perquè els espectacles esperpèntics televisats són seguits per milions d'espectadors i poden aconseguir més vots dels indecisos que els arguments raonables?

I m'he referit a l'àmbit polític de la dreta perquè crec no hi ha ningú a l'esquerra que, per exemple, superi barroeries com el de «puta barata podemita» que fa tres o quatre anys es va dedicar a una política socialista.

Fa poc un polític català, que potser vulgui emular l'oratòria d'aquests porcs salvatges de la política, va poder comprovar com encara el supera amb escreix algun d'aquests referents, quan Arcadi Espada li va dedicar un «mariconazo» —embolcallat amb altres perles pròpies d'un pinxo de barri baix— en un dels articles que perpetra habitualment.

Al meu parer, la cosa pitjor de l'insult emès per personatges públics, que haurien de ser un model de civisme, no està en l'ofensa adreçada al contrincant, a qui normalment no afectarà en absolut, sinó en la perpetuació de l'atac a la dignitat del col·lectiu de persones caracteritzades per l'apel·latiu utilitzat com a greuge. En els exemples que he esmentat, les putes i els maricons són gent a la qual es fa referència injustament com a paradigma del que és menyspreable.

Sens dubte, tota persona amb un mínim de civilitat és conscient que aquesta mena d'insults han d'eradicar-se; no obstant això, per algun motiu que no acabo d'entendre, altres insults no desperten el mateix grau de rebuig. Per exemple, «cafre» —utilitzat per Artur Mas (2011), David Fernàndez (2015) i Gonzalo Boyé (2018)—, que fa referència de manera denigrant a una ètnia bantú sud-africana que va patir especialment l'esclavitud i a la qual diuen que pertanyia un personatge tan respectable com Nelson Mandela. En cap cas vaig sentir que algú els ho recriminés i no aconsegueixo entendre aquesta benvolença inexplicable cap a un insult que no es pot tolerar i que amb aquests padrins podria arrelar de nou a la parla quotidiana. 

Jordi F. Fernández Figueras

Diari de Terrassa, 19 d'octubre de 2018

INTELIGENCIA Y RAZÓN (2018)

Algunas personas de ciudadanía francesa y de lengua bretona, se han encontrado durante estos últimos años con que la legislación vigente de su propio país les impide inscribir en el registro civil sus criaturas con nombres como Prijañ, Frañseza o Derc'hen, y apellidos como Ronarc'h, Le Noac'h o Gwioñvarc'h. Y les ha sido imposible porque el funcionario responsable de realizar la inscripción les ha advertido que la letra ñ y el trígrafo c'h, propios del alfabeto bretón, no son reconocidos por el Ministerio de Justicia francés, que en una circular de 2014 remonta los argumentos para justificar este rechazo a una ley de 1794.

Del mismo modo y por idéntica razón a personas de cultura y lengua vasca les ha sido imposible inscribir a sus criaturas con nombres como podrían ser Iñigo o Ermine, y apellidos como Endañeta, Abendaño o Garoña.

E incluso parece que se negó la inscripción con el nombre de Martí a un niño de familia catalana porque la vocal i en francés no puede llevar nunca el diacrítico o acento gráfico que en catalán indica una pronunciación tónica y aguda.

La contrapropuesta por parte de la administración francesa a los padres ha consistido en inscribirlos suprimiendo la vírgula sobre la ñ, el apóstrofo de la c'h y la tilde de la i de estos nombres y apellidos propios de idiomas tan autóctonos de los territorios que forman Francia como el propio idioma francés

En fin, para entenderlo mejor, esta situación aplicada al contexto español se plasmaría en la prohibición de inscribir a un niño con el nombre de Llorenç o el de Sebastià y a una niña con el nombre de Estel·la, y en la propuesta absurda de hacerlo como Llorens y Sebastiá, y en el caso de la chica como Estela o Estella, por ejemplo.

Bueno, esa es la actitud rotundamente centralista —incluso en un tema que podríamos considerar menor, más allá del ámbito familiar— de uno de los grandes estados de Europa que según las fantasías de algunos debía mirar con complicidad y simpatía la causa independentista catalana o que ya estaba haciendo frente al empeño constitucionalista de los principales partidos políticos españoles.

¿Qué podía esperar el independentismo catalán de una Europa que sólo da soporte a la creación de nuevos estados cuando se ha tratado de destruir a otros, a fin de conseguir determinados objetivos geoestratégicos y económicos? Este sería el caso de la desintegración de Yugoslavia, un estado que, a diferencia de Rusia y sus satélites, recordémoslo, pese a declararse y ser socialista disfrutó durante décadas de una economía fuerte con un sistema productivo autogestionario —hasta la crisis mundial del petróleo (1973)—, que estaba constituido por una estructura federal (seis repúblicas y dos regiones autónomas) y tenía un proyecto confederalista, y que además era uno de los líderes del movimiento de países no-alineados (que no equidistantes, ¡eh!). En fin, con este perfil sin duda resultaba imprescindible que, para favorecer los intereses del capitalismo, Europa y EEUU no sólo apoyaran la confrontación entre los diversos nacionalismos presentes en ese estado, sino que atizaran la discordia hasta la exacerbación: había que acabar como fuera con Yugoslavia.

No creo que aquella situación sea extrapolable al contexto de España y Cataluña... Así que si los independentistas quieren alcanzar su objetivo será necesario que de entrada se dejen de optimismos ingenuos respecto al papel que puede desarrollar Europa y que confíen exclusivamente en su fuerza. Pero, cuando hablo de fuerza, no pienso en lo del «pit i collons!» [«coraje y cojones»] de los muy machos o en el escupir veneno por los colmillos de los charlatanes e impotentes o en la repetición extenuante de rituales y símbolos hasta vaciarlos de su capacidad comunicativa, sino en la cualidad a la que se refería el sabio chino Zhuangzi cuando dijo: «La victoria se alcanza cuando antes de empezar la batalla ya se ha ganado la guerra». ¡Esa cualidad es la inteligencia!

El mismo consejo es aplicable a quienes pretendan ganar la guerra desde el bando unionista. ¡Menos testosterona, menos bilis, menos liturgias rutinarias y más inteligencia!

Y si al uso de la inteligencia todos juntos añadieran el uso de la razón, tal vez nos podríamos ahorrar ir a la «guerra»...

 Jordi F. Fernández Figueras

Versión en castellano de un texto 

publicado en Diari de Terrassa, 27 de septiembre de 2018

INTEL·LIGÈNCIA I RAÓ (2018)

INTEL·LIGÈNCIA I RAÓ

Algunes persones de ciutadania francesa i de llengua bretona, s’han trobat en el darrers anys que la legislació vigent del seu propi país els impedeix inscriure al registre civil les seves criatures amb noms com Prijañ, Frañseza o Derc'hen, i cognoms com Ronarc'h, Le Noac'h o Gwioñvarc'h. I els ha estat impossible perquè el funcionari responsable de realitzar la inscripció els ha advertit que la lletra ñ y el trígraf c’h, propis de l’alfabet bretó, no són reconeguts pel Ministeri de Justícia francès, que en una circular de 2014 remunta els arguments per justificar aquest rebuig a una llei de 1794.

De la mateixa manera i per idèntica raó a persones de cultura i llengua basca els ha estat impossible inscriure a les seves criatures amb noms com podrien ser Iñigo o Ermiñe, i cognoms com Endañeta, Abendaño o Garoña.

I fins i tot sembla que es va negar la inscripció amb el nom de Martí a un nen de família catalana perquè la vocal i en francès no pot portar mai el diacrític o accent gràfic que en català indica una pronúncia tònica i aguda.

La contraproposta per part de l’administració francesa als pares ha consistit en inscriure’ls suprimint la vírgula sobre la ñ, l’apòstrof de la c’h i l’accent gràfic de la i d’aquests noms i cognoms propis d’idiomes tan autòctons dels territoris que formen França com el propi idioma francès

En fi, per entendre’ns, aquesta situació aplicada al context espanyol es plasmaria en la prohibició d’inscriure un nen amb el nom de Llorenç o el de Sebastià i una nena amb el nom d’Estel·la, i en la proposta absurda de fer-ho com a Llorens i Sebastiá, i en el cas de la noia com Estela o Estella, per exemple.

Bé, aquesta és l’actitud rotundament centralista —fins i tot en un tema que podríem considerar menor, més enllà de l’àmbit familiar— d’un dels grans estats de l’Europa que segons les fantasies d’alguns havia de mirar amb complicitat i simpatia la causa independentista catalana o que ja estava plantant cara a l’obstinació constitucionalista dels principals partits polítics espanyols.

Què podia esperar l’independentisme català d’una Europa que tan sols dona suport a la creació de nous estats quan s’ha tractat de destruir-ne d'altres, a fi d’aconseguir determinats objectius geoestratègics i econòmics? Aquest seria el cas de la desintegració de Iugoslàvia, un estat que, a diferencia de Rússia i els seus satèl·lits, recordem-ho, tot i declarar-se i ser socialista va gaudir durant dècades d’una economia forta amb un sistema productiu autogestionari —fins a la crisi mundial del petroli (1973)—, que estava constituït per una estructura federal (sis repúbliques i dues regions autònomes) i tenia un projecte confederalista, i que a més era un dels líders del moviment de països no-alineats (que no equidistants, eh!). En fi, amb aquest perfil sens dubte resultava imprescindible que, per afavorir els interessos del capitalisme, Europa i els EUA no tan sols donessin suport a la confrontació entre els diversos nacionalismes presents en aquell estat, sinó que atiessin la discòrdia fins a l’exacerbació: calia acabar com fos amb Iugoslàvia.

No crec que aquella situació sigui extrapolable al context d’Espanya i Catalunya... Així que si els independentistes volen assolir el seu objectiu caldrà que d’entrada es deixin d’optimismes ingenus respecte al paper que pot desenvolupar Europa i que confiïn exclusivament en la seva força. Però, quan parlo de força, no penso en allò del «pit i collons!» dels molt mascles o en l’escopir verí pels ullals dels garlaires i impotents o en la repetició extenuant de rituals i símbols fins a buidar-los de la seva capacitat comunicativa, sinó en la qualitat a què es referia el savi xinés Zhuangzi quan va dir: «La victòria s’assoleix quan abans de començar la batalla ja s’ha guanyat la guerra». Aquesta qualitat és la intel·ligència!

El mateix consell és aplicable als qui pretenguin guanyar la guerra des del bàndol unionista. Menys testosterona, menys bilis, menys litúrgies rutinàries i més intel·ligència.

I si a l'ús de la intel·ligència tots plegats afegissin l’ús de la raó, potser ens podríem estalviar anar a la «guerra»...

 Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 27 de setembre de 2018

NOMENCLÀTOR URBÀ TERRASSENC I REPUBLICANISME (2018)

NOMENCLÀTOR URBÀ TERRASSENC I REPUBLICANISME

Tinc el convenciment que la majoria de terrassencs i terrassenques o bé són contraris a la monarquia o bé no tenen cap interès especial en que segueixi existint aquesta institució antidemocràtica. També penso que cap partit dels que es troba present al consistori municipal és monàrquic; alguns són clarament contraris i els altres, encara que parlin de la constitucionalitat de la monarquia, crec que en realitat no deuen tenir tampoc cap interès perquè Espanya sigui un Regne. Qui pot defensar que el sistema de govern de l’estat sigui la monarquia parlamentària quan el més lògic és desitjar un govern encapçalat pels més capacitats i no per qui té l’únic mèrit de ser fill del seu pare?

Amb aquest convenciment m’atreveixo a demanar a les forces polítiques municipals que, prèvia consulta amb les associacions de veïns i veïnes, i dels veïnats de les vies urbanes implicades, es plantegi el canvi de nom d’aquells carrers, places i avingudes de la nostra ciutat que facin referència a la monarquia i als seus coadjuvants. Així avançarem, encara que sigui un pas minúscul, cap a un sistema de govern republicà.

Per exemple, es podria canviar de nom carrers com el d’Amadeu de Savoia, tot i que aquest rei va tenir el detall de renunciar a la corona quan va comprendre que no se l’estimava i, a sobre, l'exèrcit li havia demanat que prescindís del Parlament; els dels Comte Borrell i Comte Guifré, ja que els senyors feudals van ser opressors dels camperols, cal explicar-ho?; el de la Duquessa de la Victòria, esposa del general Espartero, príncipe de Vergara, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana i vizconde de Banderas; el de l'Emperadriu Eugènia, perquè quin sentit té dedicar-li un carrer a qui va ser esposa de Napoleó III, l’últim rei de França; el de Felip II, un emperador, d’ofici les seves guerres per tota Europa, les seves repressions i els seus impostos; el de l’Infant Martí, que no era pas un nen de Ca n’Aurell, sinó un noble català que per ser rei va portar la guerra a Sicília; el de Joan d’Àustria, fill bastard d’un rei i executor de repressions contra el poble pla; el de Sant Ferran, rei de Castella, fundador de la Universitat de Salamanca, però també qui va guerrejar per conquerir territoris i repartir-los entre la noblesa i l’Església, i tant sant que va ser capaç de robar a les seves germanastres; el de Vázquez de Mella, comte i polític monàrquic; així com també el del Passeig del Comte d’Egara, per la doble condició d’Alfonso Sala de monàrquic i aristòcrata; i el de l’avinguda de Jaume I, per ser aquest rei el primer promotor de la Inquisició a la península i el responsable de la matança de gairebé la meitat de la població autòctona de Mallorca, un personatge ben sinistre, capaç de fer tallar la llengua a un bisbe que el va criticar.

De ben segur que si la filosofia que regeix el nomenclàtor de la nostra ciutat vol representar una imatge fidel de la realitat i de la forma i voluntat de ser de la seva ciutadania, aquest canvi és necessari.

En el seu lloc es podrien posar nom de personatges i institucions —tant locals com d’uns àmbits geogràfics més amplis— destacables per la seva exemplaritat o mèrits com, per exemple: Salvador Alavedra, artista plàstic, erudit i mecenes d’artistes i escriptors; Averrois, filòsof, metge, matemàtic i astrònom; Aurora Díaz-Plaja, escriptora i bibliotecària; Maria Dolors Bargalló, política antifeixista i feminista; Maria Bigordà, obrera terrassenca i activista pels drets socials, econòmics i polítics; la Federació Obrera de Terrassa, la primera organització sindical de la nostra ciutat; Edward Jenner, metge i immunòleg; Maimònides, filòsof, metge i astrònom; Josep Padilla, obrer terrassenc, sindicalista i lluitador antifranquista; José Parra, un futbolista terrassenc amb un estil de joc avançat al seu temps; el Gremi d'Artistes, una entitat terrassenca que aglutinava artistes plàstics, arquitectes, músics i escriptors; Isabel Vilà, mestra i la primera sindicalista catalana coneguda; i Natividad Yarza, mestra i primera alcaldessa d’Espanya elegida democràticament, l'any 1934.

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 13 de setembre de 2018

«TIEMPO ROMANCE», NUEVAS NOTICIAS ANTIGUAS DE FRANCISCO LUCIO (2018)

«TIEMPO ROMANCE», NUEVAS  NOTICIAS ANTIGUAS DE FRANCISCO LUCIO

Francisco Lucio

Tiempo romance

Corona del Sur, Málaga, 2018

Cuando se piensa en personas vinculadas a Terrassa que son o han sido relevantes en el ámbito literario, recordamos nombres como los de Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabré, Eudald Puig... —y seguramente nos olvidamos de algunos otros relevantes—, pero se suele desconocer la existencia de otros igualmente importantes, ya sea por su lejanía en el tiempo, como puede ser el caso de Joan Duch e Iu Pons, o por ninguna razón lógica, como es el caso de los contemporáneos Berta Serra Manzanares y Antonio Pérez Roldán.

Sin embargo, que una persona sea goce de prestigio por su obra creativa no significa necesariamente que haya ejercido ninguna influencia directa en la creación de algún tipo de estructura o plataforma de difusión y comunicación literaria, en la tarea de urdir y tramar el tejido cultural literario de una ciudad. Este sería el caso de Francisco Lucio, un perfecto ejemplo de persona que lleva más allá de lo individual su vocación literaria ... pero, no nos confundamos, que se dedicara durante años y con gran celo a difundir la obra de grandes poetas y potenciar la obra de los autores locales, no quiere decir que no tenga obra propia lo suficientemente interesante como para merecer nuestra admiración.

Nacido en Roquetas de Mar en 1933, Francisco Lucio llegó a Terrassa en 1945 y aquí empezó a desarrollarse su afición a la poesía, fruto de la cual nacieron sus cinco primeros libros, editados entre 1955 y 1962. En años posteriores publicó otros seis títulos que él mismo considera más representativos, de madurez: Perdido por el tiempo (1964), La nube y el viento (1966), Concierto provisional (1977), Tiempo sin redención (1984), Tiempo y dolor (1999) y De camino (2001).

También es autor de un libro de memorias, Los días del Hogar (2000), que por desgracia sólo recoge los cuatro años de su infancia (de 1941 a 1945) pasados ​​en una institución falangista para niños pobres y huérfanos (su padre, afiliado a la CNT, murió justo terminada la Guerra Civil en extrañas circunstancias), un Hogar del Auxilio Social donde, según sus propias palabras, «resulta que [...] siendo hijos de los vencidos, vinimos a ser educados en los valores y en la ideología de los vencedores ».

Su tarea de difusión y promoción en el ámbito local comienza con la colaboración con el escolapio Ramon Castelltort para la creación de la Fiesta de la Poesía en 1957, un evento que ha perdurado con otros gestores hasta el presente, en la celebración mensual desde 1960 hasta 1963 de las Sesiones de Poesía Siglo XX y en la responsabilidad de gestionar desde 1962 hasta 1968 la sección de literatura del periódico Tarrasa Información donde ejercía también de redactor jefe.

A partir de 1968, su actividad sobrepasa el ámbito local y escribe de manera habitual artículos sobre literatura y críticas de libros de poesía para revistas como Poesía Española, Ínsula, El Ciervo, Litoral y Cuadernos Hispanoamericanos, y en 1972 participa en la creación de Camp de l'Arpa y forma parte de su cuerpo de redactores hasta 1977.

Después de varios años de ejercer su maestría en diversas tertulias literarias y de mantener correspondencia con poetas de renombre, entre 1996 y 2004 volvió a la tarea de difusión sobre papel como miembro del grupo editor de los cuadernos de poesía Alandar, una colección en la que convivían desde autores locales noveles hasta figuras internacionales consagradas; y por esas fechas además colabora de nuevo con revistas literarias, como Quimera y Cuadernos Hispanoamericanos.

Tiempo romance (2018), su último libro, publicado después de un largo silencio, recoge veinte romances de temáticas diversas: biográficos, existenciales, elegíacos, eróticos... escritos entre 1989 y 1994. El conjunto sirve también de catálogo de todas las rimas asonantes posibles en la lengua castellana, desde la de la a tónica [a] hasta la de la u tónica seguida de una o átona [uo]. El libro no sólo consiste, pues, en una colección de mensajes líricos, sino que también constituye en su conjunto un juego literario, un ejercicio de estilo, que no puede sorprender aquellas personas que ya conocen el frutos de la conjunción del oído musical, la elocuencia, el dominio del léxico y la agudeza intelectual que han singularizado siempre a Francisco Lucio.

Un poema remarcable, entre los que se caracterizan por su función elegíaca, es el «Romance a Celia Viñas», un homenaje a la gran poeta nacida en Cataluña que, tras alcanzar el número uno en unas oposiciones para una cátedra de lengua y literatura en la Enseñanza Media, escogió Almería para ejercerla y que, a pesar de su corta existencia (1915-1954), desarrolló allí una labor intensísima de dinamización cultural en el contexto árido de la posguerra, una personalidad de la que —por lo que sé— todavía se guarda un vivo recuerdo en aquellas tierras; destaca también el largo poema «No digo tu nombre en vano» —de contenido patriótico, pero crítico y regeneracionista— por su construcción a partir de las glosas de veinticinco citas literarias, que van desde una del anónimo autor del «Poema de Fernán González» a otra de Max Aub, pasando por Jacint Verdaguer y Joan Maragall, por ejemplo; pero el texto del que he recibido su descarga lírica de una manera más intensa es el titulado «A veces, en el silencio», en el que la retórica soberbia de Francisco Lucio está plenamente al servicio de una emoción pura y universal.

Es bueno recibir nuevas noticias —aunque sea de poemas redactados hace un cuarto de siglo— de la obra creativa de una persona que durante muchos años ha permanecido en silencio y con la que, sin duda, el pequeño mundo literario egarense está en deuda. ¿Volveremos a tener sin que haya que esperar mucho? Porque el hecho es que Francisco Lucio tiene otros libros de poesía inéditos, así como una ingente cantidad de prosa, la mayor parte de la cual consiste en reflexiones sobre lecturas, música, amistades y cuestiones sociopolíticas. ¿Veremos impresa, al menos, la que se dice que es su obra capital, Hojas secas, en un plazo de tiempo razonable?

 Jorge F. Fernández Figueras

Versión en castellano de un texto 
publicado en Malarrassa, septiembre de 2018

«TIEMPO ROMANCE», NOTÍCIES NOVES ANTIGUES DE FRANCISCO LUCIO (2018)

«TIEMPO ROMANCE», 

NOTÍCIES NOVES ANTIGUES DE FRANCISCO LUCIO

Francisco Lucio

Tiempo romance

Corona del Sur, Málaga, 2018

Quan es pensa en persones vinculades a Terrassa que són o han estat rellevants en l'àmbit literari, recordem noms com els d'Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabré, Eudald Puig… —i segurament n'oblidem alguns d'altres de rellevants—, però se sol desconèixer l'existència d'uns altres de prou importants, ja sigui per la seva llunyania en el temps, com pot ser el cas de Joan Duch i Iu Pons, o per cap raó lògica, com és el cas dels contemporanis Berta Serra Manzanares i Antonio Pérez Roldán.

Tot i això, que una persona sigui gaudeixi de prestigi per la seva obra creativa no vol dir necessàriament que hagi exercit cap influència directa en la creació d'alguna mena d'estructura o plataforma de difusió i comunicació literària, en la tasca d'ordir i tramar el teixit cultural literari d'una ciutat. Aquest seria el cas de Francisco Lucio, un exemple perfecte de persona que porta més enllà d'allò individual la seva vocació literària... però, no ens confonguem, que es dediqués durant força anys i amb un gran zel a difondre l’obra de grans poetes i a potenciar l’obra dels autors locals, no vol dir que no tingui obra pròpia prou interessant com perquè mereixi la nostra admiració.

Nascut a Roquetas de Mar l'any 1933, Francisco Lucio va arribar a Terrassa el 1945 i aquí va començar a desenvolupar-se la seva afició a la poesia, fruit de la qual van néixer els seus cinc primers llibres, editats entre 1955 i 1962. Posteriorment va publicar uns altres sis títols que ell mateix considera més representatius, de maduresa: Perdido por el tiempo (1964), La nube y el viento (1966), Concierto provisional (1977), Tiempo sin redención (1984), Tiempo y dolor (1999) i De camino (2001).

També és autor d’un llibre de memòries, Los días del Hogar (2000), que per desgràcia només recull els quatre anys de la seva infantesa (de 1941 a 1945) passats en una institució falangista per a nens pobres i orfes (el seu pare, afiliat a la CNT, va morir just acabada la Guerra Civil en estranyes circumstàncies), un Hogar del Auxilio Social on, segons les seves pròpies paraules, «resultó que [...] siendo hijos de los vencidos, vinimos a ser educados en los valores y en la ideología de los vencedores».

La seva tasca de difusió i promoció en l’àmbit local comença amb la col·laboració amb l’escolapi Ramon Castelltort per a la creació de la Festa de la Poesia el 1957, un esdeveniment que ha perdurat amb altres gestors fins al present, en la celebració mensual des del 1960 fins al 1963 de les Sesiones de Poesía Siglo XX i en la responsabilitat de gestionar des del 1962 fins al 1968 la secció de literatura del periòdic Tarrasa Información on exercia també de redactor en cap.

A partir de 1968, la seva activitat sobrepassa l'àmbit local i escriu de manera habitual articles sobre literatura i crítiques de llibres de poesia per a revistes com Poesía Española, Ínsula, El Ciervo, Litoral i Cuadernos Hispanoamericanos, i el 1972 participa en la creació de Camp de l’Arpa i forma part del seu cos de redactors fins al 1977.

Després d’uns quants anys d'exercir el seu mestratge en diverses tertúlies literàries i de mantenir correspondència amb poetes d'anomenada, entre el 1996 i el 2004 va tornar a la tasca de difusió sobre paper com a membre del grup editor dels quaderns de poesia Alandar, una col·lecció en què convivien des d’autors locals novells fins a figures internacionals consagrades; i per aquelles dates a més col·labora de nou amb revistes literàries, com Quimera i Cuadernos Hispanoamericanos.

Tiempo romance (2018), el seu últim llibre, publicat després d’un llarg silenci, recull vint romanços de temàtiques diverses: biogràfics, existencials, elegíacs, eròtics... escrits entre el 1989 i 1994. El conjunt serveix també de catàleg de totes les rimes assonants possibles en la llengua castellana, des de la de la a tònica [a] fins a la de la u tònica seguida d’una o àtona [uo]. El llibre no tan sols consisteix, doncs, en una col·lecció de missatges lírics, sinó que també constitueix en el seu conjunt un joc literari, un exercici d’estil, que no pot sorprendre aquelles persones que ja coneixen el fruits de la conjunció de l'oïda musical, l’eloqüència, el domini del lèxic i l’agudesa intel·lectual que han singularitzat sempre Francisco Lucio.

Un poema remarcable, entre els que es caracteritzen per la seva funció elegíaca, és el «Romance a Celia Viñas», un homenatge a la gran poeta nascuda a Catalunya que, després d’assolir el numero u en unes oposicions per a una càtedra de llengua i literatura a l’Ensenyament Mitjà, va escollir Almeria per exercir-la i que, malgrat la seva curta existència (1915-1954), hi va desenvolupar una tasca intensíssima de dinamització cultural en el context àrid de la postguerra, una personalitat de la qual —pel que sé— encara es guarda un viu record en aquella terra; destaca també el llarg poema «No digo tu nombre en vano» —de contingut patriòtic, però crític i regeneracionista— per la seva construcció a partir de les glosses de vint-i-cinc cites literàries, que van des d'una de l’anònim autor del «Poema de Fernán González» a una altra de Max Aub, passant per Jacint Verdaguer i Joan Maragall, per exemple; però el text del qual he rebut la descàrrega lírica de manera més intensa és el titulat «A veces, en el silencio», en què la retòrica superba de Francisco Lucio està plenament al servei d’una emoció pura i universal.

És bo rebre noves notícies —encara que sigui de poemes redactats ja fa un quart de segle— de l'obra creativa d'una persona que durant molt anys ha restat en silenci i amb la qual, sens dubte, el petit món literari terrassenc està en deute. Tornarem a tenir-ne sense haver d'esperar gaire? Perquè el fet es que Francisco Lucio té altres llibres de poesia inèdits, així com una ingent quantitat de prosa, la major part de la qual consisteix en reflexions sobre lectures, música, amistats i qüestions sociopolítiques. Veurem impresa, almenys, la que es diu que és la seva obra cabdal, Hojas secas, en un termini de temps raonable?

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, setembre de 2018

TIERRA Y LUZ (2004)

TIERRA Y LUZ

Espesura de colores luminiscentes. Un tejido impregnado de reflejos pardos, verdes, ocres, dorados… unidos en una única luz inexplicable.

Me aproximo con pasos alados al árbol, hermano antiguo, que se eleva en medio del claro.

Cierro los ojos. Escucho el rumor de la lluvia tranquila y el estruendo de la tempestad lejana, sobre las cumbres que tanto añoro.

Extiendo la mano. Palpo su corteza, piel surcada por el tiempo. Con firmeza. La resonancia mineral surgida de sus entrañas que me penetra y me envuelve, ¿no es, acaso, la música serena de un orden olvidado?

Cierro los ojos. Aspiro el perfume de la ráfaga húmeda, la fragancia de la floresta profunda y agreste, surgida de la tierra que me espera por siempre.

Vuelvo a casa. Retorno al regazo de mi madre, diosa silente y ciega que me supo ingrato, fugitivo hacia la ciudad de ceniza y grisura. Me recibe sin resentimiento, con toda la indulgencia de quien sabía que, tarde o temprano, arrepentido, habría de reintegrarme al corazón de sus círculos inmarcesibles.

¡Oh, diosa, señora de todos los colores, de todos los sonidos y todos los perfumes, retorno a tu vientre fecundo! ¡Oh, madre, progenitora de todos nosotros, bestias, hongos y plantas, retorno a tu vientre ubérrimo!

Me diluyo con el agua hacia las raíces que gimen, hacia la obscuridad orgánica de la tierra. Después, inevitablemente, me elevaré por caminos antiquísimos hacia las hojas esmeralda, hacia la luz. ¡Transformado en lenta saeta de savia blanca!

DOS POEMAS DE XAIME MARTÍNEZ TRADUCIDOS DEL ASTURIANO AL CASTELLANO (2017)

SHAKESPEARE

Vendrá una vuelta más
el desagüe lentísimu del alba
y la tinta la nueche
dirá pa otros llugares muncho más
afayadizos pal tremor de les solombres.
Entamará la discusión de siempre
sobre’l cantar cabero de los páxaros.
Saldrán con ruidu prieto ruiseñores,
tiniebles y calandres
volando de les nueses
boques como un glayíu interminable
y el Sol quedrá traenos, como a besties,
la muerte y la quietú.

Mas yo entós sacaré la mio pistola,
que llevo cientos d’años preparando,
y apuntaré a esa ave ruin y estraña
que separta los díes de les nueches
y el sangre traerá un nuevu atapecer
y tornaremos, mudos, al amor
y sobre’l cuerpu entá
caliente de la llei
mataremos dos páxaros d’un tiru.

SHAKESPEARE

Vendrá una vez más
el desagüe lentísimo de la alba
y la tinta de la noche
irá hacia otros lugares mucho más
apropiados para el estremecimiento de las sombras.
Organizará la discusión de siempre
sobre la canción última de los pájaros.
Saldrán con ruido obscuro ruiseñores,
tinieblas y calandrias
volando de nuestras
bocas como un quejido interminable
y el Sol querrá traernos, como a las bestias,
la muerte y la quietud.

Mas yo entonces sacaré mi pistola,
que llevo cientos de años preparando,
y apuntaré a esa ave ruin y extraña
que separa los días de las noches
y la sangre traerá un nuevo atardecer
y tornaremos, mudos, al amor
y sobre el cuerpo aún
caliente de la ley
mataremos dos pájaros de un tiro.

LA FLOR DE LA ZREZAL

La flor de la zrezal, que notru tiempu fora
anunciu del calor y de la lluz
—espoyetaben mudos los deseos—,
güei paezme más bien
el descuidu d'un dios
o peor, una broma.

LA FLOR DEL CEREZO

La flor del cerezo, que en otro tiempo fue
anuncio del calor y de la luz
—florecían mudos los deseos—,
hoy me parece más bien
el descuido de un dios
o peor, una broma.

Traducción de Jorge F. Fernández Figueras

Xaime Martínez nace el año 1993 en Oviedo. Cursó estudios de Lengua i Literatura Españolas a la Universidad de Oviedo. Escribe tanto en castellano como en asturiano. Ha grabado dos discos con el grupo musical La Bande: La llamada del hombre ciervo (2015) y Un cadáver exquisito (2016). Ha publicado en castellano los libros de poemas El tango de Penélope (2012) y Fuego cruzado (2014), y en colaboración con Diego Álvarez Miguel el libro de relatos Los tres mil cuentos de Marcelino Tongo (2012). Dio  a conocer su obra poètica en asturiano en la antologia La prueba del once (2015) y en año pasado publicó Hibernia, escrita íntegramente en dicha lengua (2017).

DOS POEMES DE XAIME MARTÍNEZ TRADUÏTS DE L'ASTURIÀ AL CATALÀ (2017)

SHAKESPEARE

Vendrá una vuelta más
el desagüe lentísimu del alba
y la tinta la nueche
dirá pa otros llugares muncho más
afayadizos pal tremor de les solombres.
Entamará la discusión de siempre
sobre’l cantar cabero de los páxaros.
Saldrán con ruidu prieto ruiseñores,
tiniebles y calandres
volando de les nueses
boques como un glayíu interminable
y el Sol quedrá traenos, como a besties,
la muerte y la quietú.
Mas yo entós sacaré la mio pistola,
que llevo cientos d’años preparando,
y apuntaré a esa ave ruin y estraña
que separta los díes de les nueches
y el sangre traerá un nuevu atapecer
y tornaremos, mudos, al amor
y sobre’l cuerpu entá
caliente de la llei
mataremos dos páxaros d’un tiru.



SHAKESPEARE

Vindrà un cop més
el desguàs lentíssim de l'alba
i la tinta de la nit
anirà cap a altres llocs molt més
apropiats per a la tremolor de les ombres.
Organitzarà la discussió de sempre
sobre la cançó última dels ocells.
Sortiran amb soroll obscur rossinyols,
tenebres i calàndries
volant de les nostres
boques com un gemec interminable
i el Sol voldrà portar-nos, com a les bèsties,
la mort i la quietud.
Però jo llavors trauré la meva pistola,
que fa centenars d'anys que preparo,
i apuntaré a aquest au mesquina i estranya
que separa els dies de les nits
i la sang portarà un nou capvespre
i tornarem, muts, a l'amor
i sobre el cos encara
calent de la llei
matarem dos ocells d'un tret.




LA FLOR DE LA ZREZAL

La flor de la zrezal, que notru tiempu fora
anunciu del calor y de la lluz
—espoyetaben mudos los deseos—,
güei paezme más bien
el descuidu d'un dios
o peor, una broma.



LA FLOR DEL CIRERER

La flor del cirerer, que en un altre temps va ser
anunci de la calor i de la llum
—florien muts els desitjos—,
avui em sembla més aviat
el desencert d'un déu
o pitjor encara, una broma.

Traducció de Jordi F. Fernández Figueras

Xaime Martínez neix l'any 1993  a Oviedo. Va cursar estudis de Llengua i Literatura Española a la Universitat d’Oviedo. Escriu tant en castellà com en asturià. Ha enregistrat dos discos amb el grup musical La Bande: La llamada del hombre ciervo (2015) i Un cadáver exquisito (2016). Ha publicat en castellà els llibres de poemes El tango de Penélope (2012) i Fuego cruzado (2014), i en col·laboració amb Diego Álvarez Miguel el llibre de relats Los tres mil cuentos de Marcelino Tongo (2012). Va donar a conèixer la seva obra poètica en asturià a l'antologia La prueba del once (2015) i l'any passat va publicar Hibernia, escrit íntegrament en aquesta llengua (2017).

SUSANNA CARMONA, EL CAP I EL COR PLENS DE JAZZ (2018)

SUSANNA CARMONA, EL CAP I EL COR PLENS DE JAZZ

Susanna Carmona (Terrassa, 1969), periodista, és des de fa força anys la coordinadora de Jazz Terrassa, la persona que controla i activa totes les gestions que permeten convertir en realitat les propostes de la directiva del Club de Jazz, l’element que enllaça la direcció amateur amb l’equip tècnic professional.

Susanna, de joveneta ja t'interessava la música de jazz o t'hi vas anar aficionant a mesura que augmentava la teva relació amb la gent del Club de Jazz?

Fins als 17 anys em vaig dedicar intensament a l'esport: natació de competició, waterpolo amb el primer equip femení de Terrassa, cros, curses de fons... però ho vaig haver de deixar tot per simultanejar el treball remunerat i els estudis de Ciències de la Informació. No vaig tenir un especial interès pel jazz —a casa meva s'escoltava més aviat flamenc— fins que el cap d'any de 1987 un molt bon amic em va portar a un concert del Tete Montoliu Trio aquí mateix, a la sala d'actes d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. A partir d'aquell dia la meva afició va anar creixent, anava a concerts, assistia als festivals, però no mantenia cap tipus de relació amb el Club de Jazz, tot i que coneixia d'altres àmbits alguns dels seus integrants.

I com va ser que t'integressis al Club de Jazz, on has arribat a convertir-te en un personatge fonamental?

Quan vaig acabar la carrera vaig compaginar la feina que ja feia de cambrera al Reina Victòria amb la de cap de premsa free lance per a diverses societats i, sobretot, amb la de gestionar un pla de comunicació per a Terrassa que em va encarregar Prointesa, una empresa mixta municipal, a fi de complementar els plans estratègics que dissenyaven per afavorir el desenvolupament econòmic del municipi.

El 1996, una mica per casualitat, vaig començar a fer de cap de premsa per a Jazz Terrassa, just quan plegava del Reina Victòria. Sense experiència prèvia i sense equip, em vaig trobar de seguida ficada en l'organització d’un esdeveniment d'una gran magnitud com la del Festival de Jazz. Va ser dur, però també una bona escola. O aprenia bé i ràpid o petava.

De mica en mica, però també amb poc temps, vaig acabar assumint la coordinació del Club de Jazz. És un procés fins a cert punt natural quan ets un element professional en una estructura com la del Club de Jazz —essencialment un col·lectiu d'afeccionats sense ànim de lucre—, i implica ser arreu i fer de tot: des de la recerca de finançament, la promoció i la proposta de programació fins a posar i treure cadires o netejar el lavabo quan cal. La meva manera de ser —soc molt exigent, començant per mi mateixa— i que no treballo malament del tot, pel que sembla, m'han portat aquí.

Pesa molt ser la principal responsable que arribi a bon port un gran esdeveniment com el Festival de Jazz, que actualment és la imatge de Terrassa més coneguda arreu?

Els més de cinquanta anys d'història del moviment jazzístic de Terrassa ja col·loquen la nostra ciutat en un lloc important del mapa del món del jazz, però el Festival és especial, és un dels actius culturals més importants de la nostra ciutat. Hi ha estudis que demostren que és l’esdeveniment local amb més recepció a través dels mitjans escrits, radiofònics i televisius.

I sí, pesa molt aquesta responsabilitat, perquè, tot i tenir una transcendència que va molt més enllà de l'àmbit local, treballem amb una estructura organitzativa molt petita i amb les responsabilitats molt personalitzades; a més, m’ha tocat ser la cara visible de l’organització, i això no va amb la meva manera de ser; però l’experiència acumulada durant tots aquest anys dona seguretat i disminueix l'angoixa inevitable.

Quan es comença a preparar el Festival? El desembre de l'any anterior?

Jo diria que la preparació està latent tot l’any, que sempre s’està preparant; ara bé, a centrar-se en el Festival per sobre de totes les altres activitats (temporada estable de jazz, gestió de la sala per a altres tipus d'esdeveniments... ) es comença ja al mes d’octubre i al gener es dona l’empenta final, fins i tot amb alguna incorporació professional a l’equip de treball.

I quan per a la gent de fora el Festival ja s’ha acabat, de fet no ha acabat. Hi ha una preproducció (programació, promoció, redacció del projecte per a les administracions, pla de finançament...), una celebració que dura tres setmanes i una postproducció que s’allarga fins al juny (memòries, informes, gestió econòmica a posteriori...). I tot això coincidint la major part del temps amb la gestió de la temporada estable de jazz... una bogeria, però una bogeria apassionant!

De quina consideració gaudeix en l'àmbit general dels festivals que es fan a Catalunya i Espanya?

Estem en un món en el què tot es compara i s'estableixen rankings, però a nosaltres el que ens importa és que el nostre Festival sigui fidel al gènere.

A més, potser és petit, però té una llarga trajectòria i una qualitat contrastada. Al nostre país, siguem realistes, el jazz no convoca gaire espectadors, i si alguns festivals són molt grans és perquè vertebren al voltant del jazz altres tipus de música, mentre que el nostre conserva un caràcter purament jazzístic, tot i que, alhora, presenta un ventall ample d'opcions: blues, swing, fusió, bebop, cool, avantguarda... Per a nosaltres l'autenticitat està per sobre de la rendibilitat, el nostre públic habitual sap que no li donarem gat per llebre, potser no coneixerà l'artista que presentem, però sap que no el decebrà, i també valora que descobrim nous artistes, que no ens anem repetint per comoditat.

Hi ha una llarga llista de músics de jazz  que van tocar per primera vegada a Espanya al nostre Festival. Gràcies a la xarxa de contactes establerta després de tants anys de feina, vam poder conèixer-los abans que ningú i el nostre olfacte ens va fer apreciar el seu interès quan les seves actuacions tenien encara un preu assequible. Per això, la premsa especialitzada i el afeccionats consideren que el nostre Festival ofereix garanties.

Hi ha alguna altra festa jazzística semblant al Pícnic Jazz a Espanya?

No, la veritat és que no. Altres festivals, petits i grans, tenen sempre la vista fixada en el nostre perquè amb pocs recursos, però amb força imaginació, fem coses que els serveixen de model. Fa vint anys, quan es va programar el primer Pícnic, no hi havia res semblant. Avui, tal qual, tampoc, però esdeveniments que s'assemblen més o menys, sí, alguns.

I no us fa una mica de por que el caràcter multitudinari del Pícnic eclipsi una mica la resta del Festival i que l'èxit del Festival resti importància a la temporada estable a la Nova Jazz Cava?

El Pícnic va sorgir com una conseqüència natural de la voluntat d'anar sempre més enllà en l'objectiu de portar el jazz al carrer, d'obrir-lo a altres públics, que es tenia clar ja des del primer Festival. La transformació de l’antic torrent de Vallparadís en un nou parc urbà ens va oferir aquesta possibilitat. I, naturalment, impulsar aquella iniciativa va ser un gran encert!

Ara bé, pot haver-hi gent que valori el Festival exclusivament pel Pícnic? Sí, clar, però per a nosaltres és un element més dins d’una proposta que inclou des de concerts de club —que són la gènesi del jazz— i matinals a les places públiques, fins a sessions de cinema i exposicions de fotografia... activitats que des del nostre punt de vista són totes igual d’importants per al Festival.

D'altra banda, des del primer moment es va voler anar més enllà de l'ambient de club, sí... però també sempre s'ha tingut molt clar que no tindria sentit organitzar un festival sense una activitat regular de club. La cultura d’un país no pot anar bé si es basa en la programació de grans esdeveniments mediàtics, mentre que, alhora, s'abandona l'activitat de base en el dia a dia.

Quins són els reptes que us plantegeu per als propers anys?

Resistir, mantenir-nos actius. Estem cansats de veure com a causa del context polític i econòmic van desapareixent arreu moltes activitats culturals que semblaven fermament arrelades. Oferir una temporada estable de qualitat, que interessi els afeccionats, brindar un espai a la gran quantitats de bons músics de jazz que tenim a Catalunya i vetllar perquè el nostre Festival segueixi il·lusionant el públic com ho ha fet fins ara. 

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, març de 2018